Suplement

La (bona) vida

De com la música ens pot salvar

Lourdes Corominas
7 de març de 2017

Com pot sobreviure una persona a qui van violar quan tenia sis anys, i ho van continuar fent impunement durant cinc anys? James Rhodes (Londres, 1975) és un concertista de piano a qui el seu professor de gimnàstica en una escola cara i pija de la capital britànica li va destrossar la vida, en sentit literal. Rhodes explica aquesta experiència esfereïdora amb tota franquesa i lucidesa al llibre Instrumental. Memorias de música, medicina y locura. Ell, tot i que ha trigat molts anys a recompondre una vida esmicolada, és un exemple de superació i resiliència. Per fer-se una idea del què li va suposar aquella experiència ho deixa clar al principi del llibre: “Em van violar als sis anys. Em van internar en un psiquiàtric. Vaig ser drogoaddicte i alcohòlic. Em vaig intentar suïcidar cinc vegades. Vaig perdre la custòdia del meu fill. Però no parlaré d’això. Parlaré de música. Perquè Bach em va salvar la vida”.

El músic va tenir molts problemes per publicar aquest llibre. La seva exdona i mare del seu fill va intentar prohibir-ne la publicació i després d’una dura batalla judicial (com si la primera no hagués estat prou dura) els tribunals varen autoritzar-ne la publicació. Per copsar l’autèntica dimensió no només del què li va passar, sinó de com després s’intenten silenciar aquestes escabroses experiències, Rhodes ho explica també en les diferents entrevistes que ha concedit. La seva principal reivindicació és que no prescriguin els delictes sexuals contra menors ja que les víctimes solen trigar molts anys a poder verbalitzar els que els va passar. Assegura que en el seu cas almenys una professora sabia el què passava i, tot i que ho va transmetre a les autoritats del centre, no hi van fer res. I les violacions van continuar.

 

 

El periodista Jordi Évole li va dedicar un Salvados: ¿Quién es James Rhodes? i fa unes setmanes Mònica Terribas el va entrevistar al programa El matí de Catalunya Ràdio perquè Rhodes va rebre per aquest llibre, al febrer passat, el premi Fada a la cultura 2017 de la Fundació Vicki Bernadet.

James Rhodes va patir moltes seqüeles físiques d’aquelles violacions sistemàtiques, però les psicològiques i emocionals van arribar a uns extrems d’autodestrucció que semblaven insuperables. Gestionar la vergonya, sentir que ell tenia la culpa de tot el que li havia passat, la sensació d’estar tant enfonsat que no podia merèixer res de bo i ser incapaç de tenir una relació sana i sincera amb una altra persona son només alguns dels sentiments que el van xuclar. Fins que va descobrir la música, concretament la peça ‘Chacona’ de Bach i Busoni. Aquella música va fer-lo sortir de si mateix, evadir-se i experimentar que hi havia alguna cosa bona fora d’aquella espiral infernal.

Amb els anys va començar a practicar per aprendre a tocar aquelles peces que tant el fascinaven fins que va fer-se músic. Ha gravat discos i ha fet molts concerts. No és un concertista com els que estem habituats a veure. L’aparença exterior és més d’un cantant de rock (amb samarreta i texans) que d’un pianista de clàssica. Als seus concerts fa pedagogia de la música: explica les vivències que van portar als compositors clàssics a crear aquelles peces, moltes fruit precisament de les experiències més dramàtiques. “La música pot portar llum a llocs als que no arriba res més”, diu en el seu llibre, i recupera una cita de Schumann: “Portar llum a la foscor del cor dels homes: aquest és el deure de l’artista”.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *