Suplement

Economia

El repte de la tecnologia

Joan Carles Arredondo
9 de juny de 2018

La qualitat de l’ocupació evoluciona i, pel que indiquen les dades, no precisament cap a millor. La temporalitat i les feines a temps parcial augmenten al mateix temps que els salaris es mouen entre l’estancament i la tendència a la baixa. Sovint aquesta evolució s’atribueix a les decisions polítiques que s’han emprès d’ençà de la crisi. El plantejament és constatable, perquè les decisions preses, amb més o menys entusiasme, han tendit precisament a complir requeriments de moderació salarial i flexibilitat laboral. Dos veritables pilars de les polítiques d’austeritat tan de moda en un passat no tan llunyà.
Però aquesta equació és encara més complexa, perquè s’hi ha d’afegir el component d’una veritable revolució tecnològica que uneix a les implicacions socials perceptibles en el dia a dia també uns components laborals que no haurien de passar desapercebuts. Les tecnologies canvien també les maneres de produir amb una intensitat que no és agosarat d’equiparar a la introducció de la maquinària en la revolució industrial.

Aquells eren temps d’incertesa, com els actuals. Els punts de vista llavors, com ara, eren contraposats. La història recull l’existència de grups de treballadors que emprenien una croada contra la modernitat de les màquines. En temien la competència, perquè amb les màquines algunes les seves tasques passaven a ser innecessàries i corrien el risc de quedar-se sense feina. Les màquines patien les ires d’aquells treballadors temorosos, que la història ha anomenat luddites.

Han passat poc més de 200 anys, i la tecnologia torna a focalitzar mirades desafiants. De nou, els avenços de la humanitat permeten automatitzar tasques i produir més barat, amb el dany colateral que algunes feines es converteixen en prescindibles. Les visions tornen a ser contradictòries, i mentre algunes percepcions assenyalen les amenaces d’aquest nou temps, d’altres s’abracen a visions més optimistes. Al cap i a la fi, 200 anys després que una part de la classe obrera es regirés contra a les màquines, en el món desenvolupat hi ha hagut durant aquest temps, almenys en aparença, prou feina per a una gran majoria de la societat. Les tecnologies obren noves necessitats, nous reptes i, en conseqüència noves oportunitats d’ocupació.

Els informes sobre la qüestió són igual de contradictoris. Els més apocalíptics apunten que entre un 40% i un 50% de les feines actuals desapareixeran, perquè la tecnologia serà capaç de desenvolupar-les amb més eficiència i menor cost. Dia a dia apareixen llistats de les feines que seran innecessàries, i qui més qui menys és susceptible de sentir-se amenaçat. Tan amenaçat que alguns autors no dubten a atribuir a aquesta incertesa determinades tendències electorals cap al populisme. De vegades, també, a partir d’un mal diagnòstic. Als Estats Units, per exemple, es calcula que l’automatització és al darrere d’un 80% dels llocs de treball perduts des de començament de la dècada, però molta part de la culpa s’atribueix, potser interessadament, a les deslocalitzacions i els treballadors estrangers, arguments que van bastir part del suport electoral a Donald Trump.

Al mateix temps, alguns estudis reforcen les visions optimistes sobre l’efecte tecnològic en l’ocupació, i remarquen que les activitats més vinculades a les tecnologies generen ocupació més estable. Finalment les dades acaben mostrant que els països amb més avenç tecnològic no tenen, almenys encara, taxes d’atur més elevades.

La història indica que les incerteses vinculades als canvis tecnològics han tingut incidències socials i polítiques, sovint indesitjables i que no ha estat fins que s’han trobat camins intermedis que la situació s’ha reconduït. A la llarga, les grans innovacions de la revolució industrial van contribuir a reduir les dures jornades laborals, però no va ser fins que va passar un cert temps i també a través de la mediació dels governs i dels agents econòmics que van regular els interessos menys humanistes del mercat.
En la mesura que aturar els avenços tecnològics és quimèric, i a la vista de les lliçons de la història, els governs i els agents socials es veuen empesos a actuar de manera proactiva. Hi ha molts camps en els quals poden tenir incidència perquè les ferides que, de ben segur, ocasionaran aquests avenços siguin menys profundes i més fàcils de cicatritzar. Minimitzar el risc que en aquest canvi una part de la societat se senti derrotada és el millor antídot contra efectes indesitjables.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *