Suplement

Fonts

Fonts amb propietats guaridores: els balnearis

Xavier Roviró i Carme Rubio
21 d'agost de 2018

La tradició de prendre les aigües termals és molt antiga, algunes fonts ja les van utilitzar els romans fa dos mil anys, i moltes encara continuen actives. Des d’antic, al voltant de les aigües termals es van construir balnearis que van conèixer èpoques d’esplendor a començament del segle XX, i que avui s’han transformat en instal•lacions molt especialitzades. Les teràpies bàsiques, però, tampoc no difereixen gaire de les dels orígens.

FONT DEL LLEÓ DE CALDES DE MOTBUI

Descripció:

L’aigua hipertermal de La Font del Lleó brolla a 76ºC, la temperatura més elevada de l’estat Espanyol i una de les més calentes d’Europa. Aquesta font es troba a les Termes de Caldes, datades de l’època romana. Després que els romans les abandonessin, les termes van ser successivament: necròpolis, presó i safareig. Durant l’edat mitjana van recuperar la condició d’aigües guaridores i, en el segle XV, van ser visitades pel rei Martí l’Humà. No han deixat mai d’estar en funcionament, fins avui, que formen part del Museu Thermalia. Aquestes fonts han fet de Caldes de Montbui la població de referència en el termalisme a Catalunya. Avui disposa de quatre balnearis: Broquetas, Vila de Caldes, Termes Victòria, Forns i d’uns banys públics: El Safareig.

Com arribar-hi:

La Font del Lleó es troba al centre de Caldes de Montbui, ciutat històrica del Vallès. De fet, la surgència de l’aigua no es pot observar directament, atès que està canalitzada per una galeria molt antiga que només és transitable si es disposa d’un equip especial.

Curiosiotats:

Per als romans, les aigües medicinals no només eren saludables per les seves propietats químiques, sinó que posseïen algun component màgic lligat amb el món diví. Per això, quan alguna persona poderosa es guaria per efecte de les aigües, feia aixecar altars als déus en agraïment. D’aquests altars, a Caldes se n’han trobat set, dedicats a Apol•lo, el déu que representava la bellesa masculina, i ja és sabut que a Roma la bellesa s’associava amb la salut. A les fonts també s’hi llançaven monedes com a ofrena, una pràctica antiga que avui encara perviu.

La llegenda del llac del Farell:

Segons la tradició, l’indret on avui s’aixeca la muntanya d’El Farell, a Caldes de Montbui, hi havia un gran llac. Es creu que la desaparició del llac va ser culpa d’un pastor que buscava aigua per al seu ramat. El pastor va començar a cavar un regueró a terra i per allí es va escolar l’estany, formant un riu que va desembocar prop de Badalona. Avui només subsisteixen algunes de les antigues fonts que l’alimentaven el llac, com ara la Font del Lleó de Caldes.

Altres Balnearis:

Balnearis de Tona. Les aigües de Tona són beneficioses per a les malalties respiratòries, hepàtiques i de la pell. La troballa de les aigües medicinals va transformar Tona en una població d’estiueig que va atreure famílies d’arreu. Tot el municipi va quedar afectat pel boom termal i es van construir torres, clubs, centres d’esbarjo i també fondes, hotels i pensions. Tot va començar el 1874, quan el pagès Antoni Prat va voler enfondir el seu pou i va trobar una deu d’aigua sulfurosa. Pensant que es tractava d’una veta d’aigua dolenta, va abandonar el pou. Però després de comentar l’incident amb el metge del poble, Antoni Bayés, aquest va portar l’aigua del pou a analitzar. L’anàlisi, feta pel farmacèutic de Vic Martí Genís i Aguilar, va donar resultats positius: es tractava d’aigua sulfurosa potable amb qualitats medicinals. Llavors, es va recuperar el pou i es va ampliar la font. Narcís Ullastres i Josep de Quintanes van promoure noves prospeccions, fins que l’any 1876 es va construir el primer establiment termal de Tona, el Balneari Ullastres i Companys. L’edifici, ampliat el 1882, va estar en actiu fins al 1987. També hi va haver el Balneari Roqueta, l’origen del qual es remunta al 1877, quan es va descobrir una deu d’aigua prop de l’Ullastres, i va funcionar fins al 1966. L’edifici, dissenyat Lluís Domènech i Muntaner, es va enderrocar l’any 1974 per raons estrictament especulatives. Un altre projecte no tan exitós va ser el Balneari Segalés, situat a tres quilòmetres de Tona, en l’indret conegut com la Puda. El 1878 es va construir el balneari, però es va haver de tancar l’any 1889, a causa de l’olor de les aigües, al qual els clients no es van acostumar mai. A finals del segle XX es va reobrir el Manantial Codina, el més modern dels establiments termals de Tona.
Balneari de la Fontsanta de Sant Pere de Torelló. A la riba dreta del Ges i en un entorn envoltat de roures, plàtans monumentals i antigues fonts, s’alcen les restes del Balneari de la Fontsanta, de 1847. També van tenir anomenada les aigües de la Font Pudenta i la Font del Ferro. Avui, si alguna d’aquestes fonts raja, les aigües contenen alts nivells de nitrats.
Balnearis de La Garriga. A La Garriga s’hi troben alguns balnearis: les Termes de la Garriga i el Balneari Blancafort, situats en el centre del poble, en el carrer Banys, on hi ha el Pou Calent, que raja aigua a 60ºC. El Blancafort va tenir molt prestigi a finals del segle XIX.
Les aigües de Ribes. El Balneari Montagut de Ribes, construït el 1868, és d’aigües bicarbonatades i càlciques, provinents de la zona del Taga. Durant la Guerra Civil es va utilitzar com a hospital i avui està tancat i barrat. Ben a prop s’hi troben les ruïnes del Balneari Els Banys i més avall —en el km 115,1— l’edifici modernista de La Corba. Els tres establiments eren molt sol•licitats per anar a prendre les aigües. Travessant el riu Freser, per una gran escalinata de pedra, s’arriba a l’antic baixador Aigua de Ribes, del tren de Puigcerdà.

  • Compartir