Suplement

Alegria interior

Buidar la tassa

Toni Juclà
14 de gener de 2021

“Un home jove va anar a visitar un vell savi amb la finalitat que l’instruís. L’ancià el va rebre i el va invitar a una tassa de te. Mentrestant, el nouvingut no parava de parlar inconscientment sobre els seus molts coneixements. El savi va agafar la tetera i va començar a abocar el te sobre la tassa del seu convidat, de tal manera que el fumejant líquid es va vessar. No obstant això, el vell va continuar servint te. “Què fa vostè”, va dir el jove, “no s’adona que la tassa vessa i està caient el te a terra?” L’ancià va somriure amb picardia i va dir: “Il·lustro aquesta situació. Tu, de la mateixa manera que la tassa, estàs ja ple de les teves pròpies opinions, prejudicis i creences. De què serviria que jo intentés ensenyar-te alguna cosa si abans no et buides?” Conte tradicional d’Orient.

És difícil ensenyar i aprendre una nova manera de veure les coses, si aquesta no està lligada a una creença, a un coneixement, que deriva de la conseqüència d’una experiència. Si no imagina’t com de complicat seria, sabent el que ara saps, aprendre a conduir un vehicle amb la funció dels pedals canviada. Fet que als que aprenen a conduir no els suposaria més dificultat de la que té ara. Necessitarem predisposició, voluntat i deixar de banda el que sabem. Com els nens que veuen fantasmes, monstres i dracs que els aterren. Si pregunten en qui confien, quin és el significat del que perceben, i estan disposats a abandonar les seves pròpies interpretacions en favor de la realitat, la seva por desapareix. Quan s’ajuda a veure que el pensament del fantasma, en realitat és una cortina, el monstre una ombra i el drac un somni, deixa la por per riure feliçment del seu terror.

És aquesta època de l’any, deixant de banda al seu origen i al seu nom sagrat, si és que això es pot deixar de banda. És el moment per aprendre a buidar-nos, deixar-nos portar per noves experiències que derivaran a noves creences, que transformaran les percepcions, la manera de veure i viure allò que ens passa al davant. Així quan llegeixis l’article setmanal de l’alegria interior, fes-ho amb innocència, deixa que allò escrit, com qui no vol la cosa, entri. Per deixar-la sortir si així ha de ser. I si es queda, portar-ho a terme, per veure si és veritat el que ofereixen o si és cert el que diuen. Amb la predisposició de no saber res i de fer tot el que ha de ser. Perquè diem moltes vegades que el que camí que seguim és l’únic camí, però hi ha tants camins com radis es poden traçar des d’un centre. Qualsevol canvi és un miracle digne de ser tingut en compte; però és també un miracle el que s’esdevé a cada instant. Confuci deia: “El saber que sabem el que sabem i que no sabem el que no sabem és el millor coneixement.”

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *