Suplement

Cinema

‘7 raons per fugir’, de Gerard Quinto, Esteve Soler i David Torras

Joan Salvany
24 d'abril de 2019

Del grotesc al personal, una societat global que aïlla els seus components i un film que no trasllada la brillantor de les seves idees de guió al resultat final de l’obra. Cinema català amb marca d’escola solvent que vol fugir per aconseguir el seu lloc al món cinematogràfic. Un matrimoni que vol desfer-se del seu fill adult. Una parella a la qual el Tercer Món truca a la porta. Una escala de veïns desconcertats. Un agent immobiliari que intenta vendre un pis amb possibilitats (si no fos pel cadàver que hi ha dins). Una família de classe alta amb el soterrani ple d’esclaus. Un atropellament i una dona que no creu que sigui necessari demanar auxili. Uns nuvis a punt de casar-se fins que la mort els separi. Set històries d’una societat en procés de reciclatge. Els debutants Gerard Quinto i Esteve Soler (també guionista) i David Torras proposen aquesta cinta, d’origen teatral entre el relat de terror i la comèdia negra, on mostren set relats breus el punt en comú dels quals és ser el reflex satíric d’una societat que no progressa.

Parelles, nens pobres, veïns, inquilins, empresaris, persones atropellades i dos nuvis a punt de casar-se integren la fauna de set episodis d’una antologia que, des de l’humor àcid i el surrealisme, reflexiona sobre la família, la solidaritat, l’ordre, la propietat, el treball, el progrés o el compromís.

La cinta, que s’inspira en les obres de teatre Contra el progrés, Contra la democràcia, Contra la llibertat, escrites pel mateix Esteve Soler i representades en més de 20 països, porta els seus protagonistes fins a l’extrem de les seves circumstàncies quotidianes, de les quals es destil·la una dura crítica al disfuncional món actual i als valors que transmet. Per posar cara a aquests personatges, la cinta compta amb Emma Suárez (70 Binladens), Lola Dueñas (Viaje al cuarto de una madre), David Verdaguer (Estiu 1993), així com Sergi López (Lazzaro feliz), Alain Hernández, Francesc Orella i Alex Brandermuhler.

  • Compartir