Suplement

Economia

Morositat amb recuperació lenta

Joan Carles Arredondo
8 d'abril de 2018

Un dels indicadors macroeconòmics més citats durant els anys de la crisi, els crèdits dubtosos –o, per fer-ho encara més comprensible, la morositat que arrossega el sistema bancari– ha anat passant desapercebut en el quadre de dades de referència. Però, encara que no aparegui en el panell d’indicadors, no vol dir que no hi hagi morositat. N’hi ha menys, molta menys, que fa cinc anys, però encara és un problema del sistema bancari i, per extensió, de tot el sistema econòmic.

Només uns dies enrere, el Banc d’Espanya va fer públic el balanç de crèdits de dubtós pagament corresponents al tancament de l’any passat. Actualment, la morositat bancària és encara del 7,9% del total de crèdits concedits i superaria el 8% si no haguessin obrat alguns canvis metodològics. En total, són 97.000 milions d’euros. Això no diu gran cosa si no es fa una comparació: el 2013 els crèdits morosos fregaven els 197.000 milions. La retallada ha estat notable. Ara, la banca arrossega la mateix morositat que tenia l’any 2008.

I ha estat notable perquè la banca ha passat per un procés de sanejament dels actius immobiliaris, via banc dolent o via venda de paquets de crèdits a altres inversors. Per aquesta via, s’haurien reduït en 30.000 milions d’euros l’últim any, segons un informe de la Unió Europea. Aquest mateix informe repassa l’estat de la morositat a tots els països europeus i, aquí, Espanya torna a quedar malament a la fotografia. No tan malament com Grècia, com Xipre o com països rescatats –Portugal i Irlanda–, i d’altres no rescatats però també en la llista de sospitosos habituals, com Itàlia. Però sí clarament per sobre de la mitjana europea, gairebé un punt més.

La preocupació de tot plegat és que els crèdits dubtosos, que són aquells que acumulen a partir de tres mesos sense cobrament, van tenir un increment molt ràpid amb l’esclat de la crisi i la mateixa Unió Europea mostra preocupació per la lentitud amb què les xifres recuperen una certa normalitat. Aquesta preocupació ve derivada de la voluntat de caminar cap a un sistema bancari més homogeni a Europa fins a arribar a la unió bancària. Perquè aquesta unió bancària fos possible, seria necessari un fons de garantia de dipòsits comú, però tal com estan les coses, els austers països del nord arrufen el nas només de pensar que la seva solvència pugui servir per garantir sistemes bancaris amb molt de pes dels actius deteriorats.

De nou emergeix una Europa de doble velocitat, amb països amb morositat baixa el sistema bancari dels quals ha de destinar fons a provisions per a països amb pitjor qualitat creditícia. Les mirades, per una vegada es dirigeixen més a Itàlia, però la tendència és a generalitzar i assenyalar tot el sud d’Europa, i tampoc és que la posició espanyola estigui per ensenyar gaires vegades les dades. En aquest context, no ha estat gaire estrany que un grup d’economistes francesos i alemanys hagin alertat que els actius morosos no es redueixen a la velocitat que seria desitjable. I tampoc no és estrany que hagi estat Alemanya la que s’hagi oposat a la idea de crear un banc dolent d’àmbit europeu.

Algunes de les empreses que més triguen a pagar són de l’Íbex 35

Més enllà dels crèdits dubtosos de la banca, és bo assenyalar altres fronts de morositat, que no apareixen tant a les estadístiques. Ha de ser a través d’àmbits empresarials que se sàpiga que a l’Estat existeix un front de morositat que, indirectament, acaba afectant el crèdit dubtós de la banca. Les empreses triguen més temps del que tenen estipulat a cobrar treballs fets per a altres empreses. I, també, de l’administració.

Fa uns anys, aquesta Plataforma contra la Morositat treballa perquè es regulin els terminis de cobrament i van acabar tenint una resposta positiva en forma de legislació. Obliga les empreses a pagar als seus proveïdors en 60 dies. La dada és que estan pagant a 77 dies. No és per assenyalar, però algunes d’aquestes empreses que més triguen a pagar són les reputades companyies que cotitzen a l’Íbex 35. El cas és que la Plataforma denuncia que la política de moltes empreses no ha estat la de millorar els terminis de pagament, sinó la de fer contractes que ja prevegin que pagaran més enllà dels terminis establerts. Els proveïdors prefereixen firmar aquests contractes i cobrar tard que no pas perdre un client i molt sovint han d’afrontar pagaments d’IVA de factures que encara no han cobrat.
És una situació que es veu agreujada amb els terminis de pagament de les administracions. La llei les obligaria a pagar a menys de 30 dies. L’any passat es va produir un avenç. Paguen a sis dies menys que un any abans. Però és que ho estan fent a 65 dies. Les administracions, que regulen com s’han de fer els pagaments incompleix els seus terminis en una nova versió de la vella dita de “Fes el que dic i no el que faig”.

En qüestions de morositat es torna a fer visible que, a més de lleis, es fa necessari un canvi cultural. Si es vol caminar cap a l’homologació amb els països nord enllà, el primer pas hauria de ser prendre nota dels costums que siguin més positius.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *