Suplement

L'entrevista

Gaspar Hernàndez: “La novel·la ha ajudat gent que havia reprimit les seves emocions”

Esther Torras
12 de juny de 2018

L’escriptor i periodista Gaspar Hernàndez (Sant Esteve d’en Bas, 1971) publica la seva tercera novel·la, ‘La dona que no sabia plorar’ (Columna). Inspirat pel cas real d’una sexòloga que bloquejava les seves emocions fins al punt de no poder plorar ni sentir tristesa, el conductor de ‘L’ofici de viure’ (Catalunya Ràdio) ha escrit una potent història sobre l’alliberament sexual femení, les emocions reprimides i la vertadera dimensió de les persones.

És una història que ha tingut molt de temps guardada en un calaix. Per què ha tardat tant a escriure-la?
La novel·la arranca quan el meu alter ego té 17 anys i jo ja en tinc 47. Ha passat molt de temps. És una història dura que en calent no podia escriure ni tenia els aprenentatges tècnics i literaris per fer-ho. Ara crec que sí, tot i que això ho han de dir els lectors…

El llibre s’inspira en una sexòloga gironina que va conèixer personalment. Què el va captivar tant d’ella?
El fet que no sabés plorar em va fascinar des del primer moment. Vaig pensar: “Com deu ser una persona que no pot experimentar l’emoció de la tristesa?”. Ella no tenia cap problema físic als ulls, no tenia la síndrome de l’ull sec, però no podia sentir l’emoció de la tristesa ni quan anava a un funeral o a veure una pel·lícula trista al cinema. Em va intrigar molt des del primer moment saber quina era la causa i quin era el passat que hi havia darrere d’aquesta història.

Les novel·les són fictícies, però aquí hi ha una gran dosi de realitat…
Com que és una novel·la i no són unes memòries, deixo que el lector intueixi quins elements són reals i quins ficticis. Per mi, l’important és que sigui versemblant, que el lector entri en el seu món, se’l faci seu i vibri amb la novel·la. I si pot ser, que el faci pensar i el sotraguegi una mica. Aquest era l’objectiu d’incloure’m a mi com a narrador, el meu jove alter ego. Parlar d’una sexòloga de les comarques de Girona i de personatges coneguts per la gent com l’antropòleg Josep Maria Fericgla són elements que fan que la història sigui el màxim de versemblant possible.

Una història tan potent com aquesta, no va pensar a narrar-la en primera persona?
Efectivament. He tardat quatre anys perquè un dels reptes era el punt de vista. L’inicial va ser posar-me a la pell de la Daniela Costa-Pau, ja que conec a fons la seva història, però no va funcionar perquè un bloqueig emocional d’aquestes característiques i una història tan potent com la seva era millor explicar-la amb una mica de distància. La visió del narrador de 17 anys i la d’en Jofre, el seu marit, em donava una distància que millorava la història.

La novel·la tracta un dels temes més candents en l’actualitat: l’alliberament sexual de la dona. En el moment en què se situa la història la visió del sexe era molt diferent.
Comença a finals dels anys 80, quan el sexe encara era un tabú. Jo ho vaig viure en primera persona perquè soc de la Garrotxa i allà la societat era molt conservadora. La Daniela Costa-Pau va ajudar moltes dones perquè visquessin el sexe amb la mateixa naturalitat amb què el vivien els homes, deixant-se endur pel plaer i gaudint sense tallar-se ni un pèl. Malauradament, amb les dones sempre hi ha hagut molta repressió, sexual i emocional, i no han viscut el sexe com una finalitat en ell mateix. La Daniela, en canvi, estimulava les dones perquè es deixessin anar, perquè s’empoderessin i gaudissin del plaer. Curiosament, ella ensenyava allò que necessitava aprendre, ja que vivia intensament el sexe malgrat tenir una repressió emocional molt gran.

Ella vivia una sexualitat plena?
Ella vivia el sexe com avui en dia el viuen molts joves, que és de forma mecànica, a causa de la pornografia. Internet ha contribuït a fer saltar pels aires el tabú de la sexualitat, però també ha fet que el sexe es visqui com un seguit d’exercicis gimnàstics sense consciència. Una de les claus de l’evolució de la Daniela Costa-Pau és que passa a viure el sexe de manera mecànica a viure’l amb consciència, és a dir, com una via per créixer interiorment. Molts joves d’avui en dia confonen sexualitat amb genitalitat, quan la sexualitat va molt més enllà. Els és més fàcil despullar-se físicament que emocionalment; els és més fàcil anar-se’n al llit amb algú altre que obrir el seu cor. I això és exactament el que li passava a la Daniela.

Expressar les emocions tampoc és fàcil en una societat en què tradicionalment s’ha prohibit plorar als homes i s’ha titllat les dones que ploren de bledes.
El patriarcat en el qual vivim des de fa més de 5.000 anys ha masculinitzat molt la societat. La protagonista de la novel·la reivindica una societat més femenina quan, al mateix temps, ella s’ha convertit en una dona molt masculina per fer-s’hi un lloc. Això passa a moltes dones que ocupen posicions de responsabilitat a les empreses, que volen ser dures com els homes i no expressen els seus dubtes ni les seves pors perquè això les faria vulnerables. Tant de bo els valors femenins tradicionals com l’empatia, la compassió o la solidaritat fossin més presents en les nostres societats.

El seu alter ego és descrit a la novel·la com un noi “altament sensible”. Què implica això?
Jo soc un home “altament sensible”. Segons la psicòloga nord-americana Elaine Aron, una quarta part de la societat ho som. No és un trastorn ni un dèficit, és un tret de personalitat. Tenim la sensació que tot ens afecta massa i ens volem protegir contra l’excés de realitat. També té una part bona i és que percebem més estímuls, més matisos i podem gaudir més de la bellesa d’un paisatge, per exemple.

Cal tractar-se?
No. De fet, espero que no hi hagi cap farmacèutica que inventi un fàrmac per diagnosticar les persones “altament sensibles” i fer l’agost amb això. Es tracta de prendre’n consciència i cuidar més estones de soledat i en contacte amb la naturalesa.

Tot el contrari a la vida frenètica d’un periodista…
Per això ja no faig informació, em dedico a fer continguts més divulgatius, com els de la novel·la. Són temes que a mi m’afecten i m’interessen, que això no vol dir que afectin ni interessin a tothom. M’he allunyat de l’activitat frenètica del periodisme adrenalític perquè ja hi ha grans companys que fan aquesta feina molt bé.

A través del campus Can Benet Vives, indaga en el camp de l’espiritualitat. Un tema no gaire recorrent en la novel·lística del nostre país.
El que intento és escriure en una novel·la feta a Catalunya sobre temes que no són habituals entre els escriptors catalans. A Catalunya ja hi ha grans novel·listes, de manera que el meu gra de sorra és contribuir a fer que hi hagi temes nous. Per això tracto l’alta sensibilitat i utilitzo l’escenari del campus de desenvolupament Benet Vives per parlar dels estats ampliats de consciència.

Com s’aconsegueixen aquests estats?
Sortint del nostre ego. Quan veiem una pel·lícula al cinema i ens posem a la pell del personatge tenim un estat ampliat de consciència. Però La dona que no sabia plorar és una novel·la i una novel·la pot ser políticament incorrecta. Allà es consumeix ayahuasca per aconseguir aquests estats, però com a Gaspar Hernàndez recomano que es faci a través de la meditació.

Una part important de la població occidental encara viu adormida

“Si la gent prengués substàncies prohibides pels governs com l’ayahuasca, el sistema se n’aniria a n’orris”, escriu. Estem anestesiats com a societat?
Sí, una part important de la població occidental encara viu adormida, sense saber quina és la realitat real. La novel·la intenta aprofundir una mica en aquesta realitat més real que s’escapa del que copsen els nostres sentits. Els nostres sentits ens enganyen, però això ja ho diu la física quàntica. Podem copsar aquesta realitat més real amb la meditació, però també a través del que Fericgla anomena enteògens, entre els quals hi ha l’ayahuasca i altres substàncies que jo no recomano.

No ha escrit un llibre d’autoajuda, però pot tenir propietats terapèutiques en persones que passin per una situació semblant a la Daniela?
Tot i que una novel·la no ha d’oferir respostes, sinó preguntes, hi ha lectors que diuen que els ha ajudat perquè havien reprimit les seves emocions durant un període de la seva vida, ja fos per fer més feliç el marit o la muller o perquè l’entorn social era molt rígid i no els permetia alliberar-les. De fet, la novel·la s’obre amb una frase de Shakespeare que diu: “Mostra el teu dolor, perquè el dolor que no expresses batega al teu pit fins a esclatar”. Bàsicament és això, ha ajudat gent que s’ha quedat aquest dolor a dins.

Obre amb una cita de Shakespeare i tanca amb un vers de Mary Oliver. Una invitació al carpe diem?
“Què penses fer amb la teva preciosa, salvatge, única vida?” és una invitació a viure intensament el moment present. No des de l’eufòria, sinó des de la consciència, en connexió amb un mateix i sense deixar les coses per demà. Abraçar la vida no és buscar l’alegria constantment, perquè a vegades la vida comporta dolor, però sí viure intensament tot el que ens porti. Gran part dels problemes emocionals que tenim són perquè no som coherents: pensem una cosa, en fem una altra i n’acabem dient una altra. La felicitat, per mi, és aconseguir la coherència entre allò que pensem, fem i diem.

  • Compartir