Suplement

Relats

Poder (?)

Text: Josep Homar | Il·lustració: Maria Peix
13 d'agost de 2017

Aquell matí el sol va sortir com tots els dies. La casa es va començar a il·luminar per les escletxes de les persianes i la claror del sol entrava a l’habitació amb petits punts lluminosos, com si fossin imperfeccions de la foscor. De mica en mica aquell estampat va anar ocupant tota la paret i al cap d’una estona un dels punts de claror va coincidir amb l’ull dret . La claror sobre l’ull, encara tancat, em va provocar una ganyota i un moviment compulsiu i reflex alhora per apartar-me de la llum. Encara estava somniant i no volia despertar-me. Volia saber com s’acabava aquell somni i el sol m’havia destorbat el moment més interessant.

Al mateix temps vaig incorporar al somni el brunzit del despertador i vaig intentar, amb força, mantenir els ulls tancats. Em vaig remoure fins a quedar de panxa enlaire, encara mantenia els ulls fortament tancats per evitar que el somni no fugís. Amb un cop de mà vaig deturar el brunzit impertinent del despertador, però era massa tard: el somni s’havia fos com un núvol de fum i el record es va esborrar de la meva ment. No sabia si lluitar una estona més per tornar a reprendre el fil del somni o deixar-ho córrer. De fet, em semblava que encara tenia prou son per tornar a adormir-me, però en realitat ni tan sols recordava què era el que estava somniant i la son estava esgotada de tant dormir.

Vaig girar el cap i amb gran habilitat només vaig obrir l’ull dret, com si m’amagués d’alguna cosa, per veure quina hora era. La meva miopia em feia veure els números del despertador tan borrosos que no aconseguia desxifrar-los.

– Un dia d’aquests m’hauré de fer operar aquesta maleïda miopia –vaig pensar.

Vaig sospirar profundament i amb la mà esquerra vaig intentar trobar les ulleres al damunt de la tauleta. Al primer intent vaig notar sota els meus dits un mocador de paper usat encara una mica humit i rebregat, uns centímetres més enllà vaig endevinar el llibre que estava llegint abans d’adormir-me. M’hi vaig deturar un moment per intentar recordar en quin punt havia decidit tancar el llibre. Vaig deixar la mà plana al damunt de la coberta del llibre intentant que el contacte em transmetés alguna sensació. Era un assaig d’aquells tan espessos en què es dirimia fins a quin punt el poder podia corrompre els éssers humans.

Una mosca vironera d’aquelles que fan tant de soroll em va començar a rondar el pàmpol de l’orella i va trencar aquell moment de reflexió matinal. Com que la mà dreta semblava no haver-se despertat, vaig aixecar la mà esquerra de la coberta del llibre i amb un ràpid moviment vaig intentar agafar la mosca. Vaig ser tan veloç que, sorprenentment, va quedar empresonada dins del meu puny.

El que en un principi em va semblar una victòria es va convertir en fàstic. La mosca continuava brunzint dins del meu puny buscant la llibertat. Per uns moments em vaig sentir poderós. La vida d’aquell insecte depenia únicament i exclusivament del meu pròxim moviment. En un segon podia finalitzar una vida o deixar-la perquè continués el seu camí. És clar que una mosca no era gran cosa, però se’m feia molt difícil començar el dia havent de prendre decisions tan importants. Viure o morir.

El que en un principi em va semblar una victòria es va convertir en fàstic. 

Em vaig incorporar i em vaig mirar el puny fermament tancat. Amb l’altra mà vaig recuperar les ulleres i me les vaig posar. Tres quarts de vuit.

– Si avui és diumenge, per què dimonis poso el despertador a quarts de vuit?

Feia fred i la pell se’m va esborronar. Malgrat que encara era hivern m’entossudia a dormir sense pijama, nu, m’agradava aquella sensació dels llençols freds damunt de la pell quan entrava al llit. Assegut, amb la pell de gallina i mig adormit, continuava contemplant la meva mà tancada i sentint la lluita de la mosca. Em va impressionar la sensació de poder que sentia i l’esperit de lluita de l’animal. Vaig aixecar el puny amb aire de guanyador i amb l’altra mà vaig enretirar els llençols. Em vaig posar dempeus i la fredor de les rajoles em va fer encongir els dits dels peus.

– Qui sap on són les sabatilles…

Em sentia com un heroi de la mitologia grega, nu, amb el puny alçat i amb una sensació de poder il·limitada. La victòria era ben meva, indiscutible, ferma, brutal, aclaparadora… Només hi faltaven les masses populars embogides aclamant-me, xisclant i victorejant el meu nom amb devoció…
Sense deixar anar l’insecte del seu captiveri em vaig dirigir al lavabo. Continuava sense saber si concedir la llibertat o executar el presoner. El cap encara no estava prou seré per decidir-ho. L’eufòria del meu triomf momentani no m’impedia pensar que havia de prendre una decisió vital, definitiva…

Perquè el sentiment de poder no se m’esvaís entre les mans, vaig decidir dutxar-me sense alliberar l’animal. Amb una sola mà vaig obrir l’aigua. I amb una sola mà em vaig ensabonar. Eixugar-me va ser un treball laboriós i complex, però me’n vaig sortir prou bé. En tornar a l’habitació vaig patir les dificultats pròpies d’apujar la persiana amb l’única mà lliure de què disposava. Em vaig asseure al llit, que encara feia olor de son, i vaig tornar a mirar el puny tancat.

– En realitat, això del poder em comença a cansar…

Amb penes i treballs vaig aconseguir vestir-me i vaig començar a rumiar com em podria fer l’esmorzar.

En entrar a la cuina em vaig adonar de la situació ridícula que estava vivint i em vaig aturar a analitzar-la. Assegut en un tamboret i mirant-me el puny tancat vaig reflexionar:

– I de què em serveix el poder absolut si no soc lliure. Jo estic tan empresonat com la mosca. Ella no té la llibertat per la qual lluita i que la pot portar fins a la mort, i jo, per demostrar-li que el poderós soc jo, també soc captiu de la meva supèrbia. Representa que el poder no hauria de tenir ni aquests problemes ni aquests escrúpols.

Estava realment preocupat. Era molt important trobar una solució per a aquell problema.
Necessitava pensar sense tenir la pressió de la responsabilitat del poder, per això vaig decidir aplicar d’alguna manera el que se’n podria dir la presó preventiva, en espera de judici. Així que vaig buscar un pot de vidre per empresonar la mosca de manera que, amb certa llibertat, continués sota el meu control.

No trobava cap pot de vidre disponible. Finalment, amb grans dificultats –era difícil sortir-se de segons quines accions amb una sola mà–, vaig aconseguir buidar el pot on guardava l’arròs i vaig posar-hi la mosca a dins. Vaig tapar el pot i per uns moments em vaig sentir alleujat i alliberat. Vaig esbufegar mentre mirava, satisfet, com, malgrat el canvi de situació, la mosca continuava lluitant per sortir del seu captiveri picant repetidament contra les transparents parets de l’envàs.
Estava abatut, però no volia sentir-me derrotat. No podia ser que una miserable mosca em portés tants trencacolls. Vaig mirar el rellotge i vaig veure que ja eren dos quarts d’una… i encara havia d’esmorzar!

Mentre reposava i mirava com la mosca continuava la seva lluita contra el vidre, sense cap possibilitat de victòria, el timbre del telèfon em va sobresaltar. Vaig córrer fins al menjador i vaig respondre:

– Sí? Digui’m?
– Bon dia, és vostè el senyor d’aquí davant? –va preguntar una veu.
– Home, depèn de com s’ho miri…, de davant d’on?
– De davant de casa meva…
– I com vol que sàpiga si jo visc davant de casa seva!
– Perdoni, m’explicaré… Vostè ha capturat una mosca aquest matí?
– Sí…, però…, vostè com ho sap?
– Ja li he preguntat si és el senyor de davant de casa meva. Fa molta estona que l’observo, des que ha apujat la persiana… Digui’m xafarder, si vol, però m’agrada espiar els meus veïns. Això no fa mal a ningú i em distreu. Però el que ha fet vostè avui… Se’m fa difícil comentar-ho per telèfon, qualsevol ens podria escoltar… –va afegir misteriosament.
– Però… Perdoni…, que vol dir que tenim la línia telefònica intervinguda?
– No ho crec, però podria ser. Jo tinc el vici de mirar, pensi que potser hi ha algú que té el vici d’escoltar. No per fer mal, per divertiment o distracció, ves a saber…
– Perdoni si soc una mica groller, però vostè… vostè està guillat…
– Potser sí. I vostè creu que és gaire normal voltar tot el matí amb una mosca dins del puny? Vostè creu que és gaire equilibrat posar l’insecte dins d’un pot d’arròs? Vostè creu que podria explicar a alguna persona que fa tot el dia que està pendent d’una mosca i a hores d’ara encara no sap que fer-ne? És probable que jo estigui guillat, però vostè, si m’ho permet, també està bastant fotut…
– I vostè no n’ha de fer res, del que faig a casa meva!
– Tranquil·litzem-nos, si us plau, no en fem un gra massa, de tot això. Si em permet que vingui a casa seva li explicaré…
– Ni s’ho pensi! Vostè a casa meva no hi ha de venir a fer res!
– En aquest cas, el continuaré mirant…
– Faci el que li doni la gana, senyor meu!

I vaig penjar el telèfon amb força, potser ràbia. Immediatament em vaig dirigir cap a la finestra del menjador i vaig mirar l’edifici del davant. Desenes, potser centenars, de finestres, algunes obertes, algunes tancades, totes sospitoses. La claror va marxar del menjador quan vaig abaixar la persiana. I la foscor va entrar a totes les habitacions de la mateixa manera. Vaig tornar a la cuina i vaig encendre el llum. Les pampallugues del fluorescent van desembocar en una claror blanca, sintètica i extravagant. Al damunt del marbre la mosca continuava presonera, però ara amb menys força, lluitant contra el vidre.

–Potser li falta aire…

Amb un punxó vaig practicar mitja dotzena de forats a la tapa i això em va tranquil·litzar. No sabia si esmorzar o dinar, la gana començava a rondinar, eren quarts de dues. Vaig decidir que el millor seria dinar, i mentre posava un pot amb aigua al foc vaig començar a pelar patates. En cap moment no era capaç de treure l’ull de la mosca. Si la deixava anar, hauria estat vençut per un insecte miserable. Si la matava, potser els remordiments em perseguirien tota la vida per haver matat un innocent d’una manera gratuïta. Si la continuava mantenint presonera…

El telèfon va tornar a distreure els meus pensaments provocativament, amb insistència, reiteradament, com ho fan els telèfons.

– Segur que és el veí… Que es foti…

Finalment l’aparell es va cansar d’avisar que algú volia parlar amb mi i va callar.
Amb tantes preocupacions al cap vaig pelar totes les patates que tenia a casa, ben bé tres o quatre quilos. Me les vaig mirar amb sorpresa i vaig renegar en veu baixa, per no ofendre. Mentre en posava quatre o cinc a bullir em va venir un altre pensament:

– Què deuen menjar, les mosques? Les de la muntanya sempre ronden al voltant de la merda de vaca, o de cavall… A la ciutat és fàcil veure’n als excrements dels gossos… Potser els agrada la carn podrida o els caps de peix. I si se’m mor de gana?

Em vaig atansar fins al pot i vaig mirar a l’interior. La mosca no lluitava, estava a la base del flascó, fregant-se les dues potes del davant, com si esmolés uns ganivets abans de menjar…
Potser tenia gana i jo no sabia què donar-li. Si se’m moria, la meva posició de poder hauria durat només unes hores, i això no pagava la pena. Per tant, vaig anar cap a la finestra, persiana amunt i porticons oberts. En destapar el pot la mosca va sortir rabent a l’exterior i va marxar brunzint cap a un destí desconegut i en llibertat.

A l’edifici del davant, des d’una finestra, un home em mirava somrient amb el polze de la mà aixecat.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *