Suplement

Alegria interior

  • Compartir

Canviar la perspectiva

Toni Juclà
19 d'octubre de 2021

L’altre dia caminant per la muntanya vaig copsar un regal inesperat. I no era pas que estigués gaire atén del que m’envoltava, sinó més aviat capficat i emprenyat amb els meus dos gossos, que s’havien despistat segurament seguint algun rastre. Així que n’havia perdut el control, provocant una situació inesperada, amb possibles conseqüències no volgudes ni molt menys acceptades. No podia permetre sentir-me culpable d’uns fets que no eren meus.

Parat en una esplanada que s’acabava amb un cingle, em mirava el camí d’on venia feia un instant i de sobte l’obsequi de la naturalesa. M’estava esperant, volia que la mirés, que hi posés la meva atenció, i així va començar la seva actuació. Era una cria d’àliga enfilada en unes branques caigudes a terra. Primer va cridar, després va començar a moure’s, sortint de l’enramat i creuant el caminet, on jo havia passat i no l’havia vist ni menys sentit. L’esforç de la jove àliga va tenir la resposta de la mare, un crit relativament a prop de tots dos, que potser avisava de la meva presència o segurament no sabia on es trobava la seva cria i per això la reclamava, tot i que la petita també es feia sentir. Va ser un, dos o fins i tot cinc minuts observant, immòbil, com desapareixia endinsant-se al bosc. Es van trobar? No ho sé, jo era sols un espectador d’un fet del tot natural que no em pertanyia.

Després de l’espectacle van aparèixer cansats els dos companys de camí. Satisfet del que havia vist, els vaig agrair que s’haguessin entretingut en altres coses, ja que si com sempre haguessin caminat al meu costat haurien trobat la cria abans que jo. Amb un resultat diferent del que havia pogut observar, cosa que també hauria set un fet ben natural, però aquest sí que em pertanyia.

Observa la igualtat simple de números romans de la imatge que acompanya aquest text, és certa?

A vegades només s’ha de canviar la perspectiva per trobar una solució, una raó de ser, una conseqüència o un resultat adequat de què s’espera. Observar sempre des del mateix punt de vista ens limita els aprenentatges diaris que un necessita per seguir. Quan no ens movem de la mateixa perspectiva deixem una mica de viure, com si ja no necessitéssim saber res més. Canviar d’una perspectiva central, la que és el centre d’atenció de tot el que li succeeix, i, per tant, sempre n’és una víctima o un beneficiari, per passar a una perspectiva aèria on observem el succés, que hi podem estar involucrats o no, des d’un punt global deixant de ser-ne el protagonista exclusiu. Com a éssers humans amb capacitats que van més enllà del cos deixem que cada estímul extern connecti amb una emoció, que cada sentit físic ens motivi a ser presents.

Mira-ho de cap per avall, i torna a mirar la igualtat. Ara és certa?

Només hem de canviar la perspectiva per veure la veritat d’un altre.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *