Suplement

Economia

Lloguers enfilats

Joan Carles Arredondo
26 d'octubre de 2018

Una llei no escrita, però sí molt explicada, assenyala que els particulars han de tenir cura que l’habitatge no se’ls cruspeixi més d’un terç dels ingressos, de manera que tinguin marge per a altres despeses o per estalviar. Aquesta llei comença a ser de compliment impossible per als residents en determinades zones, entre les quals Catalunya. Segons dades de l’empresa especialitzada Alquiler Seguro, els llogaters catalans destinen de mitjana un 40% dels ingressos per disposar de sostre. Amb Catalunya, les Illes i Madrid al capdavant, Espanya és el país amb el percentatge més alt dels ingressos dels llogaters destinats a pagar les rendes mensuals entre els països de l’OCDE, segons un ampli informe publicat unes setmanes enrere al diari El País.

Tot plegat posa de manifest que hi ha noves formes d’especulació immobiliària. No cal anar gaire enrere per tenir exemples del que suposa un sobreescalfament en el preu de l’habitatge, però com que la memòria tendeix a ser fràgil, els errors del passat es reprodueixen, si bé no exactament de la mateixa manera, sí amb punts de partida similars. La mateixa música amb la lletra canviada.

En un país en el qual el lloguer havia tingut més aviat mala premsa (només el 23% de la població viu en habitatges arrendats, contra el 35% de França, el 30% de Gran Bretanya o el 48% d’Alemanya), que avui els preus del lloguer estiguin per sobre de les quotes mensuals d’una hipoteca no és precisament la millor carta de presentació. El cas és que no és difícil tornar a sentir expressions de l’estil: “llogar és llançar els diners.” Expressions, tot sigui dit, més fàcils de pronunciar que de demostrar.

És més demostrable, en canvi, que els valors dels lloguers a determinades ciutats, encara no a tot l’Estat, ja superen els registres màxims dels anys 2007 i 2008. De nou, Barcelona és al capdavant dels increments de preu entre 2013 i 2018 (un 47% de creixement). No costa gaire endevinar que aquests augments estan molt lluny dels increments salarials i que, en conseqüència, l’esforç del llogater per pagar un sostre on viure creix de manera desproporcionada.

Més enllà de la ja coneguda voracitat del mercat, diverses circumstàncies han confluït per arribar a l’escenari actual. Amb l’objectiu declarat d’incentivar que els propietaris posessin els seus habitatges a disposició del mercat de lloguer, el govern espanyol –llavors en mans del PP– va introduir modificacions legislatives que han acabat tenint efectes negatius en els preus. La reformada Llei d’Arrendaments Urbans reduïa el període de durada dels contractes de cinc anys a tres i donava facilitats per rescindir contractes i desnonar els inquilins en cas d’impagament. Es protegia el propietari, però també se li donaven més eines per apujar els preus un cop finalitzat el contracte. Actualment, molts dels lloguers formalitzats en període de crisi estan acabant i la temptació d’obtenir més ingressos és massa llaminera per deixar-la passar.

En paral·lel, s’obria camí a les societats cotitzades anònimes d’inversió en el mercat immobilari (Socimi per als amics) d’intervenir en el mercat. Amb la supressió de l’impost de societats, les empreses tenien un incentiu per comprar habitatges i dedicar-los al lloguer. Amb la gran oferta d’habitatge que hi havia pendent de vendre, no va resultar difícil que aquestes societats, i altres fons voltor, obtinguessin sostre per dedicar-lo a una inversió rendible. Vistos els tipus d’interès bancari i el poc retorn dels bons sobirans, disposar d’actius que garanteixen retorns d’entre el 4% i el 6% és un bon rendiment atractiu per als inversors.

En el còctel de les causes de l’augment de preu del lloguer tampoc hi ha de faltar el paper de les empreses de lloguer de pisos turístics, per més que la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) els hagi exonerat d’aquesta responsabilitat en un informe recent, molt criticat pels col·lectius de llogaters.

La problemàtica és palpable, i el govern, amb la política gestual que el comença a caracteritzar, anuncia mesures legislatives que, si arriben a ser solucions, plantegen sortides a llarg termini. Parla de revisar la Llei d’Arrendaments Urbans, una mesura que té un dilatat recorregut parlamentari, i un disseny de política pública d’habitatge social de la qual se’n sent a parlar des d’abans de l’esclat de la bombolla sense que se’n coneguin resultats contrastables.

El preu de l’habitatge, ara el de lloguer, s’enfila sense remei i es converteix en un problema immobiliari. Quan, fa 10 anys, qui va tenir el problema immobiliari va ser la banca, amb els balanços carregats d’actius indigeribles, tot eren corredisses per aportar solucions: injeccions de capital, rescats, creació d’un banc dolent… Ara que el problema és per als ciutadans (116 desnonaments al dia a l’Estat, amb un augment interanual del 6,1% en el cas dels lloguers que s’enfila fins a més del 10% a Catalunya), les solucions es fan esperar.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *