Suplement

Economia

La paradoxa de l’or

Joan Carles Arredondo
20 d'octubre de 2018

El preu de l’or està tocant mínims no vistos des de fa dos anys, tot i que algunes de les lògiques que n’han marcat històricament la cotització indicarien que hauria d’estar a l’alça. En temps d’incertesa, i els actuals ho són amb un Brexit de dimensions encara desconegudes i una guerra comercial –avui potser més improbable després de l’acord per reconstruir el mercat únic nord-americà–, el caràcter de valor refugi que tradicionalment s’ha atribuït a l’or hauria d’emergir. En canvi, aquest dilluns, l’or cotitzava per sota dels 1.200 dòlars l’unça, gairebé 100 dòlars menys que fa un any.

El context, amb una elevada volatilitat a les borses, seria propici perquè els inversors busquessin el refugi de l’or, però hi ha factors que hi juguen també en contra. El dòlar s’enforteix, i el valor del bitllet verd acostuma a marcar l’evolució del preu de l’or. Amb un dòlar fort, l’or s’afebleix i a l’inrevés. I la rendibilitat que garanteixen els bons sobirans, amb pujades de tipus d’interès ja executades als Estats Units i anunciades a Europa, són atractives per als inversors menys arriscats. És sabut que l’or no dona interessos.

En els anys de la crisi, la consideració de l’or com a valor refugi era perceptible fins i tot al carrer. Les botigues de compra i venda d’or apareixien a cada cantonada (tot s’ha de dir, amb diversos graus de fiabilitat). Un indicador que la crisi ha anat passant ha estat precisament que moltes d’aquelles botigues –probablement les menys fiables, creades per cercadors d’oportunitats– han desaparegut. Per als amants de les tendències, convé aclarir que mentre que les botigues de compra i venda d’or són un negoci en aparent retrocés al país, a la Xina tornen a estar en expansió. (La Xina segurament encara no marca grans tendències en comerç urbà, però per si un cas és una dada a tenir present.)

Sigui com sigui, mentre a peu de carrer l’or ha perdut la brillantor de fa uns anys, no és així en els grans mercats. En un context de descens de preu, els bancs centrals s’han convertit en el principal operador. Arreu del món, i especialment a Rússia, Turquia i alguns països europeus, els bancs centrals estan incrementant de manera molt notable les reserves de lingots d’or.

Les dades indiquen que el primer semestre d’aquest any ha estat el més actiu en compres d’or per part dels bancs centrals des de 2015. Han comprat un 8% més d’or que fa un any. Les opinions sobre aquestes compres es basen principalment en la necessitat de diversificar riscos, tot i que en alguns països, per això Rússia i Turquia estan al capdavant en les compres, ho fan per desprendre’s de bons sobirans dels Estats Units i tenir una menor dependència del dòlar en les seves inversions. Més enllà de l’estima que puguin tenir al dòlar i als Estats Units, aquestes inversions mostren una desconfiança sobre el futur econòmic que es pot esperar d’un país subjecte a les decisions imprevisibles del seu actual president. L’economia americana està mostrant símptomes de fortalesa, amb creixements robustos i un atur per sota del 4%, però alguns bancs centrals prefereixen omplir les seves reserves d’or.

Els moviments dels bancs centrals, també dels europeus –el Bundesbank ha retornat a Alemanya part de les reserves d’or que tenia a l’estranger des de l’època de la Guerra Freda–, assenyalen alguns aspectes de futur. En primer lloc, ve a demostrar que la diversificació redueix el risc en les inversions. Alguns inversors alemanys ja n’han pres nota i, vistos els baixos tipus d’interès i la poca gràcia que els van fer les turbulències de l’euro a causa dels problemes d’economies que no eren la seva, han preferit refugiar-se en l’or. Almenys, pensen, les alteracions d’aquest valor les marca el mateix mercat, no tant les turbulències polítiques ni les decisions dels bancs.

El cas és que l’or ha estat també d’actualitat aquest estiu… a Veneçuela! El país amb les turbulències econòmiques més rellevants en l’actualitat ha anat farcint la seva actuació econòmica d’ocurrències. Fa uns mesos, quan les percepcions negatives sobre la majoria de criptomonedes ja s’havien generalitzat, el govern veneçolà va llançar el petro, una criptomoneda que tenia com a garantia el petroli del país. La idea no va ser precisament benvinguda, de manera que, en ple procés de superinflació, el president del país, Nicolás Maduro, va anunciar que posaria a la venda petits lingots –“lingoticos”, en va dir ell– per fomentar l’estalvi dels veneçolans. Són lingots d’un gram i mig i dos grams i mig que, d’entrada, ja surten a la venda a un preu més elevat que el de mercat i que, fins i tot els més entusiastes dels observadors, ja n’auguren poca rendibilitat. Sempre és millor, però, que tenir guardats bolívars amb una inflació de (atenció) 1.000.000%! “El oro es oro, compadre”. Deu ser la millor anàlisi econòmica que hagi pogut fer Maduro.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *