Suplement

Cinema

  • Compartir

‘Borrar el historial’, de Benoît Delépine i Gustave Kervern

Joan Salvany
23 de juny de 2021

Del cameo que fa un client suïcida de Michael Houellebecq es pot desprendre que la pel·lícula juga amb la seriosa idea del suïcidi, però no és la filosofia, sinó que a la parella de directors, Benoît Delépine i Gustave Kervern, els feia gràcia el gag, com tants altres, alguns (molts) de bons, que hi ha al film. La pel·lícula més taquillera de la pandèmia a França, (500.000 visionats) està feta per dues persones que es van trobar treballant per la televisió, connectant amb el públic més subversiu i que adora aquest reguitzell d’absurds gags que formen els diàlegs segons els temes a tractar. La música de Daniel Johnston, mort després del rodatge, fa que les cançons siguin cadascuna com un petit homenatge.

Os de plata a Berlín, Cesars i Sevilla, pregonen el tocar de peus a terra i lluitar contra el consumisme i la contaminació tecnològica. Tan dura és la crítica a les multinacionals que els advocats els varen prohibir, no sols citar la marca, sinó fins i tot la població on tenien les indústries i les seus. El fet de l’excessiu consum de les xarxes fa que ja depenguem d’elles per quasi tot, és com la nostra segona ànima quant als sentiments. Així, el tres personatges principals pertanyen a la gran massa de víctimes vulnerables, com l’usuari que s’enamora de la veu d’una telefonista del les illes Maurici, l’altre perd la feina per mirar tantes sèries i l’últim que lliga per no haver de fer-se el llit. Addicció, alienació social, sense marxa enrere, mobildependents.

El director deia que de petit somiava que queia al buit i ara que perd el mòbil. Blanche Gardin, Corinne Masiero i Denis Podalydes són els tres principals protagonistes. Entre rialles i melanconies, es pot veure com que l’estructura de la pel·lícula quedi més com una d’esquetxos sense una continuïtat lògica. Una sàtira anarquista que fa estimar els seus personatges, que pateixen ciberbullyng, falses contrasenyes, on lines diversos i estafes de tota mena de les operadores de telefonia.

El trist de tot això és que no és un paròdia, sinó la crua realitat. La delirant idea de tres veïns d’un suburbi de classe mitjana, de casetes unifamiliars, decorades amb mobles del Leroy Merlin proper, que es veuen superats, humiliats, objecte de les riotes de les xarxes, decideixen contractar un pirata informàtic (Denis O’Hare), amb qui declarar la guerra a les gegants multinacionals. Comencen perdent, però potser troben un antídot contra la invasió cibernètica: la lectura, sobretot dels clàssics.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *