Suplement

Sound and Vision

‘Quincy’

Solé
25 d'octubre de 2018

Centenars de discos gravats i 80 produïts (entre els quals l’àlbum i el single més venuts de la història, Thriller i We Are the World), més de 30 bandes sonores escrites, 27 Grammy, col·laboracions amb Sarah Vaughan, Dinah Washington, Count Basie, Duke Ellington, Ray Charles, Lionel Hampton, Miles Davis, Frank Sinatra o Dizzy Gillespie, entre molts d’altres, mentor de Michael Jackson, Will Smith i Oprah Winfrey, productor de cinema, activista en múltiples causes socials i solidàries… Si alguna cosa no es pot dir de Quincy Jones és que s’hagi avorrit. La seva figura hauria de sortir als llibres de text de secundària i el seu llegat és oceànic, però el cost personal ha estat altíssim. Perquè un currículum com el d’aquest home no és possible sense víctimes col·laterals: simplement, no hi ha temps per a tot i la capacitat humana té un límit. Netflix tot just acaba d’estrenar un documental que explica la vida i l’obra de Quincy Jones amb les seves llums i ombres, contradiccions, triomfs, esquerdes i traumes, i el balanç que ell fa de tot plegat des de la perspectiva que dona la vellesa.

Dirigit per Alan Hicks i la filla del protagonista, Rashida Jones, Quincy combina el present del músic amb un repàs força complet a la seva carrera, des dels inicis com a trompetista de jazz i passant pels períodes d’arranjador, director d’orquestra, compositor de bandes sonores, productor, activista, etc. Descobrim un home addicte a la feina que ha posat sempre la música per davant de qualsevol altra cosa i que pràcticament només ha abaixat el ritme quan la salut li ha donat ensurts grossos: “Només vius 26.000 dies. Jo els penso esprémer tots”, diu a la pel·lícula. No és fins a la maduresa, i coincidint amb un daltabaix personal important, que Jones descobreix per què es comporta d’aquesta manera i s’adona que haurà de canviar. Alternat amb les imatges del passat, veiem el dia a dia més recent del músic, que, malgrat els més de 80 anys i la salut delicada, manté una vitalitat extraordinària i continua provocant reverències per allà on passa.

Lluny de repenjar-se en l’elogi, la pel·lícula ofereix un retrat honest i acurat que mostra el mite i la persona que hi ha al darrere. Alhora, és una evidència més que els triomfs professionals i artístics de gran magnitud tenen un cost molt alt que molt pocs estan disposats a pagar. Per això el documental es titula simplement Quincy: no hi ha ningú més com ell.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *