Suplement

La puta vida

La Nacional 152 i la meva iaia Pepeta

Jordi Caballeria
24 d'abril de 2017

El dia que la meva iaia Pepeta es va encarar a un Policia Municipal que em volia multar per excés de velocitat una tòrrida tarda d’agost a la recta de l’estació de la RENFE de Torelló, vaig entendre que a la vida hi ha coses que mai no estaran bé.

Feia poc que tenia el carnet de conduir i amb els calés de classes particulars d’estiu m’havia comprat un Dyane 6 desestabilitzat de tretzena mà ple de nius de rates que havia rescatat de l’oblit en la foscor d’un patí abandonat darrere un forn d’Amer. El cotxe va resultar un engany i després de reparar-li tot el que es podia reparar amb ferralla de xatarrero que em venien a pes prop de Vic, vaig decidir, dues setmanes després de l’estrena, canviar-lo per un Seat 127 de tercera mà amb només dos-cents mil quilòmetres mal amagats al seu marcador analògic manipulat.

Aquell Seat va resultar ser una altra merda absoluta, un altre engany ben ordit d’aquells que feien les cases de compravenda abans que la llei i l’estat no en regulessin fins es podia enganyar de manera delictiva. Perdia oli per totes les juntes, aigua pel radiador reparat mil cops i per tots els maneguets possibles. Els frens eren de fusta i xericaven de manera inútil i terrorífica en cada revolt, però en realitat tant m’era, no m’importava un rave perquè potser per primera vegada a la meva vida tenia la llibertat de recórrer l’espai i el temps a tota hòstia, plogués o fes sol, nevés o glacés, carretera Nacional 152 amunt i avall desafiant la relativitat, la física quàntica i les meves habilitats de conductor a parts desiguals.

La meva iaia Pepeta era una viatgera incansable. Supervivent dels rojos i dels nacionals, la recordo demanant tothom que la portés a algun lloc o altre perquè teníem mitja família escampada per unes quantes comarques. Sempre necessitava algun xofer que la dugués amunt i avall perquè, curiosament, tota la família es distribuïa per la Nacional 152 o molt a prop. Ribes, Ripoll, Torelló, Manlleu, Vic, La Garriga, Aiguafreda, Granollers, Barcelona, eren les estacions habituals de la meva iaia Pepeta, i de mi mateix xofer.

 

Carretera Nacional 152 amunt i avall desafiant la relativitat, la física quàntica i les meves habilitats de conductor a parts desiguals

 

Als Nadals, quan tornàvem de casa els parents d’Esplugues de Llobregat, la lluna em seguia sempre per la finestra del Seat 600 del meu pare, desafiant les òrbites de Johannes Kepler i la llei de la gravitació universal. En aquells Nadals de carretera infinita i freda, comptava arbres de Nadal o llums grogues, senyals de trànsit o cotxes de color groc, en una demostració inqüestionable que hi havia poc de tot.

En aquelles nits inacabables, en aquells trajectes temeraris, travessàvem els pobles per dins dels pobles perquè, òbviament, no hi havia cap desviament ni consciència que fossin possibles ni necessaris. Així, passàvem per la Garriga, Aiguafreda, el Figaró i un munt de pobles i poblets, trencants i desviaments que marcaven de manera precisa la cartografia de la meva infantesa i de l’eix vertical que unia Barcelona amb el no res prefronterer de Ripoll.

Més gran, més interessat ja per les qüestions mecàniques de la vida i el transport terrestre em fixava, des del seient del darrere d’un Morris Austin 1100 gris, en els camions esventrats de la ruta que escampaven gasoil, oli i ferralla en una mena de recreació de la Itàlia de la postguerra, entre crits de camioners i domingueros que no passaven de tercera però que tampoc no paraven d’escridassar tothom.

I així, la ruta, la Nacional 152, s’omplia de punxades de roda, radiadors rebentats, gossos atropellats (agafar fort el volant i gas, deia el meu pare…) inclemències climàtiques constants i cruïlles hostils on la prioritat de pas era per al que tenia més collons.

Un diumenge de maig anàvem cap a Barcelona, possiblement per alguna comunió. Havent passat Vic i anant cap a Tona, a la recta de Vic, anàvem lents en una cua llarguíssima per un camió que anava més carregat d’allò que la llei de la gravetat (i de trànsit) permetia. De sobte el cotxe de davant nostre, un Seat 1430 va decidir avançar per collons tota la cua. Tot i que l’acceleració d’aquella màquina era considerable (per aquells temps), recordo amb claredat meridiana el camió que li venia de cara per l’altra banda i al meu pare dient, hòstia que se la fotrà, hòstia que se la fotrà… En aquestes situacions tot se sol resoldre en l’últim moment i el cotxe se sol escapar pels pèls i amb una pitada irada del contrincant. Però aquell dia no, aquell dia el 1430 se la va fotre, directe, sense ni parar d’accelerar. L’hòstia va ser descomunal, recordo la frenada del meu pare per evitar l’impacte imminent, el 1430 reduint-se a miques entre peces que sortien disparades cap a tot arreu, el camió bolcat a la cuneta en flames… aquell dia sí que se la va ben fotre. Quatre morts en varen donar fe.

Anys més tard, d’estudiant, el meu amic Ramon Sala sempre ens recordava la recta de Vic quan tornàvem de Barcelona dient des d’on ara hi ha l’Esclat ja som a la recta de Vic. I aquella frase simple marcava el meridià del nostre viatge i la constatació que faltava poc per arribar als nostres regnes perifèrics, fronterers on els hiverns duren sempre i són més freds que enlloc.

 

Recordo amb claredat meridiana el camió que li venia de cara per l’altra banda i al meu pare dient, hòstia que se la fotrà, hòstia que se la fotrà…

 

A la Nacional 152, el fenomen del mareig era un fet constant. Tots ens marejàvem, conductor inclòs i no era rar veure vehicles parats a les cunetes traïdores amb gent perbocant, iaies, nens i adults. Però no ens importava gens ni mica.

I de mica en mica, el progrés, l’Ametlla, la cosa més similar a una pista de cursa que mai no havíem vist, on tots anàvem follats cap a Granollers i Parets o cap a la Garriga. Les hòsties i les col·lisions eren constants, però de fet, tant ens era. I de mica en mica varen anar venint les millores, les autopistes de peatge, els desviaments, el deixar de passar pels pobles, les limitacions de velocitat i els controls d’alcoholèmia, els túnels, els desdoblaments, l’avorriment, l’avorriment segur i assenyat.

No fa massa, algú em deia des de la seva inconsciència (o ignorància) que se sorprenia que la Nacional 152 hagués passat mai per dintre dels pobles i les viles. No sempre som conscients que tot, que totes les coses canvien i allò que avui és inadmissible, abans era excel·lent. Els pobles (i les persones) que obliden el seu passat, estan condemnats a repetir-lo, però a mi no m’importaria gens poder tornar a fer cubates de mitjanit (els millors) a les Quatre Carreteres, amb els meus amics veloços, mentre miràvem per una banda d’estalviar gasolina posant punt mort a les baixades i per altre rompre els límits de velocitat del meu pobre 127 que va resistir dos viatges a Grècia, un a Itàlia i tres a França.

Rock me mama

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *