Suplement

Relats

Noctiluca

Text: Pep Puigtió | Il·lustració: Maria Peix
20 d'agost de 2017
3r premi del Concurs de relats EL 9 ESTIU

 

–La vida és plena de llibres sense llegir i de vides sense viure– em va dir.

“Que ets filòsofa tu o què?”, vaig pensar mentre treia de la motxilla el parell de cerveses fresques que acabàvem de comprar. No li vaig dir res. La Mercè, llavors, va deixar anar el seu cap a sobre la meva espatlla, va enfonsar els peus a la sorra i va seguir mirant aquell horitzó tranquil i rogenc de la costa de Colera.

– Et deixaré tastar unes braves collonudes! – li vaig dir, intentant controlar la línia de flotació de la conversa.
– Sovint em quedo atrapada en aquest pensament– va continuar com si no m’hagués sentit. –Saps de què et parlo, oi? De la sensació que quan esculls un camí en deixes d’altres sense caminar.
–I mai saps què és el que estàs deixant de viure, oi?–vaig dir– O on et portarà aquest camí. O què hauria passat si aquell dia no hagués fet això o anat allà, conegut a no sé qui…
–Exacte!–va dir amb un to de complicitat.

La Mercè anava agafant grapats de sorra i la deixava escórrer entre les mans.
Des que ens vam conèixer en el concert dels Sopa, sense saber com, vam començar a coincidir en els mateixos llocs. Cada vegada parlàvem més sovint, al sortir de l’Institut o quan ens trobàvem en qualsevol bar. Sovint m’explicava històries molt interessants, encara que moltes vegades em costava endevinar què hi havia de cert en elles. Al final, però, vaig pensar que m’era ben bé igual. Ens ho passàvem bé junts i la resta m’importava poc. Sempre vaig pensar que ens enteníem perquè, a la nostra manera, érem una mica outsiders.

–I aquestes braves de les que em parlaves?
–Vinga, treu-te la sorra dels peus, calça’t les Converse, i atrapa’m!– Vaig començar a córrer cap al cotxe. Vam conduir en silenci una bona estona. Jo anava canviant les marxes i, com que no feia gaire que m’havia tret el carnet, encara havia de pensar bé el que feia. Al cap d’una estona va treure de la seva bossa un casset dels Pixies. Va rebobinar-lo fins que es va sentir un espetec. Va prémer el play i al cap de poc va començar a sonar.

–Where is my mind…– va entonar. –Quan escolto aquesta cançó a vegades em sembla que em portarà a algun lloc del que no sabré tornar– em va dir. Vaig estar uns moments pensant què respondre-li.
–Vaja!–vaig dir. Va ser l’única cosa que se’m va ocórrer. Al cap de poc ja vam arribar.
–Ja hem arribat!
–Em pensava que estava més a prop. Hi vens sovint, aquí?
–Que se t’ha fet llarg?– vaig preguntar.
–No, però estava a punt d’anar a algun lloc i no saber-ne tornar.–va esclafir a riure. La Mercè tenia un somriure preciós i, quan reia, reia de veritat.

Feia molt de temps que no anava a la casa de la platja. Quan era petit m’hi passava tot l’estiu i m’adono ara que, bona part dels bons records de la infantesa, d’una manera o altra passen per aquí. Als matins la colla trucava el timbre i s’esperava a sota de les moreres que baixés. El meu avi deia que era l’arbre que feia l’ombra més fresca i que per això li agradava aquest carrer. La meva àvia deia, somrient, que li agradava perquè era un carrer que sempre feia baixada. Amb els anys vaig entendre que el que deia tenia poc a veure amb el carrer, però sí amb una forma d’entendre la vida. Després anàvem corrents fins a la platja, on ens passàvem el matí recollint esquelets d’eriçó de mar. Bussejàvem entre les roques per buscar-los i els anàvem traient i deixant a la sorra. Al vespre sovint pujava al terrat. Recollia la roba estesa que durant el dia s’havia anat assecant i m’estirava damunt les rajoles del terra encara calentes.

 

“Al terrat roba estesa,
un vent suau gronxa el món
i dóna corda”.
–vaig escriure una vegada.

 

A vegades pujava al terrat a mitja tarda quan el sol començava a perdre força, i sobre les rajoles amb un polvoritzador escrivia “Roser”. Llavors mirava com s’anava assecant l’aigua, fins que no en quedava res. Va ser el meu primer amor.

–Caminar amb tu fins a desaparèixer. Després res. O tot.– pensava.
D’altres vegades només pujava per comprovar que freda i fosca podia ser la nit.
–On deixo les bosses?– va dir la Mercè.
–On et vagi bé. A sobre el pedrís de la cuina!– vaig contestar alçant la veu des de l’altra punta de la casa.

Havíem passat pel súper. Se’ns havia fet de nit i havíem decidit que abans de tornar a Sant Celoni menjaríem alguna cosa. La Mercè va posar a bullir la pasta. Mentrestant jo vaig trinxar la ceba, la vaig posar a sofregir amb la carn i després hi vaig afegir el tomàquet. Sabia que com més temps ho deixés fent xup-xup, més bo seria. Mentre s’anava fent la salsa vaig començar a preparar les braves que li havia promès. Ella va treure de l’armari uns plats fondos que els meus pares havien comprat a la Bisbal. Anava vestida amb uns texans arrapats i una camisa blanca. Em va enxampar mirant-li el cul. Els dos vam dissimular. Un cop ho vam tenir tot enllestit ho vam servir a la taula del menjador.

–Mmm! Són molt bones, que amagat que ho tenies! On has après a fer unes braves així?
–Sabia que t’agradarien… Conec a una noia que havia treballat al Bar Tomàs, a Sarrià. Ella em va donar quatre consells… Les millors braves de Barcelona, deia.
–Una noia de la facultat?
–Sí, estudia arquitectura amb mi.
–Ah!

La Mercè, després d’aquell “Ah!” es va quedar callada una estona. Semblava com si li sabés greu que pogués conèixer altres noies. Com si li costés compartir aquest espai íntim i infranquejable que des de l’època de l’Institut s’havia anat construint entre nosaltres. La Mercè i jo érem bons amics. I ja està. No vull negar que algun cop m’havia passat pel cap creuar la fina línia que separa l’amistat de ves a saber què. Però ens estava bé així. “Anem fent pel que anem trobant”, deia la meva veïna.

Havia convidat la Mercè a passar el dia a la casa de Colera. Una casa de poble on havien viscut els meus avis i ara els meus pares la feien servir de casa d’estiueig. Ella estudiava Història de l’Art i tot i que li agradaven força les classes, va dir que després dels exàmens necessitava desconnectar una mica.

–Estic fins la polla de la profe d’Iconografia– va dir. Als dos ens va semblar una bona idea passar el dia fora, a prop del mar.
–M’agradaria dormir amb tu– em va dir mentre jo posava els flams en els platets de postres. La frase va sonar com “Passa’m el sucre” o “Et queda bé aquesta samarreta”, però no, va dir que li agradaria dormir amb mi amb molta naturalitat. Si no hagués estat atent, fins i tot em podria haver passat per alt el comentari. Però no, va dir que li agradaria dormir amb mi. No crec que fos res premeditat. La Mercè era així d’espontània i a vegades les engaltava sense mesurar realment l’abast ni les conseqüències. Però, exactament, què carai volia dir?
–Ah, doncs si vols avui ens podem quedar per aquí…– vaig dir. “Anem fent pel que anem trobant”, vaig pensar.

Mentre ella recollia la taula jo vaig comprovar que a l’habitació gran hi hagués roba de llit. Feia bastant de temps que ningú venia a la casa, però encara conservava aquella olor d’acabat de planxar. Com que tot just començava l’estiu, l’ambient era agradable. Vam pujar una estona al terrat. La nit era fosca, però nosaltres ens sentíem que brillàvem com un mar ple de noctiluca. Una olor subtil de gessamí venia des de lluny. Un vent suau movia el seu cabell negre i llis. Vaig passar el meu braç per sobre la seva espatlla. Allà, lluny, la finestra d’uns veïns tenia el llum obert. Una llum càlida, d’un to vermellós. Vam estar una bona estona imaginant qui hi devia viure. Imaginant la seva vida. En els ulls de la Mercè, on hi havia d’haver una mirada, hi havia un pou sense fons.

Un cop al llit, com que feia calor, jo només anava en calçotets. Ella s’havia tret els texans i s’havia quedat en calcetes. Es va treure el sostenidor i es va posar una samarreta meva que m’havia demanat. –Per estar més còmode–va dir. La samarreta, que l’havia comprat al MACBA, portava la inscripció “Learn to dream”. Sempre m’havia agradat anar passejant aquest lema. Jo la mirava de reüll mentre es desvestia.

–Quan era petit m’imaginava que caminava pel sostre– li vaig dir mirant a dalt –M’estirava al llit o al terra i pensava que la casa donava la volta i podia caminar-hi. Un dels inconvenients, i diversions, era que per canviar d’habitació havia de fer una gran passa per saltar el marc de la porta…
–No estaria malament una casa reversible…– va dir. I vam riure.

Estàvem estirats un al costat de l’altre. Panxa enlaire. Els seus pits, més aviat petits però que s’intuïen sota la samarreta, semblava que s’haguessin escampat a cada costat del seu cos. Vaig pensar en els flams que ens havíem menjat de postres.

–T’has enamorat mai, Roger? – va preguntar.
–Bé, no ho sé… Sí, crec que sí. – vaig dubtar –De fet, sí– vaig afirmar amb més seguretat.– Es deia Roser, però ella mai ho va saber. De fet mai ningú ho va saber… Fins ara– la vaig mirar somrient.
–Vaja, quina llàstima…
–Ja. No ho sé…
–I no has pensat mai què hauria passat si li haguessis dit?
–La veritat és que no.
–Potser ara no estaríem aquí. –va dir tot encongint les espatlles.
–Pot ser… I tu, t’has enamorat mai?–li vaig preguntar.
–Sí. Em vaig enamorar bojament. Sincerament, se me’n va anar el cap. Quan em va deixar, jo seguia bastant penjada i em semblava veure’l per tot arreu. Pel carrer. Per allà on anava. Era com si el perseguís. O em perseguís. Al cap d’un temps vam tornar a quedar. Llavors vaig descobrir que no era ell a qui buscava entre la gent, sinó al seu record.

La Mercè, panxa enlaire, anava gesticulant amb les mans mentre anava parlant. Les seves mans eren petites i articulaven els gestos amb precisió. En un moment vaig posar la meva mà damunt la seva panxa. Per sota de la samarreta. La seva pell era suau i calenta. No va dir res. Vaig escriure amb el dit: “Mercè”. L’accent, sense voler, va acariciar el mugró, que vaig notar com s’enduria.
–Roger, et puc confessar una cosa?
–Ostres, sí clar, dona, per això estem els amics. –vaig respondre amb aire indignat.
– Tinc por– va dir fluixet, mig avergonyida
–Por? A què?
–A res en concret. A créixer. A prendre decisions encertades. A viure una vida que no vull…
–Sabies que en aquesta platja que hem estat avui vaig aprendre a nedar? –li vaig dir– I també que com més por tenia, més m’enfonsava… –vaig xiuxiuejar.

Ens vam abraçar. Ella es va adormir primer.
En algun altre lloc, milers de noctiluca fosforejaven endutes per les onades. Anant i venint com una dansa. “La vida és plena de vides sense viure”, vaig pensar.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *