Suplement

L'entrevista

Andreu Farràs: “Hem volgut retratar migrants que no es veuen”

Dolors Altarriba
19 de juliol de 2020

Andreu Farràs ha escrit juntament amb Pau Farràs, Imma Santos, Gemma Varela i Andrea Vargas, tots ells periodistes, el llibre ‘Els invisibles’. Es tracta d’un recull de 31 històries de persones arribades a Catalunya de diferents parts del món. Són 17 homes i 14 dones, una d’elles transsexual. Hi ha persones que han marxat del seu país per una guerra o per la fam, però també hi ha les que ho han fet per amor o per, simplement, millorar les seves vides.

Les entrevistes als protagonistes del llibre tenen moltes preguntes en comú. Quin terme han utilitzat per entendre si “són o som”, integració, empaltar…?
El que hem preguntat més és si s’han adaptat bé. Les respostes són diverses. Perquè tots són diversos. Han vingut per moltes raons: per una guerra, per amor, per millorar…, però no hem demanat si s’havien integrat. Alguns ens deien que no pot ser que se’ls demani que renunciïn a les seves arrels. Aquest és un error. Integrar-se ha de ser adaptar-se i, segons la meva opinió, acceptar i seguir les normes de la societat que et rep. I la immensa majoria dels migrants compleixen, el 99,9%. Després, però, l’extrema dreta generalitza i diu que “no compleixen les normes”, i això no és veritat. També he de dir que amb el llibre hem fet periodisme lent, però no som antropòlegs ni especialistes. El que sí hem fet és posar textos curts de filòsofs i especialistes o opinadors de referència a més de donar dades referents a aquest tema i el seu entorn com l’accés al treball, menors no tutelats, creixement, sanitat, escola… Tot això fa de fil conductor i ajuda a lligar les històries.

Els diuen els invisibles perquè no es veuen, perquè no es pensa en ells, oi?
Sí, volíem visibilitzar aquesta majoria d’immigrants silenciosos. El fenomen de la immigració és molt important juntament amb la revolució tecnològica, el canvi climàtic i la globalització. I els mitjans de comunicació i els polítics sempre els hem fet visibles a les pàgines de successos: els manters, les pasteres, problemes d’habitatge, morts al Mediterrani… sempre identificada com un problema. El que hem volgut és retratar que hi ha migrants que fan la seva vida ara aquí i que ho han passat molt malament en general. Són històries que combinen Dickens i Kafka, però ho han superat amb una gran força de voluntat. No només és un tema invisibilitzat sinó també un tema tabú que els polítics no han abordat amb valentia.

El dia a dia, però, fa que quan es parli d’un problema es digui la nacionalitat i això també acaba fent forat…
Sí, és clar. Veure en unes imatges com un magribí roba el rellotge a una persona a estrebades, automàticament allà hi ha una víctima, a qui li roben, però també milers de víctimes indirectes, que són la resta de magribins que paguen aquest estigma. En aquest sentit hi ha un dels entrevistats al llibre que ho explica bé. Es tracta de Farid El Ouazghari, que va arribar a Ripoll de petit i que va veure com la gent que sempre l’havia ajudat i amb qui es feia li deia que podia ser un terrorista com els nois que van executar l’atemptat del 17 d’agost. Ell explica molt bé com és que et facin sentir diferent quan ell no s’hi sentia. [El Ouazghari explica com li deien “vosaltres” per parlar dels terroristes, donant per fet que per ser magribí ja podia ser com ells.]

S’accepten igual tots els migrants? Hi ha immigrants i immigrants, no? N’hi ha alguns dels que surten al llibre que tampoc se senten com altres immigrants o gent del seu mateix país.
És que nosaltres també els vam demanar què pensaven dels catalans i de la immigració en general. I en aquest darrer cas, n’hi ha que diuen papers per a tothom perquè som refugiats, l’únic que volem és guanyar-nos la vida. Per exemple, un sirià diu que ells han marxat per la guerra i demanen ser acollits com ells van acollir en el seu moment gent de l’Iraq o de l’Iran. D’altres diuen que el govern espanyol s’equivoca amb tanta laxitud en les normatives i que no n’han de venir tants, d’immigrants. Ells també estan dividits en això, clar, igual que els catalans.

Per no ser racista, cal fer un esforç?
Sí que hi ha allò de “l’altre”. Això passa a les comunitats de veïns o als pobles. Si ara arriba algú a l’escala de veïns tens una desconfiança, no un rebuig. Tot i que sí que hi ha qui té rebuig d’entrada. Però penso que és una mica atàvic i tribal en això. No deixem de ser primats desenvolupats que quan arriba algú de fora sí que hi ha desconfiança. L’altra cosa és la xenofòbia, l’odi a l’altre perquè és un altre. I el racisme, que rebutgis aquell que té una pell diferent. El que crec que és bàsic és entendre que aquest és un fenomen que ha arribat per quedar-se. El que és bàsic és que tothom, sigui d’on sigui, ric o pobre, negre, blanc o groc, compleixi les normes. A partir d’aquí, cadascú que sigui com vulgui. Odiar l’altre pel fet de ser africà, homosexual o el que sigui, ho fa algú que té un problema greu. Si se segueixen les normes no hi ha d’haver fòbia a ningú, ni als turistes, que ara hi ha turistofòbia a Barcelona, perquè n’hi ha que se salten les normes.

Un dels temes que es repeteix a totes les històries és el dels papers. Tenir un paper acaba sent molt important, però hi ha molta burocràcia, diuen.
És un dels denominadors comuns. El retrat és coral, però tots tenen els problemes burocràtics com a denominador comú així com que gairebé tots han patit algun incident xenòfob o racista. Traves burocràtiques o murocràtiques (de mur), que en diuen. Els refugiats que fa un any van arribar del vaixell Aquarius encara esperen que els diguin si els accepten o no. Es va muntar un xou per part del govern espanyol i el 90% d’aquells 600 encara no saben si es poden quedar o no. I això és un cercle viciós: si no tenen papers no poden treballar, ho han de fer en negre perquè aquí alguns empresaris també abusen d’ells, acaben sent precaris en tot, en habitatge també. És molt gruixut, això. I tant de bo m’equivoqui, però aquest col·lectiu migrant ho passarà molt malament amb aquesta crisi que ja tenim a sobre. De fet, la Comissió Europea ja està dient que s’agilitzi l’expulsió d’Europa d’immigrants il·legals. Europa no està fent res que no hagi fet Donald Trump als Estats Units, tot i que ho fa que no ho sembla. Europa no vol deixar enrere Polònia i Hongria, que són dos dels països més crítics a assumir immigració, i ja està preparant uns papers per fer-ho. Si hi ha un 20% d’atur amb la nova crisi, caldrà trobar una solució perquè si no serà un caldo de cultiu per a l’extrema dreta.

La pandèmia del coronavirus comporta aquesta crisi, però potser també millores en una globalització que se’ns ha escapat de les mans?
Tot està connectat. Tot té a veure amb la globalització. La revolució dels transports i la liberalització del comerç han fet que arribés “l’aldea global”. Això vol dir contaminació, canvi climàtic, i la pandèmia pot agreujar coses i arreglar-ne d’altres. El que sí fa és precipitar-ho tot. Una pandèmia que alhora és una conseqüència de tot això. Quan va començar la pandèmia vaig escriure un article on deia això que si creguéssim en el pensament màgic pensaríem que la mare terra ens ha enviat el coronavirus perquè ja està farta de nosaltres. No crec en el pensament màgic i la religió ho és, però ho sembla.

Els invisibles ens remet a Els altres catalans de Paco Candel?
Sí. De fet, a Barcelona i la seva àrea metropolitana gairebé tothom és fill, net o besnet d’immigrants. Hi ha quatre dates que van posar Barcelona de moda amb necessitat de mà d’obra: l’exposició universal el 1888, l’exposició universal del 1929, els Jocs Olímpics del 1992 i la visita del papa Benet XVI. Els van passar un procés que ara ho passen els d’altres països. Amb la diferència que són gent que ha anat venint, sovint, fugint de guerres i la misèria. O del rebuig de la família.

El que està clar és que cada cas és un món i generalitzar cada cop costa més.
Sí, realment és així. Han viscut moltes peripècies. Però tots tenen clar que ho fan per millorar i sobretot perquè els fills millorin.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *