Suplement

Sound and Vision

‘At Eternyt’s Gate’

Ramon Solé
21 de novembre de 2020

Retratar artistes extrems és sempre un perill perquè es pot caure molt fàcilment en la simplicitat i l’excés quan, en realitat, potser el dia a dia dels protagonistes no era tan visiblement intens, per dir-ho així. Qualsevol que hagi vist La passió de viure (o El loco del pelo rojo, com es va traduir a l’Espanya dels 50) recordarà Kirk Douglas ficat a la pell d’un Vincent Van Gogh permanentment explosiu, rabiós, ansiós, desesperat fins al punt de resultat exagerat i esgotador. Per això, la nova lectura que el director Julian Schnabel ha fet dels últims anys de la vida del pintor holandès s’agraeix molt: poètica, dramàtica sense estridències, At Eternity’s Gate (‘A les portes de l’eternitat’) és una pel·lícula necessària per acostar-se d’una forma serena a la figura i l’obra de Van Gogh i conèixer la història humana al darrere d’algunes de les obres que van definir l’art del segle XX.

Imprescindible l’esment a l’actor protagonista: un Willem Dafoe estel·lar que, a banda d’una semblança més que notable amb Van Gogh, n’ofereix un retrat profund, intens i versemblant. Se li entén tot pràcticament sense obrir la boca. La feina magistral de Dafoe és el centre absolut d’aquest viatge a l’ocàs vital del pintor: l’arribada a la Provença buscant la llum i la calma a l’ànima, els trastorns mentals i l’estada en institucions, una contemplació única de la natura com a expressió de qüestions existencials i la relació conflictiva amb els altres éssers humans, pràcticament sempre condemnada al fracàs; l’única excepció és el seu germà i mecenes Theo, segurament la persona amb més paciència d’Europa en aquell moment.

I tot això, explicat amb una contenció meravellosa, sense melodramatisme fàcil i sempre buscant la connexió amb l’esperit malalt del pintor i la seva permanent recerca de la pau, sempre fugissera, sempre efímera i que no va poder abraçar mai en plenitud perquè, simplement, l’home sentia que no encaixava en aquest món. L’interès principal de Schnabel és mostrar aquesta naturalesa i, entre altres recursos, ho fa amb un ús abundant del pla curt: la càmera s’acosta sovint a pocs centímetres dels rostres dels protagonistes, penetrant a través dels ulls i les expressions, connectant amb els corrents interiors i imposant, de passada, un repte interpretatiu majúscul al qual els actors i actrius responen amb escreix.

Per tot això, At Eternity’s Gate és una història molt més d’essència i procés que no pas d’assenyalar moments clau, com sol passar en els biopics; és més de l’atmosfera que envolta i explica el geni que d’abundància de fets i detallets. I és un retrat, delicat i cru alhora, d’un pintor la història del qual s’ha reduït massa sovint a l’incident de l’orella. Podeu veure la pel·lícula a Movistar+.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *