Suplement

La puta vida

Atòmics atols

Jordi Caballeria
9 de març de 2018

Vaig néixer uns escassos tretze anys després que el ministre japonès d’assumptes exteriors Mamoru Shigemitsu signés coix l’acta de rendició del Japó sobre una taula de càmping amb tovalles dels menjadors militars a la coberta del cuirassat USS Missouri el 2 de setembre de 1945 quan feia un mes i poc més que la Fat Man havia devastat Hiroshima des de tres-cents metres d’altura posant fi, per collons i amb més de cinquanta milions de morts, a la Segona Guerra mundial i a l’era preatòmica de la humanitat.

Els ianquis amb ulleres verdes polaritzades Ray-Ban de seguida ho varen escombrar tot cap a casa seva i varen invertir milions de dòlars en investigació i proves termonuclears al mateix temps que es generava en el llenguatge popular un innocent corrent de simpatia cap a tot el que tenia a veure amb l’àtom, l’energia atòmica i els canyardos de collons que, dia si i dia també, els ianquis feien esclatar sense contemplacions des dels deserts de Nevada fins a l’atol Bikini al bell mig de l’oceà no tan Pacífic.

Així, mentre Franco endegava planes de desarrollo i inaugurava pantans, el nen que jo era somniava amb un automòbil atòmic, una nevera atòmica i a qualsevol collonada relacionada, o no, amb la vida civil, no militar, i quotidiana se li aplicava l’adjectiu atòmic per emfatitzar la seva modernitat, eficàcia i la necessitat que tindríem de comprar-lo, fos el que fos, perquè en això de vendre sí que són bons els americans.

Cada època té els seus adjectius favorits, imperatius. A l’època anterior a l’àtom, la ràdio i l’electricitat dominaven amb mà de ferro el panorama adjectival igual que ara fa tot allò relacionat amb el món digital i informàtic.

Així, ara, si alguna cosa és bona, en diem que és digital i no informàtic, que ja comença a xaiejar una mica, com les costelles, i sense adonar-nos continuem infamant els adjectius del passat per carrinclons, demodés o de iaio, diguem-ne, atòmic.

“Així com els físics que diuen que hi ha hidrogen i la resta són metalls, a la vida de les llengües hi ha noms i la resta és una puta merda”

Als anys setanta vaig tenir poc temps una moto Montesa Impala de cent setanta-cinc centímetres cúbics que petardejava com una filla de puta. De les falses explosions de la qual, que expulsava pel seu tub d’escapament, no en quedava cap dubte de qualificar-les d’atòmiques o termonuclears. Aquí, digital no hi hauria quedat gens bé.

Sóc hereu del rescalfat atol de Bikini i dels llegendaris hotels de Nevada que llogaven habitacions acarades a les proves nuclears, m’encanten els motors de combustió interna grans com els Pratt-Whitney americans o els Rolls-Royce anglesos que varen propulsar avions de combat per guanyar una segona guerra tan propera a mi i és per això que ara veig que, d’alguna forma, tot això em va marcar tan profundament que no ho puc obviar. M’agraden els vuit cilindres en ve, els canvis de marxes automàtics, el desert de Sonora, els Everglades, les Rocalloses, els Bigfoot, el McDonalds i no m’agrada la Pepsi (que és per a berenars d’infants), la Fanta ni la puta Mirinda.

Però els temps canvien i ho emmerden tot i ara que les ties empotren els tios a les nervioses nits de bars, ara que els smartphones amenacen amb fer fràgils els nostres documents que Google guarda en unes instal·lacions netíssimes i coloristes com un llibre de nens no se sap ben bé on a Oregon perfectament a l’abast dels destructors musulmans fanàtics, ara que la digitalització sembla escombrar els adjectius del passat, ara, precisament ara, em ve una tristesa profunda, elèctrica, de ràdio vella, atòmica i digital perquè veig que en el fons els adjectius són sobrers, variables i rellisquen i patillen sobre la consciència humana i que en el fons potser val la pena parlar com els enginyers d’eines de bricolatge parlen, buscant la simplicitat, sense articles ni preposicions, ni adjectius, ni collonades perquè, així com els físics que diuen que hi ha hidrogen i la resta són metalls, a la vida de les llengües hi ha noms i la resta és una puta merda.

A les nits dels hiverns interminables del Ripollès, entre el sopor nocturn i la desesperació vital, sovint m’aterreix la certesa d’una destrucció atòmica de tota cosa, humana, elèctrica, digital i irrellevant, però possiblement els enjogassats déus olímpics que carden, com si res més no fos més important, sota les oliveres del Peloponès, tinguin altres plans i em temo que, precisament, no em seran, no ens seran, gaire propicis.

Rock me mama.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *