Suplement

Alegria interior

Llenguatge hipnòtic

Jordi Soler
21 de juny de 2018

Quan sentim a parlar d’hipnosi el primer que ens ve al cap és el senyor fent la gallina dalt d’un escenari i un altre que li diu que després d’un compte enrere es despertarà i no recordarà res del que li ha passat durant els últims minuts. Aquest record ens provoca un cert rebuig, desconfiança i malmet la imatge d’una de les eines més utilitzades en la PNL.

Cal saber que durant el nostre dia a dia ens autohipnotitzem i ens hipnotitzen moltes vegades sense que ho percebem. Només cal fer la prova. Demaneu a un nen que està mirant la seva sèrie de dibuixos preferida què vol per sopar i podreu observar com els seus sentits visuals i auditius estan totalment dedicats a la pantalla que té al davant. O quan conduïm absorts en els nostres pensaments i arribem a la nostra destinació en mode de pilot automàtic sense ni tan sols saber quin recorregut hem fet. És molt fàcil alterar el nostre estat de consciència i abaixar la guàrdia. Si això s’utilitza a favor nostre i de forma preacordada pot esdevenir la manera més directa per accedir a aquell gran desconegut que és el nostre inconscient.

A principis del segle vint Milton Erickson, metge, psicòleg i un dels principals referents en la programació neurolingüística, va crear escola amb els seus mètodes simples, personalitzats i molt, molt efectius. Gràcies als seus dots d’observació i capacitat per fer rapport, tenia una facilitat innata per connectar amb l’inconscient dels seus pacients a través del llenguatge. Un cop havia observat i deduït el que necessitava la persona que acudia a la seva consulta trobava les paraules adequades per reprogramar-la. És sabut que la pòlio que va patir als 17 anys i que el va immobilitzar va exercir una gran influència en la seva destresa per entendre les vertaderes intencions dels seus pacients a través de les expressions corporals més subtils. Podia veure quan algú verbalitzava un “no”, però en canvi el seu cos revelava un “sí”.

Si estudiem els patrons verbals que utilitzava aquest geni, ara ja traspassat, ens adonem que es basa molt en la inconcreció i generalització que empenyen el nostre inconscient a omplir tots els buits generats en la conversa. Donar per suposat que la nostra part inconscient ja sap on ha de trobar tot allò que no se’ns diu de forma explícita ens permet trobar els recursos més adequats per la nostra situació particular i que només nosaltres coneixem en la part més profunda del nostre ésser.

Per altra banda, ara també sabrem que si el nostre interlocutor ens escolta embadalit i sense gairebé parpellejar cal parar atenció a aquest fet. Potser estem a punt de descobrir l’hipnotitzador que tots portem dins nostre. Això sí, tampoc cal que ens convertim en un ensinistrador de gallines.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *