Suplement

Els millors minuts de la nostra vida

  • Compartir

Bon dia per a la psicopatia

Jordi Remolins
3 d'agost de 2021

M’he passat bona part de l’última setmana rabiant per una geniva inflamada, producte d’un queixal en mal estat. A estones hauria sortit al carrer per intentar escanyar el primer vianant que m’hagués trobat, però l’ensenyament catòlic que vaig rebre m’impedeix d’esplaiar-me segons les meves fílies i fòbies més enllà de quatre piulades aparentment agressives que puc fer a la xarxa. Això no impedeix que quan em planto davant d’una pantalla i veig algú atracant un banc o realitzant actes obsessius en públic, em posi molt a favor d’aquests individus.

Els personatges enfollits, des del Travis de Taxi Driver fins al Joker que precisament assassinava Robert de Niro en la pel·lícula de Todd Phillips, creen un magnetisme que sovint ens fa complicat de retirar els ulls de la pantalla. Això mateix em va passar diumenge veient Surge mentre el meu queixal m’advertia que potser no era el tipus de pel·lícula que un estat d’alteració bucal fa més recomanable. Però si en l’època del VHS ja em deixava captivar per films de sèrie B o Z tan malaltisses com Bummer i ara encara no m’acabo d’explicar com Jess Franco va ser capaç de fer animalades tan reivindicables com Colegialas violadas –al costat de subproductes molt menys celebrables–, com voleu que no em deixés atrapar per la personalitat insana de Joseph.

Encarnat per un Ben Whishaw que a l’inici de la seva carrera ja va protagonitzar aquella ximpleria d’El Perfum, Joseph és un treballador d’un aeroport de Londres amb problemes d’adaptació. La deriva cap a comportaments malaltissos converteixen la pel·lícula en una cursa desenfrenada i obsessiva, a mig camí entre la bogeria i la tendresa, que a estones recorda Lynch per aquells que vulguin recrear-se buscant explicacions que segurament tampoc calen, i en d’altres podria aproximar-se a un spin-off de qualsevol dels personatges del Trainspotting literari d’Irvine Welsh.

Surge és el primer llargmetratge d’Aneil Karia, codirector de la sèrie de televisió Pure, i segurament la millor carta de presentació per a un realitzador novell, amb molts moments de càmera a mà alçada seguint el protagonista pels carrers de Tottenham, o per dins del pis dels seus pares. Menció a banda es mereix l’escena final que Joseph comparteix amb la seva mare, on el cordó umbilical reneix amb més força que mai.
Espero que la meva relació amb el queixal malparit no reneixi en el futur. I si ho fa que sigui perquè l’àngel de les dents em deixi un regal molt més saludable sota el coixí.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *