Suplement

La (bona) vida

De la corrupció sistèmica i la impunitat, a l’economia del bé comú

Lourdes Corominas
28 de maig de 2017

Espanya és un país corrupte com el que més, per desgràcia de tots menys dels corruptes. Fa pocs dies un excel·lent reportatge del ‘30 Minuts’ de TV3 posava en evidència la impunitat dels corruptes mentre qui en pagava els plats trencats eren els qui no s’avenien a aplanar-los el camí signant informes que permetien requalificacions contra la llei o adjudicacions a dit.

Herois, així es titulava el reportatge, explicava el calvari pel qual passen alts funcionaris d’administracions autonòmiques, militars o interventors d’ajuntaments que, per haver-se negat a signar informes falsos o per haver denunciat irregularitats havien patit assetjament o, directament, havien perdut el seu lloc de treball, mentre els seus companys de feina miraven cap a una altra banda.

El problema, analitzaven, és que la corrupció està incrustada en el sistema. Una situació força habitual, d’altra banda, en els països que han patit règims dictatorials, com el cas d’Espanya, on la transició no va ser tal. El sistema va continuar arrossegant tota aquella porqueria i mai no s’ha fet net. Però es que la impunitat no permet fer net. Que els culpables en surtin indemnes no fa més que perpetuar un comportament delictiu al qual sembla que la gent s’ha acostumat i té assumit.

Una interventora entrevistada en el reportatge deia que això s’acabarà el dia que siguin molt mal vistos aquests comportaments i estigui també molt mal vist no denunciar-ho. El més clamorós és que en alguns casos es produeix la paradoxa que qui ha hagut de marxar i ha perdut la feina ha estat qui ha denunciat la corrupció, mentre els acusats han continuat en el seu càrrec impunement.

 

“Que els culpables en surtin indemnes no fa més que perpetuar un comportament delictiu al qual sembla que la gent s’ha acostumat i té assumit”

 

Davant d’aquest podrimener, és d’il·lusos apel·lar a l’economia del bé comú? D’entrada sembla que una cosa no té res a veure amb l’altra però potser sí que lliga amb una determinada manera d’entendre el món del diner: una persona amb poder, amb prestigi, amb un sou probablement molt superior al d’un treballador de base, s’emmerda per aconseguir més diners, més poder o assegurar-se una porta giratòria ben greixada per al dia de demà. I també lliga, per descomptat, amb una manera molt particular d’entendre la democràcia. Christian Felber explica al llibre L’economia del bé comú que el problema de la intimitat social entre política i economia es torna més candent quan més riques i poderoses es tornen les elits.

Constata que la democràcia es troba en una seriosa crisi. Si permetem que quedin intactes les desigualtats econòmiques i reduïm la democràcia a un vot cada quatre o cinc anys, “llavors aquesta se suprimeix a sí mateixa”. Felber argumenta que la nostra consciència sobirana està tant dèbilment accentuada “que la majoria de nosaltres no ens n’adonem ni una sola vegada de què aquesta és l’eina que ens falta per a ser realment sobirans”.

L’economia del bé comú contempla el què s’anomena democràcia directa: que el poble sobirà pugui refusar una llei que li desagradi i posa l’exemple de Suïssa on moltes decisions es sotmeten a referèndum. L’autor sosté que “quan les institucions democràtiques poden establir les regles del joc del govern, li concedeixen al poble el menor nombre possible de drets per conservar el màxim poder en les seves mans”.  

Les teories econòmiques que defensa Felber, en síntesi, es basen en la cooperació. Assegura que moltes empreses han posat sempre per davant altres objectius que no son el benefici financer. Des del win-win al comerç just, passant per la transmissió de coneixement i pel respecte més escrupolós al medi ambient i a les persones. També aposta per fer visible aquella tasca que el capitalisme ha convertit en invisible: la cura de les persones.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *