Suplement

Reportatge

El Montseny, escola de natura

Ferran Polo
15 de novembre de 2018

L’any 1978, un acord entre la Diputació i el Parc Zoològic de Barcelona, aleshores dirigit pel granollerí Antoni Jonch, va permetre l’obertura de la primera escola de natura al Montseny. Era un projecte pioner a Catalunya i al conjunt de l’Estat que, de seguida, va aconseguir a treure al massís milers de joves alumnes cada any. Al Montseny, hi trobaven una manera d’aprendre diferent basada en el contacte amb la natura que, amb els anys, s’ha estès pel territori.

Cada dia, centenars d’alumnes d’escoles i instituts catalans surten de les seves aules per entrar en contacte amb la natura a través d’excursions o estades en escoles de natura. L’activitat d’experimentació i descoberta sobre el terreny forma part del dia a dia dels centres educatius des fa tot just 40 anys, quan va obrir al Montseny la primera escola de natura de Catalunya i de l’Estat. Va ser a Can Lleonart, situada a la vall de Santa Fe, a Fogars de Montclús (el Vallès Oriental). Des d’aleshores, el territori del Montseny s’ha convertit en l’espai on milers d’escolars catalans –sobretot de Barcelona i de l’àrea metropolitana– tenen aquest primer contacte formatiu amb l’entorn natural. Actualment, al Parc Natural, hi ha tres escoles de natura en equipaments públics de la Diputació: Can Lleonart –ara tancada després que acabés la concessió amb les antics gestors i pendent d’una nova adjudicació que es podria fer al Zoo–, La Traüna, a Fogars, i La Rectoria de Vallcàrquera, a Figaró, que també funciona com a casa de colònies. També fan tasques formatives l’alberg de recerca El Puig, a Montseny; el Museu Etnològic del Montseny La Gabella, d’Arbúcies; i el Museu de Ciències Naturals de Granollers. A més, cal sumar-hi les desenes d’activitats privades que també fan aquesta mateixa funció.

Israel Molinero, de l’empresa Aprèn Serveis Ambientals, gestors de la Rectoria de Vallcàrquera, creu que hi ha diversos factors que permeten entendre el paper pioner del Montseny en l’educació ambiental: el fet de ser històricament una muntanya visitada i estudiada, “la proximitat amb Barcelona” i l’element “molt educatiu” d’un massís que “permet veure uns canvis molt evidents en la vegetació relacionats amb els canvis d’alçada, des dels boscos mediterranis als eurosiberians amb les fagedes i les zones de prats a les àrees culminants”.

Els alumnes de l’institut Gaudí, de Reus, van ser els primers que van visitar Can Lleonart, el febrer de 1978. “La visita va ser molt enriquidora. Per nosaltres era una altra manera d’enfocar l’estudi del bosc. Fins aleshores, les nostres excursions es limitaven a observar allò que era evident, les espècies vegetals, les varietats de fulles i flors, les diferents roques… Després de la nostra estada a Can Lleonart, vam començar a veure el bosc com un món dinàmic, on s’interrelacionaven espècies animals i vegetals i, aquestes, amb el sòl. Vam quedar tan entusiasmats que el curs següent hi vam tornar”, explica Misericòrdia Soronellas, mestra d’aquest centre de Reus, en un testimoni recollit a 40 anys de l’Escola de Natura Can Lleonart i d’educació ambiental al Montseny (1978-2018). Els alumnes de Reus no van ser els únics que van tenir ganes de tornar. Aquell primer any, uns 1.300 escolars van passar per Can Lleonart. L’any següent, la xifra es va multiplicar gairebé per 10 i ja van ser uns 12.000. En aquests 40 anys, l’escola de natura situada a Santa Fe ha sumat uns 251.000 usuaris. Els equipaments d’educació ambiental gestionats per la Diputació al Montseny porten unes 456.000 visites. “El medi natural és una descoberta contínua. Et dona un potencial molt gran, obre portes i va en la línies de les noves línies pedagògiques”, diu Molinero.

Amb els anys, s’han anat introduint altres aspectes com el treball dels entorns fluvials –“en municipis com Figaró o Aiguafreda podem contrastar rius en un estat de conservació molt diferent com les rieres de Vallcàrquera i Martinet amb el riu Congost”, explica Molinero– o la fauna. Ara, “la figura emblemàtica del tritó del Montseny –una espècie que només es pot trobar al massís i que és una de les més amenaçades del planeta– està fent que es treballi entorn de la fauna i els rius”, comenta l’educador d’Aprèn.

A través del programa El Montseny a l’escola, el procés de descoberta i experimentació sobre el terreny ha arribat als centres educatius dels 18 municipis que formen el Parc Natural. S’implementa en els tres cicles de l’educació primària amb unitats didàctiques específiques per a cada cicle i compatibles amb els currículums escolars. Per Molinero, aquest pla ha ajudat “a canviar la mentalitat” dels professionals de l’educació posant l’accent en “la importància de conèixer l’entorn més proper” i no haver de fer grans desplaçaments per anar a altres zones naturals del país, constata Molinero. També ha ajudat a deixar clar als alumnes que “viuen en un parc natural i una Reserva de la Biosfera”.

En l’arrencada de Can Lleonart, Martí Boada va ser un dels noms clau. El naturalista de Sant Celoni treballava al Zoo de Barcelona i, a proposta del parc i fruit de l’acord amb la Diputació, l’any 1978 va ser nomenat responsable dels itineraris pedagògics i les activitats d’educació ambiental de Can Lleonart. Amb el suport de la mestra Maribel Marín, Boada va assumir el guiatge de les activitats per l’itinerari que havien dissenyat l’ecòleg Jaume Terrades i Marina Mir. “L’escola de natura de Can Lleonart va arrencar de zero, sense cap referent. Com a iniciativa pionera vaig fer-hi un intens procés d’aprenentatge personal”, explica Boada.

Es van idear “materials que permetessin als alumnes treballar sobre el terreny. Era una nova manera de fer pedagogia de la natura que enllaçava amb la trajectòria d’estudiar la natura que ja s’havia fet a principis de segle XX”, explica Terradas, primer catedràtic d’ecologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Boada, que va ser-ne el responsable amb Marín fins l’any 1989, ressalta que “l’escola era el bosc: les fagedes, les vernedes, les landes de ginestell…”.

En aquells primers anys d’educació ambiental, a banda de Boada i Mir, hi van col·laborar altres estudiosos de la biodiversitat. L’experiència “ens van portar a impartir docència sobre el medi a escala acadèmica”, valora Boada. L’èxit de Can Lleonart va fer que els equipaments d’aquest tipus es multipliquessin en pocs anys. En el primer lustre, ja se’n van crear una vintena i, dues dècades després, ja n’hi havia més de 200 arreu del país. A banda, van aparèixer altres formats que buscaven que infants i joves entressin en contacte amb la natura. Com els campaments d’estiu on el Montseny també va ser pioner. L’any 1978 se’n va fer un a Fontmartina, a Fogars. Va durar cinc nits i hi van participar una desena de professors que es feien càrrec d’uns 80 infants. Amb el mateix propòsit es van crear granges escola, centres d’educació ambiental, aules ambientals, camps d’aprenentatge, museus d’interpretació, escoles de mar, centres de documentació o centres d’interpretació al Montseny i en la majoria d’espais naturals del país.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *