Suplement

L'entrevista

“No podem permetre que aquesta malaltia, l’Alzheimer, ens robi els records”

Jordi Vilarrodà
7 de març de 2018

Carlota Benet ha escrit sobre el seu pare, el dramaturg Josep M. Benet i Jornet, afectat per l’Alzheimer. Però el seu ‘Papitu. El somriure sota el bigoti’ (Columna) no és un llibre sobre una malaltia, sinó sobre l’amor de la filla per algú que l’ha acompanyada i protegida des de petita.

Vostè despulla la relació que ha tingut amb el seu pare, inclosa la dolorosa fase de la malaltia. Li ha costat, fer aquest exercici?
Em venia de gust. Primer, que jo no tinc gaire vergonya. El meu pare mai no hauria pogut escriure un llibre així! Pensava que era la meva oportunitat per parlar d’ell, evitant posar-hi detalls excessius. El dia a dia de la malaltia del meu pare, en una primera versió hi era molt més present. Però al tornar a llegir-ho vaig pensar que no calia. Ja has dit que aquella persona té Alzheimer, no és necessari entrar a fons en la seva vida privada. Sí que he estat del tot honesta per explicar, per exemple, que la nostra relació no era perfecta, com la de qualsevol pare i filla. L’equilibri era difícil, però el tenia clar.

És un llibre de la relació entre la Carlota i en Papitu, no d’en Papitu malalt…
És lògic que la gent em pregunti sobre l’Alzheimer, perquè tothom hi pateix molt i necessita algú en qui emmirallar-se. Però el centre del llibre, per a mi, no és això: la malaltia, els cuidadors, les residències… El que m’importava era la relació amb el meu pare, buscar-la a través dels records. I parlar de coses generals, com l’amor entre pares i fills. O la realitat que tot s’acaba, però això no fa perdre valor a tot el que hem viscut abans. La importància de la memòria, i de fer honor als nostres éssers estimats, preservant-los dins nostre tal com eren.

Hi aplega molts records d’infància: els viatges amb el pare o la casa de Ventalló dels estius, el regne de Camelot amb Terenci Moix com a rei…
Si no penses en les coses, te n’oblides. Aquells records que no reivindiques en el teu cap, ja no els pots recuperar perquè se n’ha perdut el camí. Era important fixar-los i tenir-los disponibles, no perdre’ls, salvar aquest món. Aquella casa de Ventalló, on ens ho passàvem tan bé amb en Terenci Moix, en Josep M. Mainat, en Sergi Schaff… Són vivències que, quan estàs esclavitzada pel dia a dia d’una malaltia, et pot arribar a semblar que no van ni tan sols existir. Tu estàs preocupada perquè aquella persona es mengi el dinar, perquè es llevi a l’hora i perquè es prengui les pastilles, que és el moment de l’horror perquè quan es troben una nosa a la boca no se la volen empassar. Pots arribar a oblidar-te que aquella persona desvalguda va ser diferent, en un altre moment. No podem permetre que aquesta malaltia et robi tot això altre.

Amb quin record d’aquests es quedaria?
Amb el més primari, amb l’olor de la colònia del meu pare, la colònia Tabac. I un vell jersei marró, ratat… M’abraçava, allà al sofà, i els diumenges al matí em llegia contes. Si ara mateix em demanessin on voldria tornar a ser, no diria ni a Egipte ni a Grècia, ni als Estats Units, ni a grans festes. Tornaria a això.

Per entendre què ha representat la malaltia, cal entendre aquesta complicitat especial que teníeu amb el teu pare?
Sí, és veritat. Suposo que per a mi és normal, però el meu pare i jo teníem molta relació. Ens ho explicàvem tot, i potser més jo a ell que ell a mi. Compartíem molts interessos en comú, que és el més important. Ens agradaven les mateixes pel·lícules… o potser és ell que va tenir la gràcia de fer que m’agradessin.

El cinema hi és molt present, en el seu llibre.
Hitchcock, per exemple. A mi m’encanta, però ell hi estava realment obsessionat. És un mestre de l’austeritat narrativa, no hi ha ni una escena sobrera. El meu pare és qui m’explicava aquestes coses. I em portava a museus, i compartíem llibres! Jo soc una persona de caràcter més aviat obert, i ell sempre estava disposat a escoltar-me. S’interessava autènticament si jo, de petita, li explicava que una amiga meva saltava a corda millor que jo, i buscava una estratègia per ajudar-me… Es prenia molt seriosament tot el que jo feia i deia, i això va evolucionar cap a una complicitat molt gran, quan ja era adulta. No va canviar fins que va estar malalt.

El primer senyal estrany que va notar vostè és que el pare perdia l’empatia, aquesta capacitat de connectar…
Sí. I jo, com que portava un temps vivint als Estats Units, vaig pensar que era la distància, el fet que no ens vèiem tant, tot i que parlàvem cada dia. Però t’imaginaves que potser s’havia muntat la seva vida, sense mi, que ja tenia altres coses. M’ho intentava explicar, perquè no li veia cap motiu. També el veia com una mica més xulet. Sempre havia estat una persona molt humil, i als 70 anys canvia, i només explica triomfs… a aquesta edat, li han pujat els fums al cap? Més endavant, es van anar acumulant indicis del dia a dia que ja em van alarmar. Els metges et diuen que en la fase inicial els malalts estan més desinhibits i que no s’interessen tant pels altres.

La incertesa fins al diagnòstic, aquest temps de desconcert, va ser el pitjor?
Els que em coneixen, ho saben. Estava desesperada, el meu pare feia coses molt estranyes. Estava intractable, no atenia a raonaments sobre coses ben senzilles. Quan vaig tornar dels Estats Units, va haver-hi un hivern molt fred a Barcelona, i ell sortia al carrer en camisa! I no entenia que havia de posar-se l’abric. O el tema econòmic. El meu pare va perdre una quantitat enorme de diners perquè la qüestió de les xifres la va deixar de controlar molt aviat. Jo era testimoni, però no podia fer-hi res. Com havia de fer-ho jo, amb 29 anys, per dir-li a una persona adulta i aparentment sana què ha de fer amb la seva vida? Al final, ja estava molt convençuda que era una malaltia, però necessitava que un metge ho certifiqués per poder organitzar la seva vida.

Diu que el seu pare havia expressat la voluntat de marxar d’aquest món si mai es trobava així. Com es gestiona, aquesta voluntat seva amb el desig humà de conservar-lo al seu costat, ni que sigui malalt?
És molt complicat. Això no es pot escollir, ara per ara. Jo veig que encara gaudeix d’un raig de sol, o que s’alegra de veure’m, però el dia que això ja no passi i pugui quedar estirat en un llit… em fa impressió de pensar-hi. Vull que no hi hagi dolor, tractar-lo però no allargar-li la vida artificialment. Les malalties del cervell són complicades, i s’ha de trobar per a cada malalt el còctel de medecines adequat. El pare va passar alguna època agressiva, els hi passa a tots, però en aquest moment està bé, té una rutina que li dona qualitat de vida encara que estigui al seu món. Somriu…

Amb el seu net…
La connexió que tenen és molt especial. Ara el nen ja comença a prendre consciència, a 3 anys, que l’avi està malalt quan l’anem a veure a la residència. Però va haver-hi un moment màgic en què al pare tant li feia si el meu fill repetia trenta vegades el mateix, o parlar assenyalant coses. Era una comunicació molt bàsica, però a la vegada molt d’amor. Tot i això, i reprenent el fil, no puc evitar pensar que ell de cap manera no voldria haver arribat fins aquí.

“Representar les obres és la manera de fer perviure el meu pare i la part que més valorava de si mateix, que era el seu teatre”

El gran llegat de Josep M. Benet i Jornet és el seu teatre. Se’n sent responsable?
D’entrada, he d’autoritzar qualsevol obra que es vulgui fer. I dic a tot que sí, si és mínimament raonable. L’any 2016 va ser molt bonic perquè van coincidir a la tardor les representacions de La desaparició de Wendy a la Beckett, dirigida per Oriol Broggi, un muntatge molt bonic de Revolta de bruixes al Teatre Lliure i L’habitació del nen a l’Almeria Teatre. I ell encara hi va poder anar. Aquesta és la manera de fer perviure el meu pare, i la part d’ell mateix que més valorava, que era el seu teatre. Ell no voldria que caigués en l’oblit. Ara mateix, s’està representant també a França, i m’han contactat per fer una pel·lícula d’una obra seva. Jo soc la filla, i ho he de gestionar, i sé que és el que ell voldria, tot i que a vegades em cau una mica a sobre tota la part de gestió.

Al llibre també s’hi parla d’una altra herència, la biblioteca immensa que tenia Benet i Jornet al seu pis. Què se’n farà?
El meu pare tenia llibres a tot arreu. N’he fet una gran donació a l’Institut del Teatre, i tots els seus documents, a la Biblioteca de Catalunya. N’hi ha una part, doncs, que ja sé que està ben preservada. Però jo també me’n volia quedar, és clar, i en tinc moltíssims que encara són en caixes. Per a mi, donar ha estat molt important, perquè si no què fas amb allò? Converteixes casa teva en una mena de museu amb els llibres, els pòsters, els premis? Seria molt dur, i necessites passar pàgina. Ara sé que si a algú li interessa, està a la seva disposició.

Tot i això, hi ha molta gent que el recordarà sobretot per les sèries, per Poblenou, Nissaga de poder o Ventdelplà…
El que més li interessava era el teatre, i a la vegada es guanyava la vida fent telenovel·les. Però s’ho passava molt bé! El seu teatre, a vegades, era molt terrible: buscava dins seu, encara que hi trobés el dolor. En canvi, fer tele era estar en el món, treballar amb altra gent. Va ser quelcom que li va donar una oportunitat per parlar de temes socials dels quals fins aquell moment potser no es parlava a les sèries. Tenir repercussió popular, arribar a un públic amb el qual no hauria connectat mai a través del teatre, també li feia il·lusió. Encara ara, quan em trobo amb gent que diu que aprecia el meu pare, penso: què em diran? Són els del teatre o els de Nissaga de poder?

  • Compartir