Suplement

Reportatge

90 anys d’un tren singular

Vicenç Bigas
22 de març de 2021

El cremallera de Núria compleix aquest 22 de març 90 anys de la seva entrada en servei, que va suposar un abans i un després per a la Vall de Ribes. De la mateixa manera que ho va ser l’entrada de la Generalitat per salvar-lo de la desaparició, amb una constant inversió que ha reactivat aquest fonamental atractiu turístic del Ripollès.

Si una cosa caracteritza Vall de Núria és que només s’hi pot accedir a peu o amb cremallera. I aquest singular mitjà de transport ha permès créixer i dotar de personalitat tot l’entorn d’aquest santuari, envoltat d’una gran riquesa natural, on el culte es remunta a principis del segle VIII. Segons la llegenda, sant Gil, nomenat bisbe de Nimes, va esculpir la imatge de la verge, actual patrona del bisbat d’Urgell, entre els anys 700 i 703, quan feia vida d’ermità a la Vall.

Aquella vall a 2.000 metres d’altitud era “un punt estratègic de camins de pastura transhumants, el santuari neix a l’entorn d’un refugi de pastors i funcionava l’estiu”, recorda el ribetà Miquel Sitjar, del Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès i coautor del llibre Núria abans del cremallera. Sant Gil convocava els pastors de l’entorn fent sonar una campana, els evangelitzava davant d’una creu que ell mateix havia construït i els donava menjar que cuinava en una olla. Després va haver de fugir de la persecució religiosa ocultant la imatge de la verge en una cova. El 1072, Amadeu va venir per inspiració divina des de Dalmàcia en busca de les relíquies de Maria i uns pastors que coneixien la tradició de sant Gil el van ajudar a construir una rudimentària capella que va ser l’origen del santuari. Absent ja Amadeu, els pastors van retrobar la imatge quan un brau va colpejar una paret i d’allà en van sortir també la creu, la campana i l’olla, que s’han acabat convertint en símbols de Núria, punt de pelegrinatge de les parelles sense descendència, que posen el cap a l’olla i toquen la campana en busca de fertilitat.

La construcció del cremallera no va tenir tant a veure amb la devoció religiosa com amb la popularització de l’excursionisme i l’arribada dels primers practicants de l’esquí a Catalunya a partir de 1909. En la segona i tercera dècades del segle passat es van començar a dur a terme les primeres travesses i competicions esportives d’hivern a l’alt Ripollès i hi va haver dos bisbes que, “van voler modernitzar Núria i fer un salt endavant”, segons Agustí Dalmau, arxiver i historiador i autor del llibre El Cremallera de Núria: Més de 75 anys d’història però “no tant pel culte com per temes d’explotació turística de la neu i l’excursionisme”, insisteix Sitjar.

Joan Baptista Benlloch, que va ser bisbe de La Seu de 1907 a 1919 i Justí Guitart (1920-1940) van estar estudiant com millorar un accés que fins llavors es feia amb un trajecte de tres o quatre hores en matxos i que havia convertit Queralbs en un poble pròsper amb diversos hostals. També va ser l’època en què es van enderrocar els edificis antics de dalt la vall per començar l’actual construcció en forma d’U i “van dir que s’havia de buscar un sistema per pujar més gent a la vall”, segons Dalmau. Finalment s’opta per un ferrocarril, que inicia el recorregut al costat de l’estació del tren d’ample ibèric, que va arribar a Ribes el 1919

La concessió de la línia recau en Ferrocarriles de Montaña de Grandes Pendientes (FMGP), l’empresa que des de 1892 es feia càrrec del cremallera de Montserrat, iniciant un agermanament que encara perdura, perquè els transvasament de material mòbil i també de personal ha estat una constant durant tota la història. Com recorda Joan Carles Salmeron, director de Terminus Centre d’Estudis del Transport, “les locomotores i el personal venien d’allà, tenien molta pràctica” i això va permetre accelerar les obres que, tot i les dificultats pròpies de l’alta muntanya i les vagues del miler d’obrers pels accidents, que també es van produir, van durar només del 24 de maig de 1928 al 22 de març de 1931 atacant-les per diversos costats.

El sinuós recorregut del cremallera, d’ample mètric i electrificat des del primer moment, “és una obra d’enginyeria molt ben feta”, assenyala Dalmau, dirigida per l’enginyer militar Montserrat Fenech Muñoz. Va aconseguir “un impacte ambiental modèlic”, ressalta Sitjar, amb un projecte dut a terme amb una precisió suïssa, d’on procedia el material i també part de l’accionariat de FMGP. Des del pont de Can Gusi, que supera la carretera i el riu, la línia supera diversos túnels i viaductes. Just després de l’inici del tram de cremallera –durant els primers 5,5km el tren avança per adherència com un de convencional– i abans d’arribar a Queralbs, destaca el pont Toses, de 133m i en corba que supera un desnivell de 17m. El recorregut de punta a punta, de 12,5km i més de 1.000m de desnivell, es feia llavors en 1 hora, 40 minuts a l’actualitat, quan encara es continua confiant en material ferroviari helvètic, país on fa 150 anys van estrenar el primer cremallera europeu i que en té una trentena de la cinquantena en funcionament a tot el món.

Els primers visitants que arribaven a Núria amb cremallera eren classes benestants de Barcelona i rodalies que venien a esquiar i van permetre al santuari, portat per jesuïtes, i al restaurant obrir també a l’hivern, perquè fins llavors només hi havia activitat els mesos d’estiu. El 1932 s’hi redactava l’Estatut de Núria, en ple procés d’expansió de la vall, que es veuria estroncat per la Guerra Civil i la postguerra. A mitjan segle passat hi va ha ver una recuperació. L’esquí es feia més popular al temps que FMGP entrava en crisi i el 1957 tancava el cremallera de Montserrat però hi mantenia els dos funiculars. La popularització del cotxe va fer que als anys 60 es comencés a parlar de tres projectes de fer una carretera fins a Núria. La que més va reeixir va ser la que es va quedar a Fontalba quan, segons Sitjar, “el bisbat era partidari d’una carretera perquè el manteniment del tren és molt car” i com que tot just feia un parell o tres de viatges al dia “no acabava de portar la gent necessària per donar rendiment a l’hotel”. “Hi havia un projecte de construcció de Fontalba a Núria just quan la Generalitat va intervenir”, recorda Salmeron, coincidint amb el cinquantè aniversari, la finalització de la concessió a FMGP i que “l’empresa necessitava ser salvada perquè hauria fet fallida”.

En el fet que la Generalitat es decidís a salvar Núria alguna cosa hi devia tenir a veure que Jordi Pujol estiuegés a Queralbs a la casa que hi tenia la família de la seva dona, Marta Ferrusola. El gener de 1984 el cremallera s’integra totalment a Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC), creada el 1979. Amb els anys, la mateixa empresa també s’acabaria fent càrrec de l’estació d’esquí, l’alberg del Pic de l’Àliga s’incorpora a la xarxa pública i comença l’època d’esplendor de Vall de Núria, que l’ha convertit en un dels grans atractius turístics del Ripollès. Arran d’aquest cremallera “hi ha una inversió molt important que ha salvat la vida de la Vall de Ribes aquests 90 anys”, defensa Sitjar. I és que darrera d’aquest singular tren hi ha una setantena de llocs de treball a la comarca, 5,5 milions d’euros de facturació i 282.000 visitants el 2019.

La majoria d’ells hi van atrets per la pràctica de l’esport o per passar una jornada en família. Molts clubs esportius han acabat establint un estret vincle amb Vall de Núria, com la Unió Excursionista de Vic. Toni Anguera, que en va ser president, es va convertir en el fotògraf que testimoniava tots els actes de Núria des que FGC se’n va fer càrrec. Recorda especialment quan fa 55 anys una gran allau va sepultar les vies i es va endur la catenària, la línia telefònica i les torres elèctriques que hi havia una mica més enllà, fins que el 2008 es van soterrar totes les conduccions pel costat de la via. La llum la van poder recuperar activant els generadors però Núria va quedar completament aïllada amb l’escola del Club Esquí Vic hostatjada, perquè hi feia uns dies de cursets. “Les famílies estaven preocupades i quan me’n vaig assabentar vaig pujar cap a Ribes i em van pujar amb el cremallera fins on van poder”, recorda Anguera, que va fer la resta del trajecte fins a dalt tot sol a peu “i quan em van veure sortir de dins el túnel em van rebre com si fos una aparició”. Després va baixar cap a Ribes esquiant per donar part que tothom estava bé i passar llista de tot el que necessitaven, que els van pujar l’endemà amb helicòpter.

La Generalitat, que el 2003 també recuperava el cremallera de Montserrat, ha invertit molt en la millora de la seguretat de la línia i el 2008 inaugurava el túnel del Roc del Dui, de 1,3km, per evitar el pas per una zona on el 2003 es van produir importants despreniments. És l’únic canvi que s’ha fet en el traçat en tots aquest anys, però els més romàntics sempre han preferit el recorregut antic perquè es perd el gran atractiu del cremallera, les vistes.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *