Suplement

La puta vida

Accions mentals

Jordi Caballeria
15 de desembre de 2017

Sovint penso que sovint he pensat tal o qual cosa i aquesta sola acció mental errònia em tranquil·litza més que un gintònic de divendres, però després la meva ànima de cagaelàstics em diu que tot deu ser una ficció i que en realitat la meva calma no és res més que pura ficció, o pura absència de calma, que en realitat és una altra forma de dir que tot plegat és una puta merda.

Fa dies una desconeguda amiga del meu Facebook escrivia incauta al seu mur que aquell matí llunyà se sentia més lliure i més feliç perquè un tal Puigdemont havia insinuat alguna cosa que molta gent vàrem interpretar com una declaració d’independència, o una república. Dies més tard li he anat demanant com va la seva llibertat i felicitat, però no em contesta des de la seva infelicitat encastada en un full de ruta.

Molts amics es tatuen a la cama, al braç o a la seva desesperació motius tribals del pacífic, frases absurdes, sovint amb errors d’ortografia, i declaracions estranyes per dir, suposo, que en realitat tot és una puta merda. La despesa de la humanitat en tinta de tatuatges deu ser enorme, tan com la nostra imbecil·litat col·lectiva. Igual em tatuo a la polla un eix Cardan o un bicilíndric en ve amb taquets i balancins.

Hi ha nits que em pixo, m’he d’alçar del llit i camino en el silenci de la foscor cap al lavabo per evacuar les aigües menors. Aquella fredor als peus em recorda vagament la meva vida efímera, ínfima, com un mosaic estrany en un patí andalús on ties conilles ploren Julio Romero de Torres envoltades d’estornells calor i llunyans càntics musulmans que criden a orar o a matar.

“Visc aquesta extinció contínua de moments de manera calmada i, si fumés, ara mateix encendria un Camel sense filtre per aspirar el fum dels meus records i sentir-me una mica feliç”

Alguns dies m’agrada caminar a pluja batent, sentir-me xop a l’atmosfera en condensació, però el meu pas errant no aporta gran cosa a la humanitat ni a la meva existència estranya i humida tan a prop d’una infecció viral.

Pels euclidians carrers rectilinis del barri vell de Ripoll ara infestats d’olors orientals i nocturnes xerrades de guiris cridaners, a voltes em creuo amb ties que caminen amb el cap cot, en un ingràvid ball estrany mentre escampen una olor essencial que mai no puc acabar de descriure amb detall immers en la contemplació dels seus tendons en un moviment lent com les slowmotions de Paul Simon. En aquests carrers, de nen hi volia ser gran, de gran hi busco aquell nen.

No sé ben bé perquè ara em ve al cap una cigarreta John Player Special, llarga, que havia tret d’una caixa prima i esvelta i que em vaig fumar ara fa dècades mentre escoltava If you leave now de Chicago amb l’hostil Anna ballant amb poca traça.

Retruny al meu cap un reactor antic escalfant turbines a Gibraltar, aculat a Ibèria, vomitant odi químic i soroll en un passat que a voltes desdibuixo per fer-me’l més plaent.

Visc aquesta extinció contínua de moments de manera calmada i, si fumés, ara mateix encendria un Camel sense filtre per aspirar el fum dels meus records i sentir-me una mica feliç.

La be ema ve que dorm al garatge té somnis teutons, angúnies de revolts i enyora les carreteres per on passaré dissabte, si no plou, a tota hòstia, com la vida o la mort.

Rock me mama.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *