Suplement

‘20.000 days on Earth’

Solé
12 de novembre de 2019

Sona el despertador al dormitori de Nick Cave. És d’hora al matí. “Avui és el meu dia 20.000 a la terra”, anuncia la seva pròpia veu en off tot plantejant el punt de partida: és un bon moment per aturar-se i fer balanç. Així comença 20.000 days on Earth, el meravellós documental que Iain Forsyth i Jane Pollard van dedicar el 2014 al músic australià i que aquí vam tenir la sort de veure d’estrena i en pantalla gran al festival In-Edit. Són poques les ocasions per accedir al fascinant univers interior de Cave, ple d’obscuritat i poesia, i aquesta pel·lícula no només ens n’obre les portes sinó que ho fa amb un plantejament original, un gust estètic extraordinari i amb la complicitat d’un artista amb ganes de xerrar.

El documental transcorre al llarg d’unes 24 hores fictícies en la vida de Nick Cave. El veiem escrivint a màquina en una habitació atapeïda fins dalt de papers, llibres i objectes, a la seva casa de Brighton & Hove xerrant i menjant amb el seu fidel amic i escuder Warren Ellis, treballant a l’estudi amb els Bad Seeds, actuant en un concert espectacular a l’òpera de Sydney, etc. Tres situacions mereixen menció a banda: per un cantó, les converses imaginàries que Cave manté en els trajectes amb cotxe amb amics del seu passat com Kylie Minogue, Blixa Bargeld o Ray Winstone; per l’altre, la sessió amb el psicoanalista Darian Leader, amb el qual el músic també reflexiona sobre un munt de coses; i en darrer terme, la visita als seus arxius personals. Al llarg d’aquestes tres situacions Nick Cave aboca el gruix de les reflexions vitals que regala a la pel·lícula, moltes de les quals sobre el procés creatiu i el paper de la música a la seva vida. Algunes perles: “Em sento com un caníbal, sempre buscant algú per cuinar en un pot. Cada moment secret i sagrat és canibalitzat, inflat, distorsionat i escopit per l’altre costat en forma de cançó.” “M’encanta el sentiment d’una cançó abans d’entendre-la. El moment en què la cançó encara s’està formant i tu t’hi agafes com si t’hi anés la vida.” “El que més por em fa és perdre la memòria perquè la memòria és allò que som. L’ànima i la raó per viure està lligada a la memòria”. Etcètera.

En sintonia amb l’aura ombrívola que caracteritza la figura i l’obra de Cave, el documental desplega la història sobre una paleta de colors més aviat apagats i sempre que poden, el silenci i la penombra s’imposen. Però també hi ha espais per a la llum, i com sol passar quan parlem d’aquest home, la llum arriba amb la música: els moments musicals de 20.000 days on Earth posen la pell de gallina. Basats sobretot en el llavors disc més recent, Push the Sky Away, és en les cançons on tot conflueix: totes les reflexions, les coses bones i dolentes, la vida sencera de Nick Cave pren sentit quan s’asseu al piano i es posa a cantar. El final, amb la col·lossal Jubilee Street passant-te per sobre com un tsunami, expressa molt bé la dimensió d’aquest artista majúscul. Heu de veure aquest documental.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *