Suplement

Música

‘24 Hour Party People’

Solé
21 de març de 2018

Manchester, 4 de juny de 1976. Els Sex Pistols toquen al Lesser Free Trade Hall i inspiren tota una generació de músics locals. Entre el públic hi ha Tony Wilson, un jove periodista televisiu que dos anys més tard muntarà una discogràfica per aprofitar l’enorme cabal de talent que bull a la ciutat. Així comença 24 Hour Party People (Michael Winterbottom, 2002), la història de com Factory Records va aconseguir posar Manchester al centre de l’univers.

El nucli de la pel·lícula és la història de dues grans bandes de Factory: Joy Division i Happy Mondays. Amb aquest fil conductor, el mateix Wilson (recreat magistralment per Steve Coogan) guia l’espectador a través de la història d’aquesta peculiar discogràfica independent, que funcionava com una cooperativa i sense contractes. Enduts per la passió per la música i amb un olfacte únic, els seus impulsors van descobrir pel món bandes capitals com les dues esmentades més amunt, a les quals caldria afegir –amb majúscules– New Order i d’altres menys transcendentals però també de culte: The Durutti Column, A Certain Ratio, OMD, Cabaret Voltaire, etc. A més, la discogràfica va ser un actor principal a finals dels 80 quan el seu club de ball, The Haçienda, es va convertir en un dels més famosos del món en ple esclat de l’acid house i les raves; el local, a més, va ser l’epicentre de Madchester, l’escena de música alternativa sorgida a la ciutat i d’impacte global.

El llegat artístic i cultural de Factory Records és extraordinari perquè els seus impulsors sempre van posar el romanticisme per davant de les finances. Això, però, sol tenir conseqüències catastròfiques per a la salut del projecte, igual que ser incapaç de gestionar un material tan inflamable com els artistes, especialment si estan massa interessats en les drogues. Per tot plegat, la història de Factory va ser una muntanya russa de situacions extremes, plena de ments brillants, personatges estrafolaris i cançons descomunals, que 24 Hour Party People mostra de forma crua i divertida alhora, i amb un punt de nostàlgia. La pel·lícula és essencial no només per descobrir la història de la discogràfica i algunes de les millors bandes que ha donat el pop, sinó per comprovar, un cop més, el poder de l’art per transformar la societat.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *