Suplement

Univers literari

Jordi Pere Cerdà, de l’amfiteatre ceretà estant

Llorenç Soldevila
7 de novembre de 2018

L’Alta Cerdanya, el Conflent o el Rosselló formen part del paisatge literari d’Antoni Cayrol, conegut amb el pseudònim de Jordi Pere Cerdà, l’únic escriptor nord-català que ha rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

La Tet va ser sempre el cordó umbilical que uní les dues vitals geografies d’Antoni Cayrol: de sota el Carlit, a les envistes de Sallagosa, a Perpinyà, passant per les afraus del Conflent. D’aquesta darrera comarca, de Fontpedrosa, poble que fa esforços per treure el nas pel coll de la Perxa, van pujar els avis Gracieta i Ventura, empesos per la més absoluta misèria i van posar botiga a Sallagosa: “Fontpredosa / pedregosa, / Déu hi va passar de nit / va donar als pobres / a les mans deu dits, / corrons per blingar / rocs per fer parets / a flanc de muntanya; / hortes de tres pams / per matar la gana, / i la font que raja / tan pura i gelada, / on van refrescant / els seus desenganys.” A Sallagosa hi va néixer i a Perpinyà s’hi va traslladar el 1960 per obrir-hi obrador de carnisser que, si ens valem de la memòria de Pere Verdaguer, era un viver d’amics i complicitats: “… a la rerabotiga, on hi havia entre les neveres i les calderes, una taula i uns prestatges encimbellats de llibres, revistes, diaris, ell anava mecanografiant algun article, algun poema, alguna traducció.” Allí, primer, i després a la Llibreria Catalana establerta en un lloc més cèntric es va mantenir un dels cenacles més actiu, obert i d’avantguarda de la vila de Perpinyà.
Sallagosa es troba al centre d’un gran amfiteatre, natural entre el Carlit i el Puigmal, i li fa de capçalera el coll de la Perxa. Aquestes, per a ell, durant els llargs hiverns, eren unes terres tristes que esperaven l’alè de les de la plana: “Terres tristes de Cerdanya / quan la dolçor primerenca / puja de les terres baixes.” […] “Aquesta vall mig partida / pren un aire de desaire: / d’aquí blanca, d’allà grisa.” Va estudiar el batxillerat al liceu François Aragon de Perpinyà, però després sempre va ser un autodidacte. Dues coses li feien recança a la vida: no haver passat per una facultat universitària i viure allunyat d’un centre intel·lectual com Barcelona. Tanmateix, una cosina molt llegida, que vivia amb la família, li va donar la formació lectora que li calia. La primera distinció poètica la va rebre el 1950, amb Vallcebollera, en els Jocs Florals de la Ginesta d’Or.

Va descobrir la poesia catalana, als 13 o 14 anys, amb un parell de poemes d’Edmond Brazés, el poeta de Ceret. Els primers versos catalans que va escriure els envià sense signar a la revista Tramontane, de Perpinyà. Només hi indicava que eren d’un “cerdà”. Era en temps de l’ocupació alemanya i com que calia signar-ho tot, Carles Bauby, el director, decidí publicar-los amb el nom d’un tal Pere Cerdà. L’adoptà com a pseudònim amb una reserva i un canvi: volia evitar la identificació en francès de “Père” amb pare, com se sol dir als sacerdots i, doncs, optà per complementar-lo amb el patronímic de Jordi.

Amb els seus versos convertí l’Alta Cerdanya en una comarca poètica, amb muntanyes encimades que canten i imposen la seva llei: “Com braus sou muntanyes / com braus que alcen el cap, / acabada la sesta, / l’ombra d’un somni us queda en la blavor de l’ull / i el banyam temedor burxa a mig cel / l’enlluernadora presència.”; rutes que hi menen, horts i camins, llosats que semblen cares i persones, com les dones de Llo, profundament marcades per la duresa de la terra i la vida: “Dones de Llo, / suors negres de la terra / solidificades al sol, / amb posats de santes Maries velles. // Arrufides com / estorregalls de terra d’argila, / els ulls vius com d’esquirols, / més que no els llavis parlen i diuen // que pena és vida; / pintades de ferum d’ovella, / i el cansament al damunt, /que ve del feix sobreavançat de feines.” I pobles que acabaren configurant els seus paisatges vitals: Vallcebollera, Llo, Sallagosa, Vedrinyans, Canevelles, Oleta, Fontpedrosa, Graus, Tuès, Soanyes… De la personalíssima església de Llo, on de segur hi anava sovint caminant, seguint el curs del Segre, en féu una descripció que és traspassable a tot el romànic cerdà: “Enmig d’un campanar de pedra i cel / lligant el roc motllat, a cada caire / dos arcs romànics col·loquen llur estel. / Les campanes de Llo ballen dins l’aire.” A vegades, es referia als pobles amb sentències inapel·lables: “Vallcebollera / voltat de feixes magres / on lleva el blat escàs […] Vallcebollera / poble pobre de pobres […] Vall fonda, negra i fosca / Vallcebollera, oh, pobre!” D’altres, s’hi adreçava amb breus, intenses, populars, joguines poètiques: “Oleta, entre dos rius, / amb un ull que plora / i l’altre que riu; una teula roja / tocant d’una llosa; / la vinya abundosa, / dessota el cultiu; / solana pedrosa, /obaga d’ombriu.”

A la carnisseria familiar, a Sallagosa, al peu de la carretera nacional, hi treballava uns mesos a l’estiu, però sobretot hi escrivia i muntava comèdies que anaven a representar amb altres joves, de vespres, per altres pobles de l’encontrada. D’aquestes vivències en sorgí, amb els anys, el deler de dramaturg. Les obres han estat qualificades de nous drames rurals. El cert és que no s’entendrien sense els paisatges físics i humans de la seva Cerdanya: Angeleta, La set de la terra, Quatre dones i el sol, Contalles de Cerdanya o la seva única novel·la, Passos estrets per terres altes.

El pare, amb posicions polítiques d’esquerra, li havia estat bon mestre i el caliu de la mare borbollava en el record: “Ens asseurem en l’escó, / farà el vi calent, la mare… // Parlarem d’això i d’allò, / de guerra i de política; i el pare dels seus moltons, // de la guerra del catorze, / d’aquella del trenta-nou / i de la que ara preparen, // del món vell i del món nou.” Cap als anys quaranta, tot un jovençà, descobrí la Resistència i hi col·laborà amb escamots de maquis. Eren uns quinze homes que asseguraven tres evasions setmanals per Er i Vallcebollera: “… jo recordaré aquell dia / que passàvem la collada / amb deu homes de l’Algèria. // Jo recordaré aquell dia / la Gestapo ens seguia / llucant sus la neu sang tèbia. // Jo recordaré les cases / que ens oferien l’entrada, / escletxa en la nit gelada. // Jo em recordaré d’En Mas / passant gent fugint de França / un dia de tempestat.” En aquestes accions arriscades conegué Elena, la futura dona, a qui dedicà Dietari de l’alba, poemes tendres d’amor i de passió, on el llosat, paraula clau en la seva poètica, també hi fa acte de presència: “Tindríem una casa / arbre nascut de l’erm. // Una llosa penjada / en una ala del vent”. Sempre la humanització dels llosats: “Els llosats tenen cares, / tenen cares que diuen, / parlant baix, moltes coses / per a aquell qui se’ls mira.” o “Els llosats del desembre / tenen un moviment / d’instint, abans de la neu, / com un cluc de parpella.”

El tema dels ocells prengué pes en la seva poètica quan, en néixer el fill, Cristòfol, es traslladaren a Naüja, al contrafort més bac del Puigmal, a casa del sogre, que era guardabosc i hi tenia un hort amb molts fruiters, on els ocells més variats hi feien acte de presència pel juny. De fet, Els ocells és un rar, autèntic i exquisit bestiari alat: “Ocell d’hivern, la merla; / un cor negre que bat / dins de la gàbia oberta / de les bardisses seques. / Amor perdut que salta / al cap de l’ham del vent / perquè cerca una absència / de fulles, dibuixant / amb xiulaments de perles / el perfil verd d’un arbre / que guarda dins la ment.”

Va immortalitzar la seva Sallagosa en un poema ple de tendresa i imaginació: “El meu poble enmig dels blats, / rodó com un niu d’aloses, / amb una remesa d’ous / pigallats damunt la clòfia. // Pigallats amb grans de cel, / la llum hi fa jocs de lloses. / Cada façana al solell / té el gruix d’un color de rosa.” La Cerdanya transfronterera, tanmateix, avui és ja tota una altra cosa.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *