Suplement

Relats

El Sereno

Text: Miquel Illa/ Il·lustració: Maria Peix
16 de juliol de 2018

Dedicat al meu pare, en Felip, el forner del poble.

En Martí va descargolar la petita bombeta que il·luminava el sant Antoni que hi havia al rebedor de casa. Cada dia ho feia, esperant que el seu pare, abans de sortir de casa per anar a treballar, la tornés a cargolar i tornés a il·luminar el monjo cristià. Era un petit ritual que feien pare i fill. Creien que, d’aquesta manera, la casa quedaria protegida i el seu pare, mentre estigués fora, podria tenir una nit tranquil·la.

Aquella nit, però, no seria així… En Jep, a qui tot el poble anomenava el Sereno, es va posar els pantalons que la Mercè, la seva dona, acabava de cosir; es va posar la gorra i la capelina i va agafar el munt de claus i el fanalet de sobre la tauleta del rebedor. Passaven deu minuts de les 8 del vespre, l’hora en què en Jep començava a fer la ronda pels carrers de Torelló; així que va marxar a correcuita, sense ni tan sols dir adeu al seu fill i a la seva dona.
–Espera’m, pare, que vinc amb tu! –va dir en Martí.

I és que a vegades en Martí acompanyava el seu pare a fer la ronda pels carrers. En Jep només deixava que l’acompanyés una estona perquè, encara que Torelló fos un poble tranquil, sempre hi havia algú que necessitava l’ajut d’en Jep el Sereno: algú que perdia les claus i no podia entrar a casa, algú que tenia les claus però no trobava el pany per entrar a casa (d’aquests en solia trobar uns quants…), però era una feina que li agradava molt i tothom el coneixia, i el respectava.

Aquell vespre del mes d’octubre de 1940 en Martí va acompanyar el seu pare com quasi sempre solia fer; sempre que no plogués, és clar. El seu pare no portava mai paraigua i, és clar, ell tampoc: el seu pare deia que li tapava la vista i havia d’estar amb els ulls ben oberts. Al Martí no li agradava gaire mullar-se, així que feia dies que no acompanyava el seu pare a fer la ronda per culpa de la pluja, però aquell dia feia estona que havia parat de ploure, després de dies de fer-ho sense parar.

Començava a fer-se fosc i en Jep va encendre el fanalet que portava. Quan passaren pel pont es van trobar el senyor Vicenç, el forner del poble, un home baixet i rabassut. Tenia una panxa tan grossa, que en Martí sempre calculava els pans de quilo que hi podria guardar, allà dins. Estava recolzat a la barana i mirava el riu fixament.

–Bona nit, senyor Vicenç, sembla que ha parat de ploure, eh!

–Vingui, vingui, deixi’m el fanalet! –va dir el senyor Vicenç, que semblava una mica alterat.

En Jep, encuriosit, va deixar el fanalet al forner, i aquest va enfocar el riu.

–Què hi veu? –va preguntar el senyor forner.

–Doncs… res, no hi veig res –va respondre en Jep, tot estranyat.

–Exacte! –va exclamar el senyor Vicenç. Res, no hi ha res de res, ni tan sols hi ha aigua, i mira que fa dies que no para de ploure!

De cop en Jep ho va entendre: tenia raó, el forner; feia dies que plovia sense parar i no era normal que hi baixés tan poca aigua.

–Cert –va dir en Jep. Demà a primera hora, quan es comenci a fer clar, pujaré riu amunt, i espero no trobar el que em temo.

En Jep i en Martí es van acomiadar del senyor Vicenç, bo i desitjant-li una bona nit.

–Què és, el que tems? –va dir en Martí al seu pare.

–Doncs, penso que és possible que riu amunt s’hi hagi pogut fer un tap… i això em fa mala espina –va dir amb cara de preocupació. Apa, ves cap a casa, que la teva mare ja et deu estar esperant i no vull que la facis enfadar.

Quan en Martí va arribar a casa, es va fixar que la bombeta del sant Antoni estava apagada. Com que mai no deixaven la figura del sant Antoni sense il·luminar, això al Martí no li va agradar gaire. Com al seu pare, alguna cosa dins seu el feia estar neguitós: tenia una estranya sensació; alguna cosa no anava bé. La seva mare acabava de ficar-se al llit. Solia anar a dormir d’hora, i es llevava una estona abans que el seu marit arribés de treballar per preparar-li alguna cosa per menjar. Com que en Jep treballava de nit, quan tornava de bon matí agraïa el fet de trobar un plat calent a taula. I llavors en Jep se n’anava a dormir. Així ho feia cada dia, tots els dies de l’any.

“En Martí, sense fer soroll, va sortir de la casa i va començar a enfilar riu amunt”

En Martí va esperar que la seva mare s’adormís. Tot seguit va agafar un dels fanalets que el seu pare guardava com si fossin trofeus (en tenia un munt, repartits per tota la casa) i va tornar a assegurar-se que la seva mare dormia: va escoltar la seva respiració profunda, i per tant no en tenia cap dubte, la dona dormia com un parrac. No li podia dir a la Mercè que anava a caminar riu amunt a aquelles hores, perquè ja començava a fer-se fosc, i segurament no li hagués deixat anar. Però en Martí, sense fer soroll, va sortir de la casa i va començar a enfilar riu amunt. Li costava avançar. El terra era humit i ja havia relliscat un parell de cops, fins que va caure un tercer cop, i llavors el fanalet que portava va caure en un bassal i es va apagar. Per sort el cel estava ben serè i amb la claror de la lluna podia veure-hi força bé. Quan es va aixecar, ho va veure… no ho podia creure: allà on hi havia hagut camps d’ordi, ara hi havia un llac. Com el seu pare li havia dit, s’hi havia fet una presa natural: els arbres caiguts, les branques i el fang feien un tap que impedia que l’aigua circulés. Va córrer tant com va poder per avisar el seu pare del que havia vist. Va caure un parell de cops més; anava xop i enfangat de dalt a baix. Quan va arribar al poble, va veure el seu pare d’un tros lluny; i és que ja sabia on el podia localitzar, perquè sempre feia el mateix recorregut i per l’hora que era, no li va ser difícil trobar-lo.

–Pare, pare! –va cridar en Martí.

En Jep, en veure’l xop i enfangat, va arrufar el nas.

–D’on surts així? –es va exclamar.

Esbufegant i sense alè, el noi va dir:

–Tenies raó, pare: allà dalt, un tros més amunt, hi ha el riu estancat. S’hi ha fet una bassa… què dic, una bassa, un llac, pare, s’hi ha fet un llac enorme, i en qualsevol moment es pot desbordar. Hem de fer alguna cosa!

En Jep va reaccionar ràpidament. Ja feia estona que estava amb un gran neguit al cos i no s’ho va pensar dos cops.

–D’acord, Martí! Ves a casa, avisa la mare del que has vist i pugeu a la part alta del poble. Digues-li que t’ho he dit jo, i si pots avisa els veïns i que facin el mateix. Va, corre!
En Jep es va treure el xiulet que portava penjat del coll i va començar a xiular tan fort com va poder. La gent treia el cap per la finestra per veure què passava…

–Correu, heu de sortir de casa i pujar a la part alta del poble, correu, correu!… –cridava en Jep, desesperat.

Alguns veïns no li feien cas i se’n tornaven al llit. D’altres, però, agafaven mantes i les coses de valor i es dirigien cap a la part alta del poble, a casa d’algun amic o familiar; i molts es quedaven al carrer abrigats amb mantes, a l’aguait del que pogués passar…

En Jep, la Mercè i en Martí vivien en una casa a prop del pont. Per sota hi passava el riu Ges. Aquell dia les granotes no cantaven… En Martí va despertar la seva mare i li va explicar el que havia vist. Li va demanar de fer cas de les paraules del seu pare, i així ho van fer. Mentre en Martí es canviava la roba xopa i enfangada, la Mercè va preparar un farcell amb les quatre coses que va poder: alguna peça de roba, alguna cosa de menjar i una caixeta on guardaven els diners. Quan van sortir de casa i pujaven cap a dalt del poble, es van trobar el senyor Vicenç, que portava dos sacs plens de panets.

–Ja ho veia a venir, jo, ja ho veia a venir! Per això he fet aquests panets, ja ho veia a venir! –anava dient.

El forner va oferir un panet a la Mercè i li va donar un dels sacs al Martí:

–Au va, vailet, ajuda’m a repartir aquests panets!
En Martí va agafar el sac i va començar a repartir els panets a tota la gent que s’anava trobant a mesura que anava pujant carrer amunt. La gent, abrigada amb mantes i carregada amb farcells, agraïen gratament el fet de rebre un panet calent. Quan va acabar de repartir els panets, li va dir a la seva mare que se n’anava a trobar el seu pare. A la Mercè no li va agradar gaire la idea, però coneixia el Martí i sabia que, tant sí com no, acabaria marxant a ajudar el seu pare, eren pastats! Així que li va dir que vigilés i que, quan trobés el seu pare, tornessin tots dos cap a dalt del poble.

A mesura que en Martí anava baixant el carrer, anava picant les portes de les cases. Molts veïns encara dormien i ell els despertava, els ajudava a carregar les coses als carretons i els animava que pugessin cap a dalt del poble, quan de sobte va veure el seu pare. En Jep, el Sereno, estava a prop del pont en aquell moment; ajudava una parella d’avis a transportar un bagul de grans dimensions, quan de sobte va sentir un soroll aclaparador. Es va girar i va veure com, de cop i volta, el pont desapareixia sota les aigües del riu Ges: una onada gegant va esfondrar el pont com si fos un castell fet d’escuradents! La gent cridava i lluitava per sobreviure; els carrers del voltant del pont i la part baixa de Torelló van quedar ràpidament inundats i les cases s’esfondraven per la força de l’aigua: una aigua freda i negra, que s’emportava tot el que es trobava al seu davant.

L’endemà, al matí, el paisatge era desolador… Més de seixanta persones van perdre la vida a Torelló aquella tràgica nit del mes d’octubre de 1940. Entre elles en Jep, el sereno…

–Avi! –va cridar la noia, mentre s’apropava al lloc on seia el senyor gran.

–Vinga, avi, que l’àvia ens espera per dinar! –va dir a l’home mentre l’ajudava a incorporar-se.

El rovellat home gran va agafar una pedra i la va posar als peus de l’estàtua que tenia al davant.

Era l’estàtua d’un home que vestia una gorra i una capelina, i que portava un fanalet a la mà.

–Qui és, aquest senyor? –va preguntar la noia, tot mirant l’estàtua.

–Aquest senyor… aquest senyor va ser un heroi, va salvar moltes vides…

I amb un somriure va afegir:

–I el seu fill, també!…

–Apa, joveneta, anem a dinar, no fem enfadar l’àvia o et posarà sis canelons!
Quan van arribar a casa, l’home s’acostà al sant Antoni que hi havia a la tauleta del rebedor i va cargolar la petita bombeta…

 

Relat seleccionat del 2n Concurs de Narrativa Curta d’EL 9 NOU

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *