Suplement

De dret a gol

Barça Lassa: la síndrome Wright

Mar Pons
24 de desembre de 2016

Una victòria clara contra Emporio Armani Milan (89-75) serveix de bàlsam a un Barça de bàsquet que té mala pinta. L’etapa post Xavi Pascual es construeix a partir de Tyrese Rice, un base nordamericà capaç de posar-se l’equip a l’esquena però a qui li falten acompanyants solvents. L’estratègia de fiar el rumb de l’equip a un jugador, i en la posició de director del joc, és pròpia dels anys vuitanta. En el cas del Barça remet a la “síndrome Wright”: aquella final de la Copa d’Europa contra el Banco di Roma a Ginebra en què l’equip d’Antoni Serra, amb Solozàbal, Epi o Sibilio, va haver-se d’agenollar contra la màgia de Larry Wright, batejat en castellà com “la libélula de ébano” pels comentaristes de l’època.

L’aposta per Rice, temptadora si estigués ben acompanyat, respon a l’esquema Wright. Però amb l’evolució del bàsquet als últims trenta anys les garrofes ja no es guanyen a la posició de base, sinó a la pintura. I, en el joc interior, ara mateix no hi ha color entre Barça i Madrid. El trident blanc integrat per Randolph, Hunter i Ayón és superior. La victòria blaugrana contra el Milan camufla les evidents mancances del grup d’un Georgios Bartzokas que necessita amb urgència trobar el relleu de Navarro (era Abrines?) i fer atractiu el projecte perquè jugadors majúsculs com Satoransky (aquest sí que era un base del segle XXI) siguin capaços de voler-se sentir importants a Europa abans que comparses a l’NBA. 

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *