Suplement

Relats

Una dona molt bella

Cada terra fa sa guerra

Text: Assumpta Suriñach / Il·lustració: Maria Peix
14 de juliol de 2017

Quan a en Pau Mercader li va arribar l’hora de casar-se, li varen entrar tots els canguelis del món. Hereu d’una fortuna de traca i mocador, no és que no el temptessin les dones que se li oferien deleroses amb tota abundància d’atributs; ni tampoc que fes un lleig a la idea d’aposentar-se i tenir uns fills que heretessin i engrandissin el negoci que l’havia fet ric: el que de feia dies el neguitejava i portava de corcoll era la por que tenia que es cassessin amb ell només pels seus diners. Cada vegada que li presentaven una noia, i que li semblava ensumar en la seva pell nova i delerosa el fastigós tuf de l’avarícia, que automàticament li barrava el pas i l’esborrava de la llista per secula seculorum, amén.

El seu amic i conseller de l’ànima, en Pere Moscardó, que ja li havia ofrenat tot l’assortiment de noies casadores de la contrada, no se’n sabia avenir i es feia creus que el seu amic desestimés tot aquell bé de Déu femení.

El temps corria més que caminava i amb ell s’escolaven les oportunitats de crear una nissaga amb cara i ulls, fins que un dia, de punyetera casualitat, en Pau es va connectar a internet des de l’ordinador del seu amic, i li varen aparèixer, per aquelles coses de la informàtica, milers d’anuncis de noies de totes mides i colors que, des de la pantalla, l’invitaven a xatejar, i a tot un pilot d’altres coses que no s’hauria imaginat mai. En Pau es va quedar de pasta de moniato, i va decidir que, per força, havia de ser un senyal diví: allà davant tenia la solució als seus mals. Més content que un nen amb sabates noves, va comentar la jugada al seu amic Pere: si triava una noia de l’altra banda del món, era molt improbable que estigués al cas del seu imperi i estat financer.

I entusiasmat va començar la seva particular croada per escollir la que seria la mare dels seus fills, i també, només faltaria, l’esposa amatent que complauria els seus desitjos.

I així és com va aparèixer la Crescència, com la reencarnació d’una deessa grega, la musa de tots els seus somnis, tant de dia com sobretot de nit. La Crescència tenia la pell feta de desitjos i de sensualitat. Els seus ulls eren tan negres que gairebé et feia mal mirar-los. El cos, esplèndid, amb unes cames que s’allargaven sinuoses fins a l’infinit, tenia de tot i més, per no parlar d’aquells pits arrodonits que enfilaven amunt, desafiants. Alguna cosa devia tenir de vestal, perquè t’embruixava sense que te n’adonessis i ja no te’n podies lliurar mai més. Fins i tot la seva olor era un barreja afrodisíaca de flors i fruites exòtiques, gairebé obscè.

 

“I així és com va aparèixer la Crescència, com la reencarnació d’una deessa grega”

 

Maldestre amb el llenguatge dospuntzero, en Pau va delegar altra vegada en el seu amic Pere les gestions que calien per tal d’emparentar-lo amb tan fetillera criatura. I vet aquí que un parell de mesos més tard i d’aquesta manera tan poc acadèmica i romàntica, la Crescència, real com la vida mateixa, aterrava des de les llunyanes terres natals a la seva nova llar.

Certament la noia no desmereixia cap de les expectatives i tractava en Pau Mercader a cos de rei. I aquest, cofoi, se’n vanagloriava per tot arreu, i se’n feia creus de com n’havia set de fàcil i econòmic aconseguir aquell bombonet, que estava farcit d’un licor estimulant com n’hi havia pocs.
Però a mesura que passaven els mesos i que en Pau Mercader estava cada vegada més a prop de la glòria, l’impuls ardent i arravatat de la Crescència anava a la baixa, i s’omplia d’un enyorament estrany que corcava i marcia aquella predisposició que la feia única. Preocupat pel que li pogués passar, i amb una por sobrehumana a perdre el seu tresor particular, en Pau Mercader va fer un acte de contricció i va decidir que s’avindria al que calgués, diners inclosos, per recuperar-la.

I va ser d’aquesta manera tan simple com varen començar a arribar els convidats: una família més que nombrosa de germans, cunyats, nebots i parents varis, en definitiva, tot un cop de poble, que s’instal·laren al voltant de la seva princesa i a qui no desemparaven ni de dia ni de nit, no fora que se’ls anés en orris la gallina dels ous d’or. Però amb tot el tràfec, la Crescència descuidava sobretot el llit conjugal, i aquest fet consumia de consternació i de deler el fins ara afalagat cos d’en Pau Mercader. Incapaç de trobar tot sol la solució a tan delicat contratemps, va acudir, una vegada més, al seu amic de l’ànima, perquè amb els seus savis consells li tragués les castanyes del foc, i tornés a posar cada cosa al lloc que li pertocava.

En Pere, fent ús d’un senderi innat que a en Pau li faltava, li va recomanar que acomodés a tota la família nouvinguda a la torre de la platja, aquella mansió curullada de jardí i de vinyes, i que tenia també un petit estany ple de peixos de colors. Així, ella els tindria a prop, i ell els donaria porta. Un pla perfecte, que no va acabar tan alegre com havia començat, perquè al final de l’obra, en Pau, per compensar la pèrdua de tan estimada concurrència, va cedir a la seva dona la propietat de la torre, amb el jardí i els peixets del llac. Perquè res era prou per reconquerir l’amor autèntic i el cos d’aquella dona que el feia embogir.

I tot va tornar a ser com abans. O almenys durant uns mesos, perquè un dia li va semblar interceptar unes mirades més que dubtoses que el seu amic dirigia a la Crescència. I no va tenir més remei que contractar un detectiu perquè donés fe del que es coïa a casa mentre ell n’era absent. I per fe, la que hi va haver de posar per no rebentar d’ira quan es va assabentar que en Pere, el seu Pere, es dedicava, en la seva absència, a arrugar els llençols del seu llit.

 

“Dona d’empenta i amb tot el que cal tenir, sobretot una intuïció gairebé sobrenatural que la feia recelar de qualsevol femella que no fos ella”

 

Aquesta vegada la ràbia i els canguelis li varen arribar de bracet. Era la primera vegada que havia de prescindir de la seva ànima bessona, amb qui sempre ho havia compartit tot, a hores d’ara, fins tot el catre. I, esmaperdut per la nefasta troballa, va buscar qui li donés consell just i equitatiu. Però ningú li semblava prou assenyat. Va ser llavors quan va pensar que el capellà de la parròquia podria ser aquesta persona equànime i desinteressada que estava buscant.

El mossèn, que estava per sobre del bé i del mal terrenal, però que també anava faltat de feligresos, va fer quatre números mal comptats al rerefons de la sagristia, i li va semblar que la Crescència seria un reclam més que atractiu i definitiu per atraure parroquians. Aquest increment li permetria obtenir els punts extres que necessitava pel reconeixement del bisbe i per assolir, finalment, la categoria de prelat que feia tant temps que anhelava. Així doncs, sempre fidel al seu Déu i, sobretot, als seus interessos, va convèncer en Pau que, com a bon creient que era, havia de fer un acte de constricció i perdonar la Crescència, que Déu ja el recompensaria, tot i que potser en una altra vida, per aquesta tasca de bon cristià. I quant a en Pere, que fes el que bonament pogués, tenint sempre en compte que la venjança és un plat que millor menjar-se’l fred.

Aquestes sàvies paraules varen calar ràpidament en l’ànim sotragat d’en Pau, que va readmetre la Crescència a casa, amb la promesa que tornaria a gaudir dels seus favors. I vet aquí que la noia va tornar amb tota la trepa de familiars, amics, coneguts i saludats. I a mesura que augmentaven els amanyacs que ella, molt disciplinadament, li dispensava, també s’encaria el pressupost de tot el proletariat que tenia en nòmina i que vivia de gorra.
Però per més que s’hi esmerçava, no es treia de sobre l’espina de la traïció del seu amic, que portava clavada en aquell lloc inespecífic que es troba per sota del pit i que entorpeix la respiració fins que gairebé et fa mal. Potser n’era arribat el moment de tastar el plat fred de la revenja.

Va ser així com es va posar en contacte amb la dona d’en Pere: potser a ella, amb qui compartia cornamenta, se li acudiria alguna cosa per fer-los-hi passar magres. La dona, mestressa de casa, i que vivia a cos de rei, romancejava i amagava el cap sota de l’ala, perquè no volia perdre cap dels drets que per antiguitat li tocaven. Però es va tornar expeditiva de cop, quan va veure la foto d’en Pere enmig d’aquells pits carnals i voluminosos que gairebé l’esclafaven, mentre un somriure de plaer li esqueixava la cara: l’havien de matar, de la manera que fos. En Pau, acollonit amb tan desfermada conclusió, va intentar posar-hi seny: s’enllitarien i així els pagarien amb la mateixa moneda. D’aquesta manera si bé prescindirien d’una represàlia de sang i fetge, que els hauria plagut, almenys gaudirien d’uns guanys engrescadors. I s’hi varen posar en cos i ànima, sense escatimar ni tremp, ni afany. La cita seria la propera setmana a casa del marit adúlter, aprofitant que per feina estava a l’altra banda de món.
Però alguna cosa no devien fer prou bé perquè se’n va acabar assabentant la Crescència, qui, rabiosa, va començar una revolta de traca i mocador, amb un final de campanes repicant a morts.

Dona d’empenta i amb tot el que cal tenir, sobretot una intuïció gairebé sobrenatural que la feia recelar de qualsevol femella que no fos ella, la Crescència va decidir actuar ràpid i de primera mà: no podia deixar que el seu modus vivendi, que tants sacrificis li havia costat i que tants beneficis li generava, fes aigües per culpa d’una burgesa de pa sucat amb oli. I fidel al lema que cada terra fa sa guerra, va decidir que seria ella mateixa qui encapçalés aquella particular inquisició. De primer va convocar a tota la colla de subvencionats malbaratadors, com els anomenava en Pau, i que n’eren, a cop d’ull, més d’una vintena, i els va ensinistrar amb la mateixa eufòria que ho devien fer els grecs i espartans abans de la batalla, esperant el moment just per entrar en combat. I quan aquest moment va arribar, la bacanal que s’havien muntat els dos esposos cornuts es va resumir en una sola trobada plena de sobresalts. Perquè no només es va presentar la Crescència amb tot el cop de poble al lloc on els dos amants consumaven el pla previst, sinó que entre tot aquell garbuix de gent, cames, braços, pits i culs, la dona d’en Pere, no se sap ben bé com, va passar, sense que ningú se n’adonés, a una vida més etèria i millor.

De res varen servir les justificacions que en Pau Mercader va donar a la policia, quan aquesta va arribar al lloc dels fets alertada per una trucada que, pel que sembla, no havia fet ningú. Perquè per no quedar, no quedava ni tan sols l’olor de fruites i flors exòtiques de la Crescència, que havia desaparegut, amb tot el seu exèrcit redemptor, com el fum que s’enlaira i s’estiregassa fins a diluir-se en el firmament. Ningú havia estat allà, ningú havia vist res, ningú en sabia dir gran cosa; només en Pau, que, sense samarreta ni calçotets, i dret com una bandera onejant al vent del millor postor, presidia atònic la macabra escena.

A partir d’aquí en Pere i en Pau, enemistats fins una eternitat que s’albira costeruda, van trencar tots els vincles que anys enrere havien jurat a foc i es varen distanciar per sempre més: en Pere, més sol que un mussol, amb la casa i els diners, però sense la dona, traspassada. I en Pau, que, confinat a una presó d’alta seguretat, rep cada dijous, després de dinar, una Crescència esplèndida, que amb una nova i més exclusiva fragància, la de Chanel Nº 5, hi arriba des de la mansió pairal amb un jaguar d’última generació, i que, un cop a la sala dels vis-a-vis, li dispensa, com aquell que dona almoina, alguna de les seves lascives habilitats.

 

Relat finalista del 1r concurs de relats EL 9 ESTIU
  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *