Suplement

Cinema

  • Compartir

Carta al pare

Joan Millaret Valls
14 de gener de 2022

L’actor i cineasta Sean Penn, molt unit des de sempre al Festival de Cinema de Canes, va intentar refer-se en l’edició de 2021, sense gaire sort, amb la seva sisena realització, El día de la bandera (Flag Day), del mal sabor de boca que va deixar el seu anterior film a concurs en l’edició de 2016, el melodrama Diré tu nombre (The Last Face), amb Javier Bardem i Charlize Theron. Ara arriba als cinemes El día de la bandera, film inspirat en el cas real del criminal John Vogel, una història novel·lada per la seva filla, la periodista Jennifer Vogel.

El día de la bandera reposa sobre el punt de vista de Jennifer Vogel, interpretada per Dylan Penn, filla del mateix director Sean Penn. El film s’estructura a partir d’un gran flashback en el qual la filla rememora la figura del seu pare, John Vogel, paper reservat al director Sean Penn, a partir de la sorprenent notícia on s’informa que el seu pare és un falsificador de diners abatut per la policia després d’una fugida i persecució policial.

Aquest film retrospectiu esdevé un elogi del pare a ulls d’una filla molt unida a la figura paterna. Tot i tractar-se d’un tarambana sense encert en els negocis, amb derivada criminal inclosa, i malgrat la conflictiva relació mantinguda amb la seva exdona, Patty (Katheryn Winnick), mare de Jennifer, resta una carta d’amor de la filla a un pare admirat, respectat i desitjat, feta sense retrets.

Una pel·lícula feta en família, entre pare i filla, i on fins i tot trobem un altre fill del matrimoni Sean Penn i Robin Wright, Hopper Jack Penn, que interpreta el germà de Jennifer en el film. En l’àmbit artístic, l’actriu Dylan Penn s’esforça a mantenir la dignitat i l’enteresa en la seva interpretació, però el paper com a actor de Sean