Suplement

L'entrevista

Josep Ramoneda: “Vivim en una acceleració insuportable”

Jaume Barrull Castellví
5 de desembre de 2018

No és un home fàcil de presentar, la seva trajectòria és prou dispersa perquè se li pugui posar una etiqueta concreta. Josep Ramoneda, nascut de forma circumstancial a Cervera el 1949, es defineix com un periodista i un filòsof sense acabar de ser cap de les dues coses. Ha dirigit el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona durant més de vint anys i actualment presideix Grup62 i dirigeix la revista ‘La maleta de Portbou’. El setembre passat va fer la conferència inaugural del nou curs de la facultat de Lletres de la UdL amb una arenga desacomplexada a favor de les humanitats.

Ha fet la conferència inaugural de la facultat de Lletres, quines reflexions ha compartit amb els alumnes?
Que no tinguin sentiment de culpa, por o mala consciència de fer Humanitats perquè són molt necessàries, per molt que alguns s’escarrassin a treure-les del món acadèmic. Donen perspectiva i ens permeten resistir-nos a les seduccions del món actual. Encara poden garantir l’ideal il·lustrat, que cadascú sigui capaç de pensar i decidir per ell mateix, com deia Kant.

Un repte que el capitalisme ha reconvertit en un eslògan consumista: “Sigues lliure de comprar el que vulguis.”
Les humanitats també serveixen per desconfiar de les idees rebudes, són les que encara tenen capacitat de posar en evidència l’ús abusiu de les paraules i els discursos insubstancials carregats de paraules que corren. No sé si el món té gaire sentit, però les humanitats són les úniques que ens poden donar sentit a la vida per assumir-ne el sentit tràgic. Prendre consciència que som el que som: un ésser contingent que neix, creix i mor en un període de temps molt breu, i que voler construir fantasies és un error que només condueix a les grans destruccions.

Una dosi de realisme sense caure en el caos individualista de la postmodernitat?
Les humanitats donen perspectiva per intentar recuperar el sentit de la condició humana en un món que, després d’intentar destruir-la a través de la seva idealització, ara sembla que ho fa a través d’algoritmes. Vivim en una acceleració insuportable i és necessari aprendre a parar i donar a cada cosa el temps que necessita. Escriure demana temps, pensar i llegir demana temps. Estimar necessita temps, i avui en dia es consumeix amb una acceleració demencial. Vivim un període incert i anem a les palpentes. L’economista serbi Branko Milanovic apunta que ens trobem immersos en la tercera gran globalització després de l’imperi romà i l’imperialisme anglès del segle XIX. Insisteix que seria discutible, perquè també hauríem de mirar cap a Àsia, però si ho donem per bo no acabem de saber com es configura el fre de la globalització, quins seran els contrapunts d’aquest procés, quines seran les alternatives.

Durant bona part del segle XX el socialisme és la proposta de l’esquerra per superar el capitalisme. Amb més o menys entusiasme existeix el mirall soviètic com a referent. Quines són les alternatives de l’esquerra al capitalisme global en la postmodernitat de la informació?
És molt imprecís, està poc dibuixat. Estem encara en la sorpresa de veure com aquests sistemes de comunicació, que eren una gran promesa de llibertat, com deien els predicadors de l’era digital, perquè tots havíem de ser actors i protagonistes. Estem descobrint estupefactes com s’han convertit en elements de pressió. Un model de societat pròpiament dit, l’esquerra no el té. Com a molt té propostes concretes. L’esquerra europea pateix la desfeta de la socialdemocràcia, la seva entrega al neoliberalisme dels anys vuitanta. L’esquerra no està en condicions de crear un projecte alternatiu propi a la societat de la informació en la qual vivim. El temps de les utopies ha desaparegut i estem en un moment incert: en part de resistència i en part a la cerca de vies d’evolució que ens permetin reconstruir la política. Encara s’ha de configurar el que va ser el cristianisme per a l’imperi romà o el marxisme per al capitalisme industrial del segle XIX.

“La transició va estar raonablement ben feta”

Enguany es commemora el cinquantè aniversari del Maig del 68. Va deixar una empremta ideológica que no va saber traduir-se en una realitat política?
El Maig del 68 està massa mitificat. Van ser revoltes, però en cap moment es podien considerar moviments revolucionaris. Mai no es va fer trontollar el poder ni es va plantejar conquerir-lo. Hi havia un malestar general respecte als règims dominants d’aquell moment, l’occidental i el soviètic, però en molts casos les conseqüències d’aquells moviments no van ser les esperades pels promotors. Va ser una crisi iniciària que després va produir un canvi d’hegemonia inesperat en direcció contrària a favor del neoliberalisme. De la mateixa manera que ara s’ha reaccionat contra el bipartidisme arran de la crisi del 2008. Són una altra vegada revoltes que expressen malestar sense una voluntat real d’aconseguir el poder per transformar el sistema. I com aleshores, haurem de veure quin és l’escenari que en queda. Arran d’aquest malestar també creixen i es consoliden moviment d’extrema dreta arreu d’Europa.

Sortir del foc per caure a les brases. Actualment està molt de moda entre l’esquerra i l’independentisme criticar la Transició i pressionar per superar el que s’ha batejat com a règim del 78.
La transició va estar raonablement ben feta, era un equilibri molt complicat. S’oblida molt ràpid que Franco va morir al llit i les correlacions de forces eren les que eren. Tampoc sabíem fins a quin a punt l’amenaça militar era certa o hi havia una mica de fanfarronada. A grans trets es va fer un sistema raonable i prou homologable amb les democràcies liberals europees. Sí que hi ha dues qüestions crítiques: quan el 82 el PSOE assoleix la majoria absoluta no va ser capaç de dotar el país d’una cultura democràtica i va prioritzar, com potser era natural, l’estabilitat del règim. Això va consolidar un rígid sistema bipartidista que s’ha deteriorat sense que ningú hi hagi posat remei. Com pot ser que en 40 anys no hagin estat capaços de fer-lo evolucionar? No van saber donar-li la vitalitat democràtica que necessitava i no tenia, i això és un error que ningú sap del cert com pagarem.

  • Compartir