Suplement

Llibres

El carrer spacccanpoli de Nàpols

Quan el que compta és l’obra

Dolors Altarriba
22 de setembre de 2017

Elena Ferrante és el pseudònim d’una persona que no ha volgut mai que es fes públic el seu nom però a finals de l’any passat un periodista italià va publicar que sabia qui era. L’amiga genial va ser el primer de quatre llibres d’aquesta autora/autor. El segon porta per títol Història del meu cognom; el tercer es diu Una fuig, l’altra es queda, i el quart,  La nena perduda. Tots quatre, escrits en italià per la seva autora entre el 2011 i el 2014, estan publicats per La Campana en català.

En el segon llibre, Història del meu cognom, comença el desgel entre les dues amigues, la Lila i la Lenú, les dues protagonistes. Ara són joves, les històries els passen mentre tenen de 16 a vint-i-pocs anys. Provenen d’un barri de Nàpols obrer i més aviat pobre. Una es casa amb 16 anys, l’altra estudia, aconsegueix anar al nord d’Itàlia i s’aparta del barri. En els següents dos volums continua la vida d’aquestes dues amigues.

El fenomen ha estat tan exitós per la història en si, però també pel fet que ningú sabia qui era Elena Ferrante. Fins que el periodista Claudio Gatti va assegurar que qui s’amagava darrere aquest nom és Anita Raja, una traductora nascuda a Roma i filla d’un jutge napolità i una professora d’alemany d’origen polac. La seva investigació s’ha basat a seguir el rastre dels diners. Raja treballa de freelance a l’editorial Edizioni, on s’han publicat les obres de Ferrante, i els pagaments que va rebre es van multiplicar després de la traducció de la saga a l’anglès, un fet que no concorda amb el que es paga només per traduir. L’editorial no ha dit ni mu sobre aquesta qüestió i no ho dirà perquè respecten la decisió de mantenir-se a l’anonimat. Per l’editora Isabel Martí, de La Campana, i la majoria d’editors i escriptors no té cap sentit saber qui és perquè el que compta és l’obra.

I com que el que compta és l’obra, direm que aquest segon volum és més dinàmic a diferència, al meu parer, del primer, que s’estenia molt en la descripció de les famílies, del barri i del que els passava a dues nenes. Segurament era necessari per situar el lector, però en aquest segon volum les vivències de les protagonistes es fan més amenes alhora que no deixa de banda elements de l’època (estem parlant dels anys 60) com ara les discussions polítiques al voltant del comunisme i el feixisme, d’encara un masclisme molt acceptat i encarcarat… elements que ens porten a un camí paral·lel al de la història personal dels protagonistes.

Per a qui encara no ha encetat la sèrie, aquests dos primers llibres són molt recomanables. Sabent o sense saber qui és la vertadera autora.

 

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *