Suplement

L'entrevista

  • Compartir

Adrià Alsina: “L’octubre de 2017 no hi ha una estratègia de poder perquè els líders del moment no estan acostumats a tractar amb poder”

Jordi Vilarrodà
25 d'abril de 2021

Al cap de més de tres anys, una reflexió serena sobre tot el que va passar en el convuls mes d’octubre de 2017 comença a obrir-se pas. Adrià Alsina (Barcelona, 1982), doctor en Comunicació i professor de la UVic-UCC, ho acaba de fer en el llibre Per què la independència va fracassar i per què encara és possible (Ed. Catarata). Des de la militància independentista, una visió autocrítica del moment més transcendental del Procés, dels antecedents i de les perspectives de futur.

Van sortir uns quants llibres parlant de l’1 d’octubre i de com s’hi va arribar. Però n’hi ha pocs que parlin del que ha passat després. Cal posar la mirada en aquest moment?
Potser calia que passessin alguns anys per fer-ho i baixar una mica l’emoció i el dol que hem anat aguantant tot aquest temps per poder fer un llibre que digués en el títol “per què va fracassar”. Segurament, fa dos anys no s’hauria rebut de la mateixa manera. El pas del temps permet posar una mica de distància. Jo tinc la sensació que tots els que vam viure l’octubre de 2017 de diferents maneres –jo mateix, com a cap de Comunicació de l’ANC– tenim algun trauma. Arrosseguem la sensació de moltes (massa) emocions des del moment de l’efecte bola de neu del dia del referèndum, amb la gent defensant els col·legis, fins a veure com aquell poder que semblava que s’havia aconseguit se’ns anava escapant dels dits. I aquest llibre no deixa de ser un exorcisme d’això. Parlar seriosament de què significa tenir el poder, intentar prendre’l (que és el que vam provar de fer). I en aquell moment vam fracassar.

Parlant del poder, vostè diu que “el poder de debò és allò que els altres creuen que ets”. Allà on va fracassar l’independentisme va ser a saber fer veure als altres que controlava la situació i la jugada anava de debò?
En bona part, sí. Ni a fora ni a dins. Hi ha moltes teories sobre el que és el poder, i prendre’l. Però a mi m’agrada diferenciar la sobirania (els impostos, el DNI… l’Estat dur) d’allò que fa que tu li donis un valor. Els euros que portem a la butxaca –espero– o aquest document d’identitat funcionen perquè els donem un valor, creiem que aquest valor va més enllà del que té intrínsecament. Això és el poder. I en moments en què tothom està pendent de tu, és la capacitat de trucar a la presidenta de la Comissió Europea i que s’hi posi. Independentment del poder concret que gestionis en aquell moment.

Vostè diu que el mateix dia 1 d’octubre es donaven alguns senyals de les lectures diferents que vindrien després. Senyals en el que es va dir i en la forma com es va dir, en l’escenificació. Quins eren?
Absolutament. El poder és comunicació, i com la gestionis serà decisiu per obtenir-lo, conservar-lo o perdre’l. Aquell 1 d’octubre havien passat moltes coses i, al vespre, tenies dues opcions. Havíem votat, i alguns deien que això tenia un significat i altres que no. I d’altra banda, havien vingut policies que havien pegat amics o companys. Podies decidir donar-li tot el pes a això (ens han pegat, ho hem passat molt malament, mireu què ens han fet…) o posar-lo en el resultat (hem fet un referèndum, l’hem guanyat i estem disposats a arribar on calgui). I això no va passar. En lloc de donar força a aquest missatge de sobirania, llancem el de que estem tristos, ens han maltractat i Europa no ens escolta. Dit d’alguna manera, i forçant la metàfora, imagini’s que en una batalla en lloc d’explicar que l’exèrcit ha pogut mantenir la posició o recuperar un tros de terreny es queixessin que l’enemic els ha disparat. Així no es guanya.

I per què passa això? És una qüestió de mentalitat col·lectiva, d’errada estratègica del moment per manca de coordinació?
El catalanisme, que ve de la tradició del segle XIX, està relativament acostumat a guanyar eleccions. I això està molt bé, perquè dona legitimitat: ara fa poc n’ha tornat a guanyar unes altres. Per guanyar eleccions, es necessita convèncer l’elector que les teves polítiques són millors, i si el convences, guanyes. Però davant d’un policia a qui has de convèncer de si et deté o et deixa lliure, no té res a veure la raó. El policia et pot detenir (com els Mossos tenien un pla per detenir Puigdemont) més enllà del fet que siguis o no independentista. Al policia no l’he de convèncer que tinc raó i un bon programa, sinó que ja he guanyat i que jo soc el seu nou cap.

