Suplement

La (bona) vida

El món en femení

Lourdes Corominas
7 de febrer de 2017

Hi ha moviments socials que plantegen una mesura diferent per a la qualitat de vida que l’acumulació de béns, la destrucció de l’entorn i el poder exercit de forma agressiva i violenta. Un d’aquests moviments és l’ecofeminisme. Va néixer a la dècada dels 70. El terme el va encunyar la sociòloga francesa Françoise d’Eaubonne. En essència, és la forma de feminisme que s’ocupa de la qüestió ecològica o, dit d’altra manera, proposa un enfocament nou a la crisi ecològica des d’una perspectiva de gènere.

La sociòloga britànica Mary Mellor al llibre Feminisme i Ecologia assenyala que l’ecofeminisme és un moviment “que veu una connexió entre l’explotació i la degradació del món natural i la subordinació i opressió de les dones”. Així, el moviment “pren de l’ecologia la preocupació per l’impacte de les activitats humanes i del feminisme el fet que el patriarcat subordina, explota i oprimeix les dones”.

El filòsof català Ramon Alcoberro en un article titulat “L’ecofeminime com a destí? Parla de l’asimetria del poder i de la paradoxal força de la feblesa. I aporta algunes dades: les dones son el 51% de la població mundial i fan el 75% del treball humà (domèstic o no) però només ingressen el 5% dels salaris.

L’ecofeminisme vincula la degradació ambiental amb la degradació de les condicions de vida de les dones i amb el creixement del patriarcalisme. Alcoberro fa una reflexió molt interessant en aquest sentit: “L’ecofeminisme és una sensibilitat que neix de l’experiència de la feblesa i de l’explotació de la natura. Potser ningú com una dona per comprendre empaticament la brutal contradicció que hi ha entre la dificultat per a crear vida i la facilitat amb què pot ser destruïda”.

 

 

Però l’ecofeminisme no és un tot en un. Té diverses tendències. Les explica Catalina Aparicio, de la Universitat de les Illes Balears en un treball publicat a la Revista Taula. Quaderns de pensament i que es titula Ecofeminisme: Dona i naturalesa. La primera tendència va sorgir del feminisme radical, se’n diu essencialista i oposa l’ètica de la cura femenina a l’agressivitat masculina i té molt en compte la preocupació per la salut femenina, que considera que els interessos econòmics agredeixen i, per tant, considera prioritari que la dona recuperi el control del seu cos.

Una altra tendència és la de l’ecofeminisme del Tercer Món, més espiritualista i vinculada al feminisme de la diferència. L’autora índia Vandana Shiva n’és la representant principal. Considera que l’economia capitalista ha ignorat que l’ésser humà depèn de la naturalesa, ha considerat que el treball de les dones està mancat de valor econòmic, assegura que la riquesa ja no es basa en la producció de béns i serveis sinó en l’especulació i reivindica el principi femení, que significa respecte per la vida. Vandana Shiva assegura que les dones posseeixen els coneixements en supervivència ecològica. Però la concepció de Vandana Shiva no té el suport de tot el corrent feminista. “Les defensores del feminisme de la igualtat sostenen que acceptar aquesta connexió especial entre dones i naturalesa tanca l’accés a la dona en l’àmbit públic”, diu Aparicio en el seu treball.

 

 

A banda, hi ha el que es coneix com a pensament teològic ecofeminista, que repensa la teologia cristiana, una teologia que ha institucionalitzat el patriarcat i per a la que l’home és el centre de la creació. La teologia cristiana és, de fet, una de les corrents de pensament que més ha menystingut la dona i la naturalesa.

Potser no és agosarat tenir en compte aquesta manera particular d’entendre el món, en clau femenina, que pretén actuar des de l’empatia, la consciència, la cura i la sensibilitat i no des de l’agressivitat o des de la imposició. Això no vol dir que els homes no tinguin aquesta empatia, consciència, cura i sensibilitat, trets essencialment humans. Però culturalment se’ls ha convidat a amagar-los. Si els fan visibles posaran de manifest una nova manera d’entendre el món. La pantalla del mascle-alfa, els humans ja l’hauríem d’haver passada. Posem en valor aquests trets perquè les dones no es vegin obligades a assumir valors masculins, com passava als inicis del moviment feminista, en què per moltes dones l’alliberament passava per assemblar-se al màxim possible als companys homes. Les dones valentes són les que, des dels llocs on tenen capacitat de decisió canvien les coses, no les que assumeixen el rol dels companys homes per mantenir-ho tot igual.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *