Suplement

Economia

Solucions en totes les mans

Joan Carles Arredondo
17 de març de 2018

Els successius intents d’equiparar condicions laborals entre homes i dones han donat peu a més legislació que a resultats efectius. L’absència de resultats està, de fet, en el fons de la vaga feminista que s’ha convocat aquesta setmana, coincidint amb el Dia Internacional de la Dona Treballadora. A desgrat de les discrepàncies sobre la durada de la mobilització i amb independència de la incidència efectiva de l’aturada, la simple convocatòria ha estat una bona invitació a aportar reflexió sobre la injustícia que suposa que la meitat de la població estigui sotmesa a la desigualtat. La precarietat és un mal per a tota la societat però s’estaria amagant la realitat si s’obviés que són les dones les que la pateixen amb més intensitat.

Per tranquil·litzar consciències, hi ha veus –generalment masculines– que donen per feta la feina per l’existència de legislació que, sobre el paper, consagra la igualtat. Però les dades haurien d’intranquil·litzar aquestes veus. Una multiplicitat d’indicadors assenyalen que el punt de confluència entre la situació laboral d’homes i dones encara és molt lluny.

Fa poques setmanes ja ens referíem a la bretxa salarial i només hi insistirem perquè la dada quedi en la memòria: el guany per hora treballada és entre el 20% i el 25% menor per a una dona que per a un home. I en algunes categories, com el personal del sector serveis arriba a fregar el 30%, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, referides a Catalunya. Aquest desequilibri s’estén durant tota la vida laboral i arriba a l’edat de jubilació. Segons la UGT, les dones jubilades cobren un 40% menys que els homes.

La distància salarial ja és un factor prou determinant per plantejar la necessitat de generar condicions diferents de les actuals per propiciar la convergència entre sexes. Però la feina seria incompleta si no es veiés que el problema té unes bases prou contrastables. Les empreses tenen tendència a fer més contractes indefinits a homes que a dones. A l’altre extrem, la contractació a temps parcial és molt majoritàriament femenina. Aquestes són dades de l’oficina estadística europea referides a l’Estat espanyol. El 24% de les dones treballa a temps parcial. En el cas dels homes, ho fa el 7%.

Responsabilitats familiars

Una vegada més, els rols familiars tenen molt a veure amb aquesta realitat. Els contractes a temps parcial s’incrementen en proporció directa al nombre de fills. I el nombre de fills també és determinant en la distància progressiva que pren la contractació parcial entre homes i dones. De fet, la descendència és el segon motiu que apunten les dones per tenir un contracte a temps parcial. Ho diuen el 13% de les dones que no treballen tota la jornada. El primer motiu és no haver trobat una feina a temps complet, que és una resposta que no arriba a aclarir si la maternitat hi ha influït o no. Alguns autors, com Daniel Fernández Kranz i Nuria Rodríguez Planas suggerien fa uns mesos al blog “Nada es gratis” que algunes polítiques de foment de la maternitat han tingut un efecte contraproduent en la contractació de dones. És cert que aquest blog no és precisament partidari de la intervenció pública en l’economia. Més acurat, i en el mateix bloc, és el treball sobre la incidència de les baixes maternals en diversos països de l’OCDE que fa la professora de la Universitat Pompeu Fabra Libertad González. La conclusió de l’ampli informe que ha elaborat és que les baixes per maternitat de menys d’un any tenen efectes positius per al fill i sense greus repercussions en la carrera professional de la mare. A partir d’aquest període, la situació comença a torçar-se.

Sense ànim de ser exhaustiu, una última variable de la distància entre homes i dones a la feina és el nombre de càrrecs directius que ocupen un sexe i l’altre. És l’anomenat sostre de vidre. Hi ha força escrits sobre el tema, sobretot per a les empreses cotitzades i de l’Íbex 35. Les dones en els consells d’administració de les empreses cotitzades representen encara el 23%. Però encara és més baixa la dada d’integrants dels òrgans de direcció de les empreses de l’Ibex, que és poc més del 12%. En un àmbit més general, les xifres indiquen que les dones ocupen el 26% dels càrrecs directius a les empreses catalanes.
Aquest torrent de xifres condueix a una conclusió. La societat ha de canviar de manera molt poderosa per aconseguir el veritable equilibri i aquesta és una tasca que, com totes, ha de ser compartida. Les dones ho han reivindicat amb la convocatòria de vaga d’aquest dijous i la resposta hauria de venir de l’Estat, però també de les empreses i també de les famílies. El que s’ha vist fins ara és que deixar que la feina la facin altres no ha estat una solució.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *