Suplement

Economia

Si l’encerto l’endevino

Joan Carles Arredondo
13 de maig de 2018

Les previsions econòmiques són com les amanides en els menús del migdia. Hi són sempre. No hi ha gaires organismes que renunciïn a la visibilitat que els dona un titular de diari citant el seu informe sobre previsions. El problema arriba quan es revisen aquests auguris i es comprova que en ben pocs casos l’han encertada. En canvi, existeix una mena d’addicció a anar provant sort amb resultats igualment poc gratificants.

Cada any, l’escola de negocis Esade elabora un informe sobre les diferents previsions que organismes públics, entitats bancàries, gabinets econòmics i grups de recerca universitaris han anat publicant al llarg de l’any i els posa en comparació amb les dades reals. La conclusió més habitual és que ni una sola de les previsions formulades han arribat a encertar el comportament de l’economia en termes d’evolució del producte interior brut i de mercat laboral. Tot i aquesta poca punteria, les previsions que han anat fent aquestes institucions han acabat influint en la presa de decisions de no pocs directius i, fins i tot, de governs.

La Diana Esade, que és com l’escola de negocis ha batejat aquest informe, s’elabora des de 2010, i els resultats de l’any 2017 són força similars als dels set anys previs: ben pocs encerts. De fet, l’any passat no n’hi va haver ni un. La mitjana de desviació mitjana de les previsions sobre l’evolució del PIB espanyol va ser de 0,8 punts percentuals. Pot semblar poc, però desviar-se en 0,8 punts quan el creixement va ser del 3,1% és allunyar-se molt significativament. Només el servei d’estudis de Repsol i l’agència Axesor van gosar tirar amunt el pronòstic, però el 2,6% de creixement que anunciaven es va quedar curt. El Fons Monetari Internacional, que gosa fer grans remeis a partir dels seus diagnòstics (erronis, cal afegir) va pronosticar el 2,5%, i el govern espanyol –amb totes les dades a les mans– va augurar el 2,4%. Acostuma a ser una tendència que els pronòstics dels organismes oficials siguin els que més s’allunyen de la realitat, però en aquest cas la tendència ha quedat trencada perquè qui més va fallar va ser un organisme de la Universitat Autònoma de Madrid que, per més ironia, es diu Centro de Predicción Económica, que havia anunciat un creixement de l’1,9%.

Els centres d’estudis de previsió econòmica tampoc no van tenir la punteria gaire afinada a l’hora de predir el comportament del mercat laboral espanyol. En termes mitjans, havien apuntat a una xifra d’atur del 18,3% i, en canvi, l’enquesta de població activa situa la desocupació a l’Estat en el 17,22%, que no és una xifra per tirar coets però està més d’un punt percentual per sota. La patronal CEOE i la consultora Analistas Financieros Internacionales són els que més es van apropar al resultat real, amb el 17,8% i el 17,9%, respectivament. El Banc d’Espanya i, un altre cop, el Centro de Predicción Económica van ser els que van estar menys afinats. El primer, preveia un atur del 18,9%, els segons apuntaven fins i tot a un increment de la desocupació i la situaven en el 19,6%.

La Diana Esade té com a objectiu orientar els empresaris i directius sobre quines de les previsions tenen més credibilitat, i amb aquest objectiu fa un rànquing a partir de l’aproximació de les prediccions al comportament real de l’economia i l’ocupació en un període de tres anys. Només com a informació es pot apuntar que les fonts més fiables serien el servei d’estudis de Repsol, quan es tracta de previsions sobre PIB i la CEOE quan s’analitza el mercat laboral. Són els més fiables, però això no vol dir que l’encertin.

Algunes de les grans decisions en matèria econòmica, i també empresarial, estan basades en anàlisis que són poc coincidents amb la realitat. Tot i això, continua la tendència a llançar previsions, a difondre-les i a actuar en funció d’unes prediccions sovint errònies. Els mals diagnòstics acostumen a portar a mals tractaments.

L’economista Tim Harford ha arribat a conclusions similars sobre l’escàs encert de les prediccions, ja provinguin aquestes d’un acadèmic, un polític o un periodista. Tant de desencert prové d’un aspecte clau: l’economia és una matèria complicada per comprendre-la bé, primer, i projectar previsions, després. Però també es produeix un efecte pervers. O bé s’intenta estar en la mitjana perquè els caps no assenyalin l’economista que la va vessar, o bé, en un afany de notorietat, es llencen prediccions exagerades. En tot cas, els resultats previs són una invitació a no convertir les prediccions econòmiques en certeses. Deia John Maynard Keynes que els economistes haurien de tenir els mateixos principis que els dentistes: ser humils i ser competents. A un dentista no se li demana que pronostiqui quan caurà una dent. Se li demana que indiqui quina prevenció cal fer perquè la dent no caigui. Era un consell d’un economista molt reconegut. Però ja se sap que els consells són més fàcils de sentir que d’escoltar.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *