Suplement

Llibres

Aprenent a viure

Dolors Altarriba
15 de setembre de 2017

Una d’aquestes trobades de quan anaves a escola i feies EGB va ser el punt de partida perquè Care Santos escrivís aquest llibre, Mitja vida, amb el qual va guanyar el darrer Premi Nadal. La diferència, i ella ho explica a l’epíleg, és que va anar enrere en el temps i va situar l’acció que ho desencadena tot als anys de postguerra. El llibre es desenvolupa doncs entre els anys 50 i 80 i té a veure amb l’amistat entre cinc nenes de 13 anys que no es tornen a retrobar fins que en tenen 45.

El primer capítol situa el lector a l’origen d’aquesta amistat. Un internat de monges d’aquells dels de després de la guerra on es barrejaven fills de gent rica i orfes que no tenien ningú. Aquests últims acabaven fent la feina als altres, però això no treia que convisquessin i que fessin amistats. Això passa més o menys amb quatre preadolescents que juguen a fer penyores. Una d’aquestes penyores no surt com s’esperaven i una de les nenes, la més pobra, ja no torna a l’habitació amb elles. A la resta els pares les van a buscar, i així passen els anys fins que a una se li acut tornar a fer un retrobament.

Totes tenen una vida, la que sigui. Com passa a vegades, la que ha passat la vida més punyetera és ara la més ben valorada o si més no la que se sent més feliç. El retrobament els serveix per posar-se al dia i potser fins i tot per expiar alguns pecats, així com aprendre sobre el perdó. Perquè cap ho sabia, però els fets de l’internat les marquen de per vida.

La història pot semblar ja llegida o ja tractada, però Care Santos, amb l’ofici que porta a sobre, la combina amb una altra sèrie de fets que acaben sorprenent el lector. Per tant, si en algun moment i sobretot després de llegir el primer capítol pot semblar que “buf, ja veig com acabarà això”, no deixeu anar el llibre perquè té sorpresa. I també, i d’aquí deu venir el títol, és un exemple de com s’aprèn fent el camí, a la vida. No tot es pot fer de seguida i de pressa i per això segurament tothom canviaria coses del seu passat o faria les coses d’una altra manera.

El que Santos posa sobre la taula és com ignorant el que passa ja no cal demanar perdó. I als internats passaven coses, com passen ara al nostre voltant, i a vegades també es fa veure que no passen posant-les en un racó que no molestin. Aquest és el fons de la novel·la, que, per altra banda, és molt entretinguda, perquè no deixa res a l’atzar. És també un punt que el sopar de retrobament es faci just el dia que s’aprova la llei del divorci a Espanya i en aquelles cinc dones s’hi veuen representades totes les dones d’aquell moment: les alliberades, les submises… I és que Santos té més de 30 novel·les publicades, la majoria juvenils, però amb els seus últims llibres ja s’ha fet un nom en la novel·la per a adults. Recordem títols com Habitacions tancades, de la qual fins i tot s’ha fet una pel·lícula, Desig de xocolata o Diamant blau.

 

Foto: Culturamas.es

 

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *