Suplement

Economia

Bitcoins i muntanyes russes

Joan Carles Arredondo
15 de març de 2021

Fer la goma és una expressió molt gràfica que s’utilitza en ciclisme, i en altres esports, quan hi ha corredors que sembla que es despengin de la primera posició i al cap d’una estona tornen a ser al davant. És, aproximadament, el que fan Jeff Bezos, el fundador d’Amazon, i Elon Musk, el fundador de Tesla, en el lideratge de la principal riquesa mundial. Ara hi ha Bezos al capdavant, però fa només unes setmanes era Musk (cal tenir en compte que es compta el patrimoni i les fluctuacions dels preus de les respectives empreses en borsa acaba influint en alguns milers de milions de dòlars que fan canviar les posicions).

El canvi de lideratge en el rànquing de riquesa es fa associar fa només unes setmanes a unes declaracions, i també actuacions, de Musk sobre el bitcoin. Va defensar d’invertir en aquesta criptomònada i, el que és més significatiu, va avançar que la seva empresa el començaria a acceptar en les transaccions de compra i venda. I també va adquirir bitcoins per valor de 1.500 milions de dòlars.

Si un senyor que té una fortuna calculada en més de 180.000 milions de dòlars decideix fer el pas d’invertir en un determinat producte, l’atenció sobre aquest producte es dispara. Musk no ha popularitzat bitcoin, que ja tenia la quota de celebritat guanyada per mèrits propis, però ha fet girar els ulls a molts que preferien viure-hi d’esquena. Que un mitjà de pagament acabi sent acceptat per una empresa de repercussió mundial juga molt a favor de rebre la consideració de moneda de canvi. El cas és que després de l’anunci de Musk, bitcoin –que estava en un dels seus periòdics trams alcistes– va començar a perdre valoració i el multimilionari va passar a ser multimilionari, igualment, però una mica menys.

Els periòdics trams alcistes de bitcoin no són nous. Tampoc ho són les davallades importants que se succeeixen a cada gran pujada. Però, paradoxalment –o potser no–, quan més interès suscita aquesta criptomònada és quan viu períodes alcistes, com el que ha viscut en els últims mesos. En el període alcista d’aquest mes de febrer, el bitcoin va arribar a una cotització de més de 54.000 dòlars. Musk feia broma a Twitter dient que li semblava un preu molt alt; no l’errava. Al cap d’una setmana, el preu havia baixat un 19%. També és cert que fa mig any el preu no passava dels 10.000 dòlars.

Tot plegat passa per la mateixa naturalesa de la criptomoneda. Rere bitcoin hi ha el no-res. No és una acció d’una empresa, que suposa una participació en els resultats de l’activitat d’aquesta empresa, o un bo públic que dona dret al retorn dels diners i el seu rendiment en compliment de les condicions amb què va ser adquirit. El bitcoin depèn de la consideració que en tingui el mercat en el seu moment. És a dir, que hi hagi algú disposat a comprar-lo, com passa amb les joies, amb l’or, amb un habitatge o fins i tot amb les tulipes, com va passar a Holanda en el segle XVII en el que els manuals d’història econòmica qualifiquen com la primera bombolla de la història.

El punt d’inflexió de bitcoin arribarà si comença a generalitzar-se el reconeixement com a mitjà de pagament, com semblava apuntar el fundador de Tesla. Però perquè això passi, hi ha una tendència que hauria de canviar: difícilment un mitjà de pagament podrà arribar a consolidar-se si la seva volatilitat –el canvi de valor– és tan acusada com per variar en, res, 10.000 dòlars amunt o avall en una sola setmana. Però, si mai arriba aquest moment, quina diferència hi hauria entre invertir en bitcoin, en or o en corones noruegues? El bitcoin perdria el glamur que li dona la novetat, el fet de ser relativament desconegut.

Com en tantes altres novetats, el bitcoin té detractors i defensors. Entre aquests últims, es dona la circumstància curiosa que hi ha els triomfadors del capitalisme més liberal, com el mateix Musk i alguns antisistema que veuen aquest vehicle inversor com una alternativa a l’establishment que representen els bancs centrals. Efectivament, el bitcoin i les criptomònades escapen al control oficial que es pot considerar que representen aquestes institucions que, en una reedició de la màxima de si no es pot amb l’enemic, el millor és unir-s’hi, estan treballant en el disseny de les seves pròpies criptomònades. Ho va fer Veneçuela amb el petro, en circumstàncies tan extremes com es pot intuir en aquell país, com a la suposadament estable Europa. Hi ha aspectes de les criptomònades que les fan atractives, especialment l’aparent seguretat respecte a fraus.

El temps de les criptomònades oficials s’acosta, però mentrestant continuen triomfant les originals, les que es fabriquen de manera artesanal (és un dir), un a un, a partir de combinacions úniques d’algoritmes (que, per cert, provoquen un elevat consum energètic, que és un dels aspectes que es critiquen d’aquestes criptomònades). Triomfar és equivalent a revaloritzar-se, però aquest també és un aspecte incert. Davant d’aquesta situació, a la pregunta habitual de què ha de fer un inversor potencial davant d’aquesta moneda, la resposta no pot anar més enllà de recomanar precaució. I també recordar la història: diu la llegenda que poc abans del crac borsari del 1929, John Rockefeller es va vendre totes les accions quan va sentir el noi que li enllustrava les sabates parlar d’inversions a la borsa. Avui, queden pocs enllustradors, però moltes veus no sempre il·lustrades que parlen de bitcoin i, per a ells, perdre algun miler de milions de dòlars és força més dolorós que per a Elon Musk.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *