Suplement

Alegria interior

Agafar el camí llarg

Toni Juclà
29 de novembre de 2019

“Hi ha qui no camina gens; d’altres caminen per les avingudes; uns quants, pocs, caminen pels descampats o pels terrenys de les finques. Les carreteres estan fetes per als cavalls i per als homes de negocis. Jo no hi viatjo gaire, en comparació, perquè no tinc pressa per arribar a cap taverna ni a cap botiga de queviures ni a cap dels estables ni estacions cap on van ells. Soc un bon cavall per viatjar, però no per carretera. El pintor paisatgista fa servir les figures humanes per dibuixar un camí. No podria fer servir la meva. Jo camino i m’endinso en la naturalesa com ho feien els antics poetes o profetes…” Henry David Thoreau (1817-1862), un dels pares de l’ecologisme i un ferri defensor de la vida humil i salvatge. És un fragment del llibre Caminar (Angle Editorial), un text que clama pel retorn a l’estat salvatge. Inicio aquest article amb aquestes paraules que expressen, avui encara, com agafem els camins per moure’ns, només per desplaçar-nos, poques vegades per badar.

Avui en dia la major part de la gent quan fem una excursió per una muntanya, un bosc o una ciutat com a turistes mirem de fer el camí més curt i el més ràpid possible, sempre estem pendents del temps que tardem, del que tenim disponible i si ens en quedarà per fer altres coses. Com si no tinguéssim temps per perdre. Que potser hem perdut les ganes de gaudir de les vistes del camí llarg? Com que no tenim temps durant el trajecte d’observar el que ens envolta fem fotos al paisatge per gaudir-les en algun moment des del sofà de casa. Tenim por de perdre el temps, perquè tendim a fer mil coses, tenim projectes on arribar, moltes tasques diàries a fer. I mai tenim prou moments per fer-les, sempre tenim la sensació de perdre alguna cosa. Potser ens hem d’adonar que nosaltres som el temps, som el temps que vivim.

Agafar el camí llarg és l’art de fer camí, com el riu que serpeja els obstacles per arribar al mar. Els artistes saben que poden fer servir el cos, i el seu moviment, com a fet artístic en si mateix. El caminant crea l’art en el seu recorregut. Un art íntim, ple d’emoció i reflexió. Seguir el camí llarg ens fa lliures del que ens espera a l’arribada. Descobrir que no cal fer cap camí, sinó ser el mateix camí, perquè no hi ha grans fites, només la passa que fem en cada moment. En cada passa un instant viscut. En un instant un tros de camí recorregut, la descoberta dels que t’acompanyen, que et fan fer un bon camí, l’alegria del que et vas trobant: la font, els arbres que fan ombra i els regals que l’entorn t’ofereix en forma de delicadeses i el banc per descansar que trobes en els llocs més inesperats. Troba els elements que fan del teu camí una obra d’art. I tot per l’encontre de la pau interior que flueix en recórrer el camí llarg, en què no compta el temps ni la distància, sinó la presència.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *