Suplement

L'entrevista

Antoni Gelonch: “Més que sostre de vidre, molts cops les dones es troben amb un sostre de formigó”

Roser Banyeres
1 de maig de 2020

Ha tingut una vida intensa (ell en diu variada) des que es va llicenciar en Dret i Farmàcia. En la seva etapa a l’administració pública va ser el membre més jove de la Comissió Gestora de la que seria la Universitat de Lleida i es va encarregar de la reordenació de Salut Pública a la Generalitat, per citar només dos exemples. Com a alt directiu d’empreses farmacèutiques va viure set anys a París, un edèn per als amants de l’art i col·leccionistes com ell. El lleidatà Antoni Gelonch acaba de publicar ‘100 pioneres catalanes’ (Viena Edicions), el seu setè llibre en dos anys i el tercer en el qual reivindica amb força el paper de les dones.

Antoni Gelonch (Lleida, 1956) està convençut que en la igualtat de gènere s’hi han d’involucrar tant dones com homes. I ell n’és un bon exemple. A través de la ploma reivindica el paper femení al llarg de la història i 100 pioneres catalanes (Viena Edicions) és el seu tercer llibre en aquesta direcció –i el setè en dos anys– després de 100 dones. 100 inspiracions creatives i 100 dones catalanes. En aquest darrer volum recull biografies inspiradores de dones que han trencat tabús, des del segle III fins a l’actualitat. Des de la ciència fins al feminisme i l’esport. Algunes conegudes, la majoria no tant, i per això les reivindica. Ara bé, la biografia de Gelonch va molt més enllà. Aquest amant de l’art deu tenir una de les millors col·leccions vives de gravats d’Europa. Un fons que ha anat forjant al llarg d’una trajectòria professional i personal en què mai ha tingut por d’enfrontar-se als reptes. Segurament per això ha viscut en primera persona moments únics de la història de Catalunya. La biografia l’avala per escoltar-ne les opinions.

Quins noms l’han sorprès més dels de 100 pioneres catalanes?
Un grapat. Per exemple, Aldonça de Bellera, desconeguda, però avui en dia té moltes ressonàncies perquè és la pionera de la resistència passiva. La primera sindicalista, Isabel Vilà, Isabel Cinc Hores, que va posar en marxa iniciatives perquè els menors de 13 anys només treballessin cinc hores, a més d’altres millores. Irene Polo va ser la primera reportera. Va morir a Buenos Aires, on se’n va anar amb la companyia de Margarida Xirgu. Va sentir gran estima per ella i probablement es va suïcidar per amor.

Posa de manifest que alguns avenços són molt recents.
Sí. Sense anar més lluny, la primera dona consellera en un govern de la Generalitat de Catalunya no va ser nomenada fins l’any 1992: Maria Eugènia Cuenca. El 1947 Aurora Batet va ser la primera castellera i va haver de deixar-ho als 14 anys quan el seu cos va començar a tenir formes femenines. No va ser per pressió de la colla, sinó del nacionalcatolicisme de l’època. I fa només quatre o cinc anys que Jennifer Prat, de tot just 21 anys, va ser la primera dona a encapçalar la Patum de Berga.

Un llistat de càrrecs que mai ha ocupat una dona recorden al final del llibre el sostre de vidre. Com el podem trencar entre tots?
Més que sostre de vidre, molts cops les dones es troben amb un sostre de formigó. El vidre es pot traspassar, però el formigó costa molt. I aquesta és la realitat de les dones. En el món de l’art, les Guerrilla Girls, activistes americanes dels anys 80-90 als Estats Units, asseguren que és més fàcil que una dona entri despullada a les col·leccions del Metropolitan de Nova York que amb una obra sota el braç. Només el 15% de les peces del seu fons són signades per dones, però el 90% de nus són femenins. Aquí, a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, encara no s’ha representat cap obra d’una dramaturga catalana viva.

No hem avançat gaire.
S’ha avançat, però encara queda molt per fer. Quan alguns critiquen la igualtat de gènere o les polítiques feministes, val la pena que tinguin en compte que queda tant camí per recórrer que no ens podem permetre el luxe d’aturar-nos i encara menys de tornar enrere. Per tirar endavant fa falta que més dones s’ho creguin i que els homes surtin de les seves posicions confortables i s’hi sumin. Ara bé, elles també han de deixar que els homes s’hi afegeixin. Si volen aliats –i són necessaris perquè això és una transformació necessària del conjunt de la societat–, no s’hauria de fer sentir malament aquells que s’hi volen sumar.

Parli’m de la seva trajectòria. Va estudiar Farmàcia i Dret.
Volia fer Medicina, però un estiu de pràctiques a l’Hospital de Santa Maria de Lleida em va convèncer que no era per a mi. No és el mateix veure un cos en una làmina que en directe [riu], així que vaig començar Farmàcia. Era l’any 1974 i hi havia certa efervescència. Sempre he estat catalanista, i quan la resta de les facultats feien vagues, la meva feia tómboles. Vaig tenir clar que aquell no era l’ambient que volia i a quart vaig començar Dret. Només havia de creuar la Diagonal de Barcelona. Vaig acabar-les totes dues i Dret em va agradar molt, perquè fins ara trobava que tenia una lògica interna.

Quin va ser el seu paper en la Comissió Gestora de la Universitat de Lleida?
Com a president de les Joventuts Mèdiques i representant dels estudiants vaig tenir tracte amb el doctor Laporte. Un dia em va proposar agafar un any sabàtic de la feina de farmacèutic de l’Hospital de Sant Pau per posar en marxa el pla de recerca sanitària a Catalunya. Es va convertir en una dècada en diferents càrrecs i funcions. Més tard ell va passar a Ensenyament i jo, amb ell. Va ser apassionant perquè el personatge ho era: rigorós, just i amb visió de futur. Va posar en marxa el sistema universitari català que encara avui coneixem. I aquí entra la Universitat de Lleida. La feina a la Comissió Gestora era senzilla, perquè tothom estava d’acord en el que s’havia de fer. El meu paper era escoltar què volien a Lleida i traslladar-ho al departament, tenint en compte que el que donéssim aquí també s’hauria de plasmar a Girona, la Rovira i Virgili i la Pompeu Fabra. Hi havia més reticències de la Politècnica perquè consideraven que el segell UPC era molt més conegut que el d’una incipient UdL, però es va imposar la raó.

Va viure set anys a París. Què suposa per a un col·leccionista?
La ruïna [riu]. A l’administració s’hi ha d’estar vuit anys. Quatre per conèixer-la i quatre més per implantar i veure funcionar les teves idees. Jo n’hi vaig passar deu. Després en vaig treballar 22 a la indústria farmacèutica. En aquesta etapa em van proposar el trasllat a París. Com a amant de l’art, és tenir totes les oportunitats a l’abast. Com a col·leccionista, l’avantatge és que hi ha oferta i demanda, això vol dir que els preus són més raonables que a Barcelona. Si has de fer una col·lecció, recomano Londres o París.

Com la va començar?
Perquè volia decorar el meu primer apartament! No tenia diners per a pintura i escultura i vaig pensar que els gravats serien una bona opció. I vaig acabar sent un col·leccionista! Ara en tinc un miler. Probablement és una de les millors d’Europa, entre les vives. Em refereixo que no està tancada i que, evidentment, hi ha museus que tenen un fons més important.

Com veu el periple del Museu Morera per la seva seu definitiva?
M’agradaria creure que acabarà bé, perquè si no fos així no deixaria de ser un fracàs col·lectiu. I més ara que hi ha teòricament totes les voluntats i els recursos. Ara bé, dit això, crec que les autoritats lleidatanes haurien de fer una reflexió sobre l’espai museístic d’aquesta ciutat. No és important la quantitat de museus, sinó la seva qualitat. M’agradaria que hi hagués un debat al respecte i que aquest cop fos lúcid, honest i amb visió de futur, perquè em temo que en cultura els debats massa cops són a curt termini, amb poca ambició i ganes d’acontentar massa gent que potser no s’ha d’acontentar.

Com té la novel·la sobre Lleida que va anunciar?
Molt avançada. Crec que la publicaré l’any vinent. Relata els meus primers 18 anys, els que vaig viure a Lleida. Hi explico com era la societat entre 1956 i 1974 i com aquesta ciutat no només tenia boira sinó que estava emboirada.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *