Suplement

Sound and Vision

Supersonic

Solé
15 d'agost de 2018

En dos anys i mig, Oasis va passar de tocar en locals petits a protagonitzar dos dels concerts més multitudinaris de la història. Noel Gallagher va passar de compondre cançons a l’habitació a ser un dels autors més llorejats i milionaris del planeta, i el seu germà Liam, a base d’arrogància i una veu en què ressonaven John Lennon i Johnny Rotten, va convertir-se en icona. Entre 1994 i 1995, Oasis va sacsejar un planeta que se’ls mirava atònit: eren polèmics, divertits, escandalosos, autèntics, rebels, malcarats, indomables, amb una determinació i un carisma a prova de bomba i creadors de tornades eternes. Era impossible que no triomfessin. Del no-res al tot en dos anys i mig. Com es paeix això? Quins efectes col•laterals té? Tot això ho descobrim a Supersonic (Mat Whitecross, 2016), documental que narra l’ascens meteòric d’Oasis des dels tuguris de Manchester a l’Olimp del rock.

Sobre Oasis se n’ha parlat, escrit i vist molt, però hi ha alguns aspectes que fan de Supersonic un document excepcional. Per començar, obvia l’artificial pugna amb Blur i passa de puntetes sobre la rivalitat entre els germans Gallagher, tòpics dels quals s’ha fet ús i abús fins a avorrir. En canvi, es posa èmfasi en aspectes menys tractats com els seus orígens familiars: amb respecte però sense estalviar-se res, el documental ens descobreix les circumstàncies que van donar forma a les seves personalitats i com van utilitzar la música per gestionar i escapar de moltes coses. Noel i Liam s’obren com mai i expliquen situacions i vivències colpidores amb el mateix estil planer, directe i xuleta de sempre, però que ara revela un agut instint de supervivència i una maduresa sorprenent. D’altra banda, sense inventar la sopa d’all, Supersonic incorpora recursos fins ara poc utilitzats en el gènere, com les entrevistes en veu en off sense mostrar qui parla i, per tant, sense interrompre la cadència visual. La profusió de fotos i vídeos inèdits, la selecció d’anècdotes, la manera com les expliquen els protagonistes i una banda sonora descomunal configuren, en definitiva, el millor documental que s’ha fet sobre Oasis.
Mireu-lo amb llums apagats, una tele grossa i a volum generós. Si no sou fans, us hi tornareu.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *