Suplement

L'entrevista

Agustí Penadès: “Com més gran m’he fet he pintat amb una expressió més contundent”

Jordi Vilarrodà
30 de novembre de 2019

Als seus 85 anys, Agustí Penadès exhibeix una vitalitat extraordinària. Nascut l’any 1934 a Manuel, a la Ribera Alta  (València), ha desenvolupat tota la seva vida artística a Catalunya, des de la comarca del Bages. Ha construït una obra escultòrica i, sobretot, pictòrica d’una força impactant, i cada vegada més valorada. Exposa al Temple Romà de Vic (“Acció, procés, configuració”, fins al 8 de desembre). La Tecla Sala li prepara una antològica.

Coneixement dels materials. Sempre que es parla de la seva obra, es destaca aquest aspecte. Ho considera bàsic?
La base, indiscutiblement, són els materials. Jo abans tenia oficis industrials, vinc d’aquest origen. Potser és per això que cada material nou que he vist, l’he experimentat de seguida. Si anava a una foneria, les llimadures. Si anava a una serradora, les restes de fusta. Tinc anotades les proves amb uns 80 materials diferents.

Però no suficient…
No, no vol dir que n’hi hagi prou amb això. A part dels materials, ha d’haver-hi l’energia. La part gestual és clau. Haver fet sempre treballs durs i esport –el ciclisme– ha influït en la meva manera de treballar. Si hagués estat assegut en un despatx tota la vida, la meva obra seria diferent.

La seva obra és valorada per l’informalisme de peces com les que ara presenta a Vic, però no va començar per aquí. Com ha estat la seva evolució des del moment en què decideix dedicar-se a l’art?
A mi no m’agradava, l’informalisme. Quan veia que posaven sorra als quadres! Vaig començar pintant paisatges…

Paisatges!
I sort que se’m va acudir de començar per aquí. Aquestes textures que ara veu, i aquests colors, venen del natural: de parets velles, de portes rovellades… Sempre anava buscant coses així. El paisatge és acumulació de matèria a la part de baix, i a dalt, el cel… i em va costar molt d’apartar-me d’aquest esquema. Sempre tenia aquesta tendència. A l’informalisme, hi he arribat pels materials, si no potser no m’hi inclourien, i seguint la meva pròpia intuïció. Recordo que en una exposició que vaig fer a Jaén un crític deia que era estrany que, essent català i informalista, no m’assemblés a Tàpies. Ho vaig interpretar com un bon senyal. De tot això me n’he anat donant compte després. Com més gran m’he anat fent, he anat pintant amb una expressió més contundent. I ara, si ho hagués de definir, diria que estic més en un surrealisme que en cap altra cosa.

Per què, surrealisme?
La meva forma de treballar és una espècie d’acció rítmica. Gestual. Hi ha un surrealisme simbòlic –el de Dalí, Miró i altres– però hi ha un surrealisme gestual, rítmic. Això existeix, no m’ho invento jo. Encara que no ho sembli, em veig en aquest punt.

Per tant, el seu procés de pintar no és preconcebut, amb projectes i esbossos? Es va definint a mesura que treballa l’obra?
En absolut és preconcebut. Posem un exemple: la peça més gran d’aquesta exposició. Crec que és de les poquíssimes vegades que he fet art autèntic. I és perquè vaig prescindir de l’experiència, de l’ofici, i de tot plegat. La idea meva era anar cap al màxim de destrucció, fins i tot fer una cosa mal feta i després llençar-la!

Ja que em posa l’exemple [una obra d’uns quatre metres d’amplada i dos d’alçada] expliqui’m com va treballar una peça d’aquestes dimensions.
El dia abans ho vaig deixar tot a punt. Tot el que necessitava, per no haver-me d’entretenir a mesclar: matèria més espessa o més diluïda, escombres, pala… No sabia què en sortiria, alguna imatge em rondava per la ment, però inconcreta. El que sí vaig fer-me era un guió dels passos que havia de seguir. Posar la lona, escampar la resina primer estesa amb una pala, i escampar amb un bufador de jardí unes llimadures de ferro que queien sobre la resina. De mica en mica, ho anava estructurant, fent els traços més concrets i les veladures. Vaig ser com un obrer al servei de la peça. Era ella, la que manava! Me l’anava mirant i pensava: “Aquí hi he de fer una refregada, allà un cop…”. És la peça, la que t’ho diu: “Al tanto, que aquí queda massa buit i has de posar-hi alguna cosa més”. Fins i tot hi ha òxids que van anar emergint al cap de dos o tres dies. Aquesta forma de treballar és la que t’acosta més a la veritat. No vol dir millor, necessàriament, perquè pot estar carregada de defectes. Però sincera, sí. Si hi ha esquitxades, allà es queden, perquè voler-les rectificar seria espatllar el conjunt.

Quins materials hi va utilitzar, començant des de la base de la pintura?
El primer, una resina acrílica. Quan provava materials, n’hi havia molts que s’esquerdaven. Fins que vaig trobar aquest que el feia una fàbrica de Montcada i Reixac i que s’utilitza per als fils elèctrics flexibles. O per als lloms dels llibres. Fa més de quaranta anys que el faig servir. Hi ha llimadures de ferro i terra de foneria, d’un color quasi negre. I carbó mineral, i pigments d’òxid. No m’ho guardo com un secret: quan algú m’ho demana, els ho explico tot. He pintat quadres davant d’altra gent, els dic quins materials faig servir i on poden anar a trobar-los. Cap mania. Altra cosa és que potser intentin fer això que faig jo i no se’n surtin. Jo mateix, si no tingués un trajecte anterior, no ho aconseguiria.

I tota l’execució, en una sola jornada?
Perquè doni aquest resultat, sí. Vuit o deu hores. Si pares i tornes a engegar, ja està. Al mateix temps que treballava, em van fer fotografies, però vaig prescindir totalment del fotògraf, de tan concentrat com estava. Només m’asseia de tant en tant, perquè tanta estona treballant i fent força cansa molt, mentalment i físicament. Pensant en aquest procés, he entès una cosa que deia Arnau Puig sobre la meva obra.

Què deia?
Que faig un treball molt formal. Conceptual i informalista, alhora. Formal i conceptual, dic jo? Doncs sí, perquè el que vaig fer el dia abans d’executar-la era totalment conceptual en el mateix procés de treball. I en canvi, a l’hora de l’execució era informalista.

Abans ha parlat de destrucció. Entenem l’obra d’art com una construcció, al contrari…
Hi ha una etapa de la meva obra que anomeno construcció/destrucció, que potser es veu més en escultura que en pintura. Però en aquesta, si vaig a la màxima destrucció és quan obtinc un resultat que més em satisfà. A vegades penso que una peça la retocaré o la llençaré… bé, llençar-la no perquè sempre li trec un profit: d’alguna d’aquestes n’hauria pogut fer una escultura enrotllant-la i lligant-la. Però sí que penso: vull que em quedi malament! I els misteris de l’art… quan més malament vols fer-ho és quan et surt més bé. Tornem a la peça gran: és la tercera vegada que l’exposo, i cada vegada és la que més ha agradat, i no només per les dimensions.

Quan parla de la seva manera rítmica de treballar, transmet la idea d’una força interior que l’impulsa. És així?
Tant és així, que hi ha ocasions en què al culminar una peça tenia palpitacions. Tinc una peça, no tan gran com la que comentàvem, però que també és considerable, amb un sol traç. Un de sol! El vaig fer posant pintura en un caixó de fusta que tenia una mena de comporta graduable, i el vaig omplir de pintura diluïda per poder fer aquest traç sense parar, sense haver de sucar. Abans de començar aquell traç, no sabia exactament què faria.

Les obres que exposa ara a Vic són recents?
De cinc o sis anys cap aquí. Les peces que em semblen millors sempre les guardo perquè quan faig una exposició vull quedar el màxim de bé.

El cromatisme de colors negres, ocres i terrosos, ve determinat pel tipus de material que utilitza? Els carbons, les llimadures…
En part sí, però no deixa de ser el que he après del natural. Vaig anar una vegada al port de Barcelona, a un lloc on desguassaven els vaixells i quedaven planxes rovellades de ferro, vaig anar arrencant trossets d’allò i m’ho vaig emportar a casa, pel color i la textura. Jo, posar colors massa boniquets i clarets… no. Quan li explicava que anava a pintar paisatges, els companys amb els quals sortia em deien: “Tu rai, que ho fas abstracte, a la teva manera”. I jo els deia: “T’equivoques, l’abstracte ets tu!”. Feien un quadre amb un camp de blat, els gallarets… I això era una interpretació teatral de la natura. Jo pintava parets velles, agafava guix i terra i ho mesclava a la pintura… estava intentant imitar al màxim el que hi havia allà on anàvem a pintar. Jo era més natural!

Què és el més important per a vostè com a artista, sentir que ha aconseguit aquella veritat de què em parlava?
Al meu aire, vull ser jo. I ser jo és treballar així. Allò veritable és el que neix de dins. Hi va haver un moment en què m’interessava també la ciència: la bioquímica, la cibernètica, la matemàtica. Feia una pintura fina, amb línies, molt exacta. Però vaig arribar a la conclusió que allò no era meu. Vaig tornar al paisatge, i aquest ha anat evolucionant fins això que veu aquí. Crec que el veritable art és aquest, el pintor ha d’estar com si estigués en un somni. L’espai, el temps, l’acció… si estàs pensant massa, ja no és art.

Ara exposa en un lloc que condiciona molt. Parets potents de pedra, espai acotat. Vostè només hi ha posat cinc obres. Com ha estat aquesta experiència?
El primer que vaig veure és que el meu treball era un dels més adients per exposar aquí. Tal com és el Temple Romà, amb una arquitectura forta i contundent, si hi exposem una pintura finolis s’hi perdrà. Sense voler menysprear, eh? Sento que la meva obra hi lliga, m’agraden els relleus de les parets, el color… m’hi trobo bé.

  • Compartir