Suplement

Jaume Bosch: “Parlar de la policia és fer-ho de política”

Jordi Vilarrodà
24 de desembre de 2018

Jaume Bosch és una de les persones que més bé coneix el model policial de Catalunya. Als anys 80, quan era un jove regidor del PSUC, va ajudar a gestar-lo i en va seguir l’evolució al llarg de tota la seva carrera política, vinculada a IC-V, on avui encarna el sector més declaradament sobiranista. ARa publica ‘La nostra policia’ (Eumo Editorial), el primer llibre que analitza el model de seguretat propi de Catalunya, des del 1978 fins avui,

El seu llibre és el primer que tracta sobre el nostre model policial pensant en un lector no especialitzat en el tema. Què el motiva a escriure’l?
En la mesura que jo he anat vivint tot aquest procés, tenia molta informació que he transmès a través de classes, a l’Institut de Seguretat Pública i la Facultat de Dret de la UB (Universitat de Barcelona). Quan passen tots els fets de 2017, primer els atemptats i després la reacció de l’Estat a l’1 d’octubre, me n’adono que ha esclatat el fil conductor del que jo explicava: la resistència del centralisme enfront de la possibilitat de construir un model propi de policia. I veig que aquest tema pot interessar la gent. Parlem d’estructures d’estat i tenim un cert desconeixement sobre la policia de Catalunya, que és una estructura de les més potents. Molta gent, per raons d’edat, no ha viscut el que va passar als anys 80 ó 90 en aquest àmbit. Amb el llibre voldria fer entendre que disposem d’un model de seguretat que ha costat molt de fer i que poders importants del centralisme, a partir de l’’èxit dels Mossos l’any passat, volen posar en qüestió.

Quan l’escriu, ha de prendre distància de la seva condició de polític?
No em puc estar de l’activitat política que he tingut durant molts anys. Per tant, el llibre té un component polític. Però és que parlar de la policia és fer-ho de política. Sí que he intentat ser rigorós, no fer un llibre partidista sinó donar una explicació en clau de país.

S’ha de començar fent història. La idea de policia que heretem del franquisme (repressió, militarisme…) fa que encara siguem refractaris a parlar del tema? És a dir, que mirem amb suspicàcia tot uniforme?
En bona part, si. Sobretot la gent que va viure la darrera part del franquisme. Les arrels venien ja del segle XIX, de quan es va crear la Guàrdia Civil. Els que ens hi vam posar en l’etapa democràtica, no teníem cap cultura sobre la seguretat i com s’havia de fer funcionar una policia. I la ciutadania tenia la sensació de que una policia pot ser repressora.

Encara la té…

Hi ha hagut un canvi substancial, seria absurd negar-ho, però sí que de tant en tant surt la visió centralista, militarista… Com el comissari de València que l’any 2012 referint-se als estudiants que es manifestes a València, parla dels enemics. Qui té aquesta visió, quan arriba l’1 d’octubre de l’any passat també pensarà que els adversaris són els ciutadans que volen votar, quan resulta que són aquells a qui ha de protegir.

Per això vostè s’ha de remuntar al coronel Frederic Escofet, el cap dels Mossos que l’any 1936 no dubta de la seva fidelitat a la República…
Sí. I això és decisiu als anys 80, quan el govern de Jordi Pujol ha de decidir com es fa la policia de Cata-lunya. Descarta la idea de Josep Terradellas, que era manar la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, i decideix crear una policia nova i arrelada al país. Això es vincula als cos dels Mossos d’Esquadra, que el 2019 farà 300 anys que es va fundar. I que al segle XVIII, lògicament, no era una policia democràtica. Però hi havia el record, en una part de la població, d’un cos que havia estat al costat de les institucions catalanes en un moment clau com el de l’aixecament franquista. El coronel Escofet, que havia estat molts anys exiliat, va poder tornar a Catalunya en aquells anys. I es va recuperar aquest fil.

Va haver-hi dos noms clau: Miquel Sellarès, potser més conegut. I Jaume Curbet, a qui vostè li dedica el llibre. Quin va ser el seu mèrit?
L’any 1983, Miquel Sellarès és nomenat director general de Seguretat. Venia de l’Assemblea de Catalunya i, per tant, d’una visió molt unitària de la lluita antifranquista. I té la visió de que el model de seguretat que es construïs de nou s’havia de basar en la transversalitat. Això fa que Jaume Curbet, regidor del PSC de Girona, i jo mateix, regidor del PSUC de Sant Feliu de Llobregat, siguem cridats a participar en aquesta aventura. Reivindico en Curbet, perquè té una visió clau: entra de regidor de Seguretat a Girona sense saber-ne res, i sap que ha de fer que es formin els policies, però també s’ha de format ell mateix. Fa una estada al Québec, en un marc que té semblances amb Catalunya: un lloc amb llengua pròpia, amb capacitat d’autogovern… Ell analitza aquest model i fa una proposta pel de Catalunya.

Un convergent, un socialista i un psuquero. Als 80 es dibuixa aquest perímetre de consens sobre la policia de Catalunya. Quins són els seus contorns? Té continuïtat?
S’expressa molt clarament l’any 1985 quan el conseller Macià Alavedra presenta al Parlament el futur model de seguretat. Té el suport de CiU, del PSUC, d’ERC i gairebé total del PSC. Ja hi ha en els socialistes les dues visions que esclataran més tard: la més centralista vinculada al PSOE i la catalanista que encarnaven gent com en Curbet. El consens s’ha mantingut en les lleis fonamentals que s’han anat aprovant al Parlament, la darrera la Llei de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya l’any 2007. Hi ha un consens bàsic del que queden exclosos el PP i C’s ja des del moment en què neix. I segurament tampoc s’hi sent representada la CUP, que té una altra visió sobre el paper de la policia. Aquest acord ha anat subsistint, i encara avui podria funcionar perquè té una base: que la Generalitat ha de tenir competències en el manteniment de la seguretat pública a Catalunya, ha de disposar d’una policia pròpia que són els Mossos d’Esquadra i ha de coordinar les policies locals. El fil hi és, encara.

Parla de policies locals. Aquesta visió integral d’un model que també les inclou, sí que ha quedat a mitges, no?
L’any 1978 hi havia 6.000 policies locals a Catalunya i ara, uns 11.000. Hi ha hagut un desenvolupament important. Però la idea inicial d’en Curbet de que les policies locals juguessin un paper més destacat va quedar condicionat perquè l’Estat no ha solucionat el tema del finançament municipal. I disposar d’unes policies locals amb més recursos exigia un nivell d’inversió que els ajuntaments no tenien. També crec que ni la Generalitat ni molts ajuntaments no han tingut gaire interès en promocionar-les.

Tot i que són bàsiques…
Especialment ara, que portem 5 anys sense noves promocions de Mossos, hem de recordar que el sistema actual de seguretat de Catalunya no funcionaria sense les policies locals. Han hagut d’assumir un plus d’activitat que diu molt al seu favor. I les policies locals d’avui, sobretot els seus comanaments, no tenen res a veure amb les dels anys 80.

Entre altres raons, perquè es formen igual que els Mossos, a l’Institut de Seguretat Pública de Mollet del Vallès…
És una peça clau, que ara donem tots per normal. Però que en el seu moment s’havia de discutir. I tenia la seva complexitat, perquè mentre que els Mossos depenien de la Generalitat les policies eren de cada ajuntament. Una part del sector més centralista del PSC no ho veia clar. L’any 1985 es crea l’Escola de Policia de Cataluya per formar tots els cossos que depenen d’institucions catalanes. El concepte policia de Catalunya fa referència a això. Per això és fonamental que en el curs bàsic tinguin les mateixes capacitats, el mateix ensenyament. Son companys. Després ja s’especialitzaran. Per entendre com estaven abans, explico una anècdota d’en Curbet: el primer dia que entra de regidor a Girona, el cap de la Policia Local li demana que signi les incorporacions de nous agents. Ell pregunta quina formació tenen, i el cap li diu: “Ya se formarán en la calle”.

L’any 1994 , a Osona, els Mossos comencen a desplegar-se substituint els cossos de seguretat de l’Estat. Ara no imaginem que fos possible. Com se’n van sortir?
Des de 1984 a 1994, deu anys, no s’havia abordat.Des d’aquí es pensa que, per ser coherent, no s’han d’anar creant cossos nous, i que els Mossos han de substituir la Policia Nacional i la Guàrdia Civil.. L’acord el tanquen la consellera Maria Eugènia Cuenca i la secretària d’Estat Margarita Robles, que avui és ministra. Un cop es pren, es comença per Osona, que per a mi tenia un caràcter simbòlic: la primera concreció de l’Estatut de Sau en matèria de seguretat es produeix aquí mateix. I comença un procés que no culminarà fins al 2008, quan cobreixen tot el territori.

Però el moment en què la gent ho va visualitzar, va ser a l’assumir competències de Trànsit…
Això era competència de l’Estat, teòricament els Mossos no hi podien accedir. Però l’article 150.2 de la Constitució permet traspassar una competència de l’Estat a una comunitat autònoma. En època Aznar, el Congrés i el Senat aproven (per unanimitat!) el traspàs de Trànsit a la Generalitat. La ciutadania, acostumada a trobar-se la Guàrdia Civil, veu com la van substituint els Mossos. Aquest fet té una càrrega política molt destacada, a més de la simbòlica.

Si no hagués estat perquè Aznar necessitava els vots de CIU, no s’hauria aconseguit?
És el pacte del Majestic. Fixi’s que, al cap d’uns anys, quan es va a Madrid per demanar, per la mateixa via, el traspàs de la competència d’organització d’un referèndum, diuen que ni parlar-ne.

Per tant, aquest article permetria organitzat un referèndum sense sortir del marc constitucional?
Sí. Fixis’, hem pasat del 150.2 al 155! És el signe dels temps… El 150.2 permet un traspàs de competències sense límits a comunitats històriques. El 155 és la versió contrària: com l’Estat es fa càrrec de manar el Govern. Jo vaig votar la Constitució del 78, n’estic orgullós d’haver-ho fet en aquell moment i penso que és el que calia. Però també penso que amb la sentència del Tribunal Constiucional sobre l’Estatut es va trencar el pacte constitucional. Una llàstima, perquè una visió flexible i oberta de la Constitució hauria pogut donar molt de joc. I una visió restrictiva desemboca en una situació insuportable de limitació de l’autogovern.

Tornem al llibre. Hi parla de diferents consellers que han ocupat la cartera d’Interior. Que, per cert, és com una cadira elèctrica…
Sempre s’està a l’ull de l’huracà, a Interior.

“Felip Puig, crec que era el conseller més inapropiat pel moment que es vivia”

Si n’hi ha un que retrata negativament és Felip Puig. Per què?
Jo reconec la subjectivitat de qui escriu el llibre. Com a diputat a l’oposició, vaig tenir confrontacions directes amb el conseller Puig, així com amb altres consellers d’Interior de CiU hi vaig tenir només discrepàncies puntuals. En el cas de Felip Puig, crec que era el conseller més inapropiat pel moment que es vivia.

Moment d’esclat social…
La crisi econòmica, els indignats, vaga general… Tot això exigia un conseller més dialogant. En comptes d’això, ell venia amb la mentalitat de que a Catalunya hi havia hagut massa tolerància i bonisme. Parla de frenar aquesta cultura, d’anar “al límit de la llei i una mica més enllà”. Dir això no és tolerable en una societat democràtica.

És cert que fins i tot alguns comandaments dels Mossos es van alarmar?
A posteriori, alguns m’han confessat que en aquest moment van pensar: “Patirem”.
Aquesta visió de duresa, d’haver estat massa tolerants amb el discrepant, enmig de tot el moviment que esclata, era conflictiva. Potser la visió més clara és la del desallotjament de la plaça de Catalunya pel 15-M, que provoca un escàndol perquè es carrega contra gent que estava asseguda a terra. Jo vaig ser-hi, ho vaig veure.

I ho va dir en el Parlament…
Es justifica dient que al resistència passiva també és il·legal, i per tant, també s’ha de carregar. El cap de la Brimo (Brigada Mòbil) afirma en el programa de Jordi Évole que si Gandhi hagués estat assegut allà, també haurien carregat. Ostres! La situació va arribar a ser tan conflictiva pel mateix cos de Mossos que en el primer canvi de govern després de les eleccions, el president Mas el va canviar de conselleria, malgrat ser un home fort del Govern i que ell hauria volgut continuar. Va posar-hi algú més dialogant, com Ramon Espadaler.

Com valora la seva gestió?
Crec que tenia la sensació que la situació conflictiva dels Mossos amb un sector de la societat, no es podia sostenir. Hereta algunes persones de l’equip de Puig com Manel Prat, que havia dit que plegaria si es demostrava que havia estat ferida i havia perdut l’ull per culpa d’una bala de goma. I ha de plegar quan es demostra. Espadaler, de mica en mica, va reconduint les coses. Això no vol dir que no es trobi conflictes, o que jo no li critiqui decisions, com a diputat. Per exemple, Espadaler recupera el codi ètic del cos i el comitè d’ètica ??? que s’havia creat en època de Joan Saura i que Felip Puig havia eliminat.

Ara que parla de Saura, un conseller dels seus, encara hi ha agents que no en volen sentir a parlar. La instal·lació de càmeres a les comissaries es va interpretar com una mostra de desconfiança cap al cos.
Al llibre, hi recullo aspectes polèmics de la sevaetapa, des de l’incendi d’Horta de Sant Joan a la gestió de les nevades de març de 2010. I sobre les càmeres, intento explicar una versió que crec que la majoria d’agents dels Mossos compartirien a dia d’avui. Hi havia un avís d’institucions europees de què els Mossos tenien més denúncies de maltractaments que l’Ertzaintza, i que potser això era degut a que aquests tenien càmeres a les comissaries. Montserrat Tura comença a instal·lar-les, i en època de Joan Saura es filtren imatges de maltractaments a la comissaria de Les Corts. Qui les va filtrar, que no ho sé, es va equivocar perquè els Mossos ho van viure com una deslegitimació de la seva imatge davant de la ciutadania. Però vist amb el temps, és gairebé unànim la idea de què les càmeres han fet que no hi hagi cap sospita de maltractaments, i han eliminat una cosa que sovint es donava: persones detingudes que acusaven falsametn la policia de maltractaments. En aquest sentit, ells poden actuar més tranquils. Som en una època en què la transparència està a l’ordre del dia. I en l’actuació policial no pot haver-hi zones fosques, mai millor dit.

Deixi’m tornar un moment al conseller Espadaler. Vostè recorda que va ser ell qui va nomenar Josep Lluís Trapero com a comissari en cap dels Mossos. I alguns sectors de l’independentisme ho van criticar…
Trapero arriba a comissari en època de Joan Saura, és cap del cos de Mossos amb Ramon Espadaler i ascendeix a Major amb Jordi Jané. Aquesta és la visió d’una policia professional, que no ha de dependre d’ideologies. I és veritat: hi ha un sector de l’independentisme, que després convertirà Trapero en un símbol, que primer el critica perquè no consta que sigui dels seus. Però és que el cap de la policia de Catalunya no té perquè ser independentista, que pensi com vulgui! En funció de la ideologia, no podem jutjar si ho farà bé o no. I per la seva part, ell ha d’actuar amb criteris professionals. La paradoxa és que alguns dels que van ser crítics amb el nomenament de Trapero, acaben fent-ne gorres i samarretes l’any passat.

Quan vostè parla de la nostra policia al títol del llibre, què vol dir? Els Mossos sempre seran nostres?
Estem acostumats a parlar del nostre Parlament o de la nostra sanitat pública o el nostre sistema educatiu, però en alguns sectors encara costa parlar de la nostra policia. I tant nostra és una cosa com l’altra. Vol dir que depèn de les nostres institucions. La incomoditat, l’he vista des de dues bandes: la de sectors més unionistes, que consideren que exclous la policia de l’Estat, i uns sectors de l’esquerra que diuen que la policia no és nostra perquè pega i reprimeix. Si ens acostumessim a parlar amb sentit d’Estat, i a Catalunya a vegades ens falla, tindríem clar que una de les bases de qualsevol organització estatal és el control de l’ordre públic i la seguretat. I per tant, disposar de policia. És nostra en el sentit de que som nosaltres –institucions i ciutadania– qui té dret a escoltar-la, a avaluar-la, a criticar-la fins i tot, però no a considerar que és quelcom aliè a Catalunya.

“La gent vol seguretat, voti dretes o voti esquerres”

Aquest seu discurs no és gaire habitual en les esquerres…
Critico aquesta visió de l’esquerra. La gent vol seguretat, voti dretes o voti esquerres, i això es va veure clar en els atemptats de l’any passat. No era només la gent de dretes, la que posava flors! L’altre problema és que, si no tenim política de seguretat de les esquerres, anem a fer la política de seguretat de la dreta. Exemple: Manuel Valls a França, a qui li acaben dient el Sarkozy de l’esquerra, perquè acaba aplicant polítiques de Sarkozy. O el que és pitjor, de Marine Le Pen. No pot ser que hi hagi aquest cert infantlisme en l’esquerra de pensar que l’educació, la sanitat o la cultura són nostres i la seguretat ja la farà la dreta. En el moments que vivim ara, de Salvini, Bolsonaro o Trump, regalar-li la seguretat a la dreta és terrible. El que has de fer són polítiques de seguretat que no siguin les de la dreta. No pots posar-te en contra sistemàticament de la policia. Quan va entrar aquell home armat a la comissaria dels Mossos de Cornella cridant “Al·là es gran” i intentant atacar els agents, dir que això és una “execució extrajudicial” com va fer la CUP, és una barbaritat. Perquè després, a més, s’ha demostrat que l’actuació va ser correcta. Una altra cosa és que ens preguntem si hi ha prou mesures de seguretat a les comissaries.

Els atemptats de 2017 marquen un abans i un després?
És la prova fonamental per als Mossos.Són uns moments complicats, i qui ho aborda són els policies de base que estan en el territori, no cap unitat d’elit que arriba en helicòpter, sinó els que estan al carrer i ho han de solucionar com poden.

Però aixó desperta els sectors espanyols més centralistes…
Es posen en marxa els sectors més centralistes de la política, els més reaccionaris dels cossos i forces de seguretat de l’Estat i la caverna de la premsa de Madrid, que comencen una ofensiva. Com és possible que l’Estat hagi desaparegut de Catalunya, es pregunten? Que la Policia Nacional i la Guardia Civil hagin quedat marginats per aquest cos que no consideren ni una policia de debò? Aquest estat d’ànim arriba fins a l’1 d ‘octubre, i per a mi les dues coses estan aboslutament lligades. La reacció brutal contra el major Trapero i els Mossos no s’explica sense la urticària que els hi surt amb la reacció del 17 d’agost.

L’1 d’octubre, es contraposen dos models policials?
Paradoxalment, qui diu com s’ha de fer és el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que dona una instrucció als cossos policials d’impedir el referèndum “sense afectar la convivència ciutadana”. El coronel, avui general, Pérez de los Cobos diu que “lo sustantivo es impedir el referendum, lo adjetivo es como se haga”. Visió absolutament militarista. Enfront d’aquesta, la visió democràtica del major Trapero: davant de més de dos milions de persones que volen participar en aquest referèndum, que no és delicte fer-ho, no puc provocar una ruptura total de la convivència. I adequo la meva actuació per impedir que hi hagi ferits. Són els dos conceptes. És claríssim que Trapero aplica el principi bàsic d’un cos policial modern: per evitar un mal, no pots provocar un mal major. Trapero va complir el que ha de complir una policia democràtica, adequat a l’Estatut i al Codi Ètic dels Mossos.

  • Compartir