Suplement

Alegria interior

  • Compartir

Calaix de sastre

Jordi Soler
10 de juny de 2021

Encara recordo la capsa que tenia la meva mare per guardar les coses de cosir. No hi faltava res: rodets de fil, agulles de totes les mides plantades en un coixinet marró, didals, botons, trossos de cremallera, unes alicates negres petites amb la punta rodona i un munt de coses amb les quals podria escriure tot aquest article. Era una d’aquelles capses metàl·liques que venien amb el Cola Cao i que encabia el que és inimaginable. Per mi era com una capsa màgica i per la meva mare era una gran font de recursos que al cap dels anys em va ajudar a entendre el concepte de “Calaix de sastre”.

Una de les aportacions que més m’agraden de la programació neurolingüística és que et permet anar personalitzant la teva pròpia “Capsa dels recursos” i afegir-hi totes aquelles eines que més et funcionen i poden ser-te útils en el futur. Si som hàbils, però, sabrem que el veritable potencial de tenir tots aquests recursos és saber-los combinar adequadament. Un botó per si sol no ens aporta gran cosa. Si tenim fil, un tros de roba on cosir-lo i un altre tros de roba amb un trau on encaixar-lo podrem aconseguir un propòsit més gran. Quan es fa un treball de PNL no n’hi ha prou de tenir molts coneixements i la teoria ben apresa, hem d’anar més enllà per tal de connectar amb la nostra part creativa, treure el nen que tenim dins i començar a jugar amb totes les peces que tenim al nostre abast.

Si estem disposats a ser molt flexibles i molt oberts de ment, en determinades situacions ens pot ser útil plantejar-nos les següents preguntes: Com actuaria un nen davant aquesta situació que se’m presenta? O si un cop he pres una decisió i faig un “pont a futur”. Com em veig d’aquí a uns mesos/anys després d’haver decidit això? En aquest cas podem obtenir la resposta a través de visualitzar-nos a nosaltres mateixos en aquest hipotètic futur. Per altra banda, si vull potenciar la confiança en la meva manera d’expressar-me davant un nombrós públic puc recórrer al “Com si…” i preguntar-me: Com actuaria el meu orador de referència en aquest escenari?, i novament visualitzar-lo. Quan entrem en un diàleg intern més dens i surten les típiques generalitzacions del tipus “No faig res bé” és bo puntualitzar el “Res?”, “Ni cordar-te les sabates?”.

Sens dubte, la pregunta és l’eina més poderosa que tenim al nostre abast i la sensació que obtenim és la millor resposta, ja que el nostre cos no ens enganya mai. Davant determinades preguntes, però, cal evitar el parany de la ment. No és el mateix preguntar-se quants quilos de pintura necessito per pintar el menjador de casa meva que quin pot ser el color de pintura més adequat per al menjador de casa meva. La primera pregunta va dirigida al nostre hemisferi cerebral esquerre, la nostra part més calculadora i racional prendrà les mides de la sala i ràpidament sabrà quants quilos de pintura corresponen als metres quadrats i nombre de capes que decidim fer.

Decidir el color ja són figues d’un altre paner. Aquí cal actuar des de l’hemisferi dret, el creatiu i més intuïtiu. La resposta correcta no ha de ser lògica, ha de ser sentida, no l’hem de cercar, ens ha d’arribar i normalment la primera imatge sol ser la més vàlida.

Igual que la sensació que obtenia amb la capsa de cosir de la meva mare els recursos que tenim al nostre abast són il·limitats, només ens cal recordar que sempre han estat a la nostra disposició i utilitzar-los. Ànims.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *