Suplement

L'entrevista

Carles Mundó: “Per Vox, el judici era només un plató per fer propaganda”

Dolors Altarriba
14 de desembre de 2019

Carles Mundó és exconseller de Justícia i advocat en exercici. L’advocacia, com la política, és, per a ell, una passió i una vocació. Ho diu a les primeres pàgines del llibre ‘El referèndum inevitable. Del judici endavant’, que acaba de publicar amb Pòrtic. Va ser condemnat per la sentència del judici del procés a pagar 60.000 euros de multa i a la inhabilitació per un càrrec públic durant un any i vuit mesos. Al llibre parla de la sentència i del que hauria de venir, políticament parlant.

A El referèndum inevitable, Mundó explica en cinc capítols com va ser el judici, la sentència, el camí recorregut, el diagnòstic i les condicions per guanyar. Per guanyar la independència de Catalunya. N’hem desglossat alguns paràgrafs a partir dels quals li hem demanat una valoració.

“Per fer una república, no hi ha un manual d’instruccions. No hi ha una manera bona i una de dolenta, però sí que hi ha decisions que ens hi poden acostar i d’altres que ens en poden allunyar. Mai no sabrem, per exemple, quina dinàmica hauria pres la política catalana i l’espanyola si el 26 d’octubre de 2017 s’hagués mantingut la convocatòria d’eleccions que plantejava el president, i que molts consideràvem la millor opció. Segons la meva opinió, sembla clar que la declaració d’independència votada al Parlament l’en­demà, el 27 d’octubre, almenys a curt i a mitjà termini, haurà generat, des del punt de vista polític, molts cos­tos i pocs avenços” (pàgina 15).

Vostè era partidari d’eleccions. Com es va sentir quan es va declarar una república i es va suspendre al cap d’un minut? Hi havia diversitat d’opinions entre els mateixos partits del govern (ERC i Junts per Catalunya)? Quin paper hi va fer la pressió popular?
És evident que aquesta qüestió generava diversitat d’opinió en tots els àmbits. També dins de cada partit hi havia opinions diferents. De fet, el president de la Generalitat havia decidit convocar eleccions i per aquest motiu es va fer una reunió del govern el mateix dia 26 d’octubre on això es va acordar. La pressió d’una part de la gent al carrer diria que va ser un factor més dels que va influir en l’opinió del president per canviar d’opinió, però no crec que fos el decisiu.

“I, al mateix temps, és innegable que tots els advocats han de fer servir la tècnica processal per treure el màxim partit a favor de les seves tesis. Per aquest motiu, la distinció entre defensa política o tècni­ca em sembla que té recorregut en el debat públic i en el debat periodístic, segurament per emfatitzar un per­fil o un altre, però un cop a la sala del judici em sembla difícil d’establir” (pàgina 25).

Vostè és advocat i al llibre parla de cada un dels seus col·legues i l’estratègia que van fer servir per defensar els seus clients. Totes tenien matisos, creu que van ser encertades tot i l’ombra d’intenció política del judici?
Tots els advocats van fer el que van creure més útil per la defensa dels acusats i en conjunt es va fer una bona feina perquè es van combinar moltes estratègies i arguments. La realitat ha demostrat, però, que la voluntat del Tribunal de condemnar era molt clara i a la pràctica no s’han tingut en compte la gran majoria d’arguments i raons de la defensa. Com diu Dolors Bassa, quatre mesos de judici no van servir per a res.

“Un partit d’extrema dreta exercint d’acusació po­pular en un judici d’una innegable naturalesa política, per si mateix ja és molt revelador. L’acusació de Vox, que també és acusació en tots els altres procediments oberts en els diversos tribunals, estava exercida per Ja­vier Ortega Smith, secretari general del partit, i Pe­dro Fernández, tots dos diputats de la formació al Con­grés dels Diputats el 28-A. Sens dubte, volien convertir el judici, retransmès per televisió, en un gran aparador per presentar-se com els garants de la unitat d’Espanya i els més intransigents contra l’independentisme. Tots dos van demostrar un nivell jurídic molt baix i una es­cassa preparació de la causa, amb intervencions que so­vint haurien fet riure si el que es discutia no tingués unes conseqüències tan greus per als acusats” (pàgina 36).

Rellegint qui era l’acusació particular i seguint el fil que vostè diu aquí, parlant de política, creu que el seu paper al judici ha ajudat la ultradreta a pujar en aquestes darreres eleccions i, a més, se’ls ha normalitzat?
Segur que sí. Vox ha utilitzat el judici per presentar-se davant el seu públic com l’opció més intransigent contra els independentistes. Per ells, el judici era només un plató per fer propaganda i amb coses com aquesta han aconseguit menjar-se Ciutadans, que han preferit l’original abans que la imitació. Que la ultradreta fos l’acusació en un judici carregat de política ja ho diu tot. Davant el Tribunal Europeu de Drets Humans segur que es farà valer que un partit d’ultradreta segui al costat de la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat.

“Després de tot això viscut, de la conversa dins el furgó de la Guàrdia Civil, amb moments dramàtics i d’altres surrealistes, amb en Santi Vila podré discrepar per la visió d’algunes coses –com amb altra gent–, però en allò personal ens uneix una gran relació d’afec­te i respecte mutu” (pàgina 60).

“Des del punt de vista jurídic, però, moltes de les decisions que anava prenent sobre la marxa, com ara impedir l’exhibició dels vídeos als testimonis o no permetre que es fessin determinades preguntes, són, processalment, molt qüestionables. Pensant en els recursos al Tribunal Europeu dels Drets Humans, segur que els motius els trobarem més en la instrucció feta per Pablo Llarena que en la celebració del judici presidit per Manuel Marchena” (pàgina 103).

Sembla convençut que la decisió d’aquest judici pot ser abolida pel Tribunal de Drets Humans i ja explica al llibre que, tècnicament, la sentència no s’aguanta. Mentrestant, però, els condemnats són a la presó, on vostè va passar 33 dies. Creu que és indispensable que els presos surtin amb una amnistia?
Mentre hi hagi presos polítics i exiliats no serà possible trobar solucions polítiques. L’amnistia és una solució política excepcional que s’aplica en situacions excepcionals com la que vivim, on més de dos milions de persones estan dient alt i clar que volen la independència de Catalunya. És una gran irresponsabilitat pensar que els tribunals donaran respostes útils a un problema que és polític. L’Estat ha de deixar la via penal i tornar a la via política. Sobre el TEDH, està clar que hi ha molts motius per demostrar que la instrucció i el judici no van ser justos. Tant de bo la justícia europea repari tot el mal que s’ha fet, encara que sigui massa tard.

“Per si quedava cap dubte de la voluntat dels Mossos de desmarcar-se dels plans del govern, les últimes paraules de Trapero van ser definitives quan va explicar que el 27 d’octubre, després de la declaració d’independència que havia aprovat el Parlament, ell es va posar en contacte amb el fiscal superior de Catalunya i amb el president del TSJC per dir-los que els Mossos estaven a les seves ordres i que tenien un dispositiu preparat des de feia dos dies per detenir el president de la Generalitat i els consellers si se’ls donava aquesta ordre. Haig de confessar que en aquell moment em vaig quedar glaçat i no puc negar que em va fer mal, sentir això” (pàgina 88).

Per què li va fer mal? Perquè eren els Mossos? Segons la llei és com havien d’actuar?
La Policia de Catalunya detenint el govern de Catalunya per un tema que és clarament polític és una imatge molt dolorosa. Per sort no es va produir, però sentir això dins la sala del Tribunal Suprem que t’està jutjant a mi em va impressionar i estic segur que a molta gent també.

“Quan un gerro s’ha trencat, es poden tornar a enganxar els trossos i pot tornar a ser un gerro, però sempre més es veurà per on s’ha esquerdat (per explicar l’error per la història d’Espanya d’haver tancat a la presó el govern de Catalunya, la presidenta del Parlament i els líders de la societat civil” (pàgina 161).

Ara estem en aquest punt que cal tornar a enganxar el gerro? I, si com diu, sempre més es veurà esquerdat, per on cal començar a enganxar-lo?
Els problemes polítics només es poden resoldre fent política i no posant la gent a la presó. Escòcia i el Quebec han sabut trobar respostes polítiques a les demandes de la ciutadania fent política. La via penal només complica les coses. Com vaig dir en les últimes paraules del judici, traslladar els problemes de la política a la justícia és un error que no fa cap bé ni a la política ni a la justícia.

“Teníem força social i política per fer un referèndum però no en teníem prou per fer la independència ni per evitar la repressió” (pàgina 184).

“Aquell vespre vaig participar a la concentració que hi va haver a la plaça de Vic. En les paraules que vaig adreçar als manifestants, molt conscient que les coses no serien gens fàcils en el futur, vaig dir que comencem un camí que no serà fàcil ni curt. Era molt evident que la fita assolida l’1 d’octubre amb èxit no era equiparable a la dificultat dels obstacles que caldria superar en el futur. Un mes després, una part del govern érem a la presó i una altra part a l’exili” (pàgina 188).

I ara, dos anys després, en quin punt s’està d’aquest camí que ja s’ha vist que fàcil no és?
S’ha recorregut una part molt important d’aquest camí i s’ha fet en molt pocs anys. Passar del 10% de vots independentistes al 48% en menys d’una dècada és un gran èxit polític, però encara queda camí per fer. Ara el camí és més curt, però és molt més difícil i caldrà continuar treballant en molts àmbits per sumar encara més gent. Hem avançat moltíssim, per això crec que malgrat les dificultats hem de tenir moral de victòria perquè ningú pot creure’s que podem passar del 10% al 48%, però que és impossible passar del 48% al 55% o el 60%. Hem de treballar per fer una majoria inapel·lable, perquè és el que millor entendrà la comunitat internacional. Fent això, aconseguirem que el referèndum que avui és impossible acabi essent inevitable.

“Un dels principals reptes que com a país hem d’afrontar és el que té a veure amb l’envelliment de la població. (…). En termes generals, les generacions més joves tindran dificultats per viure amb el confort amb què ho hauran fet els seus pares i una mostra d’això ja és l’alarmant índex de pobresa que tenim a Catalunya, que afecta un de cada cinc ciutadans. La precarietat laboral i els sous baixos són el preludi d’unes pensions migrades. (…). Que el canvi climàtic haurà de transformar de grat o per força moltes de les coses que fem” (pàgina 236).

En la part final del llibre parla de pensions amenaçades, pobresa, precarietat laboral, vertebrar un país en xarxa… Tot això també pesa a la societat, hi ha cansament, no hi ha pressupostos i no s’activen accions polítiques per intentar pal·liar-les. No hi ha el manual d’instruccions per a la independència però per millorar tot això, n’hi ha?
Som molts els que volem la independència perquè estem convençuts que és la millor eina per donar resposta als reptes que té la nostra societat i per fer millors polítiques socials, amb més recursos. No són debats diferents. El que plantejo al llibre és que per arribar a la independència no hi ha un botó que es prem i les coses passen. Explico que cal fer moltes coses alhora, entre elles governar bé el país i els ajuntaments, demostrant a tothom que l’independentisme és el vehicle més útil per servir a tots els catalans i catalanes.

  • Compartir