Després de l’1 d’octubre ve el 3 d’octubre de les grans manifestacions, el 10 d’octubre de la proclamació ajornada de la independència i el 27 d’octubre de la declaració final, però que no es fa efectiva. Vostè diu que hi havia plans més agosarats, i de resistència. Per què no es van posar en pràctica?
En general, no es posa en pràctica una estratègia de poder perquè els líders d’aquell moment no estan acostumats a tractar amb poder, i continuen amb la idea aquesta de convèncer que tens raó en lloc de convèncer que has guanyat. Continuaven intentant generar empatia, i després de l’1 d’octubre, i ja no era el moment. Amb això no vull dir que declarar la independència el 27 d’octubre fos una mala idea. De fet, és allò que acaba salvant la credibilitat del moviment perquè quan has embolicat la població del país en una cosa tan bèstia com el que vam fer l’1 d’octubre almenys li has de donar una certa continuïtat, que és el que et permet seguir amb el fil de la legitimitat.

Què va ser el nostre procés? Un cop d’estat, una revolució, ni una cosa ni l’altra?
Amb el concepte de revolució passa com amb el de nacionalisme, que sempre és el dels altres, el meu és patriotisme, que és més bo. En aquest cas, seria que la meva és revolució i la dels altres, cop d’estat. En realitat, és força igual: el que vam intentar i el que estem fent és una presa del poder sobtada, un cop d’estat democràtic, amb un moviment ampli que reclama un canvi profund de l’estructura de poder: agafar una part de l’administració de l’Estat a Catalunya i canviar-li la samarreta, dotant-la d’un poder que ara no té. Aquesta és una diferència molt gran amb casos com els del Quebec o Escòcia.

Quines són les diferències, a banda del fet que en tots dos casos han fet un referèndum acordat?
L’administració de la Generalitat és l’administració de l’Estat a Catalunya, i hi està completament lligada a nivell de sobirania. No pot prendre decisions de poder per ella mateixa, com canviar les condicions de contractació dels funcionaris o decidir –per parlar d’un tema actual– quins medicaments es poden utilitzar i quins no. Un land alemany decideix quines vacunes posa o no posa, com hem vist en el cas d’AstraZeneca. Aquí tenim una Generalitat que s’assembla més a una diputació espanyola que a un estat federat. Li hem posat un Parlament, això sí, al qual hem donat una certa capacitat per fer lleis sempre que no contradiguin les lleis estatals. Aquí està la clau: a la Gran Bretanya, totes les lleis que fa el Parlament de Westminster que afecten Escòcia s’han de negociar amb el Parlament Escocès. Això és cosobirania real. Imagini’s què passaria aquí si les lleis que aprova el Congreso i afecten Catalunya s’haguessin de negociar amb el Parlament.

Vostè defensa que es poden tornar a crear les condicions per a aquest tomb, sempre que l’objectiu estigui clar. No peca de massa optimista?
És que un independentista ho ha de ser, per naturalesa. Si no, seríem uns cínics. Si t’ho creus, és perquè tornaràs a tenir oportunitats per posar en pràctica allò que hem anat aprenent.

Però mentre això no arriba, és possible compaginar-ho amb la gestió del mentrestant, és a dir, del dia a dia?
No només és possible, sinó que és l’única manera de poder fer un govern que tingui una mínima credibilitat. O fas un govern independentista capaç d’enfrontar-se a l’Estat en tot allò que valgui la pena o fem una gestoria i tanquem el govern i el Parlament. Per què portem un temps donant majories als partits independentistes (o abans, catalanistes)? Perquè, en el fons, la majoria de ciutadans creu que l’única manera de defensar seriosament els ciutadans d’aquest país és des del sobiranisme. Són els únics que posen els interessos del país davant dels de la política de Madrid. Això ja ho deia Francesc Macià, que es presenta a les primeres eleccions amb Solidaritat Catalana perquè s’adona que els candidats reformistes i liberals anaven només a Madrid a muntar-se les seves prebendes. Ho hem vist i ho hem tornat a veure durant el règim del 78! Aquella Convergència dels anys 80 i 90 gestionava quotes de poder dins l’statu quo. I acabaven passant coses com que el seu representant a Madrid, el senyor Miquel Roca, acaba tenint un gran bufet d’advocats per seguir fent d’intermediari davant dels grans poders de l’Estat. Per això la millor manera de gestionar correctament la pandèmia és escollir representants polítics per als quals la prioritat més gran no sigui ser ministre sinó conseller.

Hi ha qui diu que la famosa DUI (declaració unilateral d’independència) només s’ha de reactivar, que ja està feta. Ho comparteix?
És evident que si demà al matí sortís Pere Aragonès al balcó de la Generalitat i proclamés la independència no passaria res, perquè no té prou credibilitat com perquè passi alguna cosa. El mateix que li va passar a Lluís Companys el 1934. Què cal? Primer, que aquest govern es torni a prendre seriosament a ell mateix, cosa que no ha fet l’anterior. Que quan havia d’enviar els Mossos a tancar l’aeroport de Barcelona o l’estació de Sants perquè hi havia el risc que el virus es propagués per aquestes infraestructures, no ho va fer. Per exemple.

Posi’m algun exemple del que sí que podria fer el govern, sense que els tornin a portar als tribunals.
Podria començar per demanar que fem sobirania fiscal. Pagar els impostos de l’Agència Tributària de Catalunya. No és il·legal, perquè després aquesta envia els diners a l’Agència Tributària d’Espanya. Quin sentit té, doncs? Que si acabem consolidant un gruix de cent o dues-centes mil persones que fan aquest pas previ de pagar els seus impostos a la hisenda catalana, disposes d’un botó nuclear que es pot activar en el moment de la confrontació. I com això, moltes coses més. És prendre-s’ho seriosament! La senyora Ayuso, a Madrid, s’ha arribat a prendre més seriosament el seu poder que alguns polítics a Catalunya, perquè ella està acostumada a exercir-lo.

“La gent es deixa guiar per allò que pensa que passarà”

La batalla es juga, al final, en el terreny de les expectatives, segons vostè. La gent s’apunta als carros guanyadors?
Exactament. Hi ha un investigador dels Estats Units, Nanhual Sing, a qui van finançar perquè anés dos anys pel món entrevistant gent que havia participat en cops d’estat. No que els hagués liderat. Els preguntava per què s’hi havien sumat. I va resultar que allò determinant no era la idea prèvia que tenien sinó la sensació que aquell moviment podia guanyar. En llocs com Catalunya, no estem disposats a assumir una destrucció perquè guanyi una determinada idea. I destrucció no vol dir arrasar Vic, sinó també la destrucció econòmica. La gent es deixa guiar per allò que pensa que passarà, i es canvia la samarreta ràpidament. Això explica per què el 155 es va poder aplicar de manera tan fàcil. No perquè els funcionaris de la Generalitat siguin botiflers ni traïdors, sinó perquè van pensar que era millor quedar-se i implementar ells el decret abans que deixar que ho fessin uns homes de negre per fer-ho, que hauria estat molt pitjor.

De totes maneres, cal una massa crítica de gent molt mobilitzada per fer decantar la balança a la majoria de la població?
De fet, calen tres coses. Una és aquesta: una base petita però ultramobilitzada, disposada a tot, a la qual has de donar feina durant un temps relativament llarg: mantenir carrers ocupats, manifestacions, o formar un cos armat. Es calcula al voltant del 3,5 per cent de la població, és a dir, unes 360.000 persones. I la tenim! Ha sortit al carrer. Són els que convenceran els que no creuen que ja has guanyat, que la cosa no té marxa enrere. La segona cosa és una certa majoria social que estigui d’acord amb l’objectiu. I finalment, que aquells que no hi estan d’acord no estiguin disposats a fer-ho saltar tot. I això només passa en guerres.

Sobre això del cos no armat, que em crida l’atenció. Al llibre cita alguna experiència semblant a les repúbliques del Bàltic, quan es van independitzar. De què parlaríem, exactament?
Un dels errors clàssics de l’independentisme és pensar que els Mossos són l’embrió de la futura policia. No. S’hi poden sumar després, però el primer contacte amb el nou Estat, per a la majoria de gent, no haurien de ser ells. Ha de ser algú amb una samarreta, literalment, que posi Govern de la República Catalana, o alguna cosa semblant, a qui tu li hagis donat un poder simbòlic. I d’aquests n’hi ha d’haver molts. Són els que, amb una estratègia sempre no violenta però amb un vincle emocional importantíssim, es poden presentar en infraestructures clau del territori per controlar-lo. S’han de presentar, desarmats, a explicar i demanar que els deixin entrar on sigui. És evident que no entrarien en molts llocs, però es crearia la sensació que en el territori no paren de passar coses. Que la República s’està desplegant. I entronca amb el que deia el gran estratega Sun Tzu: que en una batalla on estiguis intentant prendre el poder, a l’adversari li has d’obrir tants fronts com sigui possible. L’has de despistar i no ha de saber quina és la teva estratègia principal.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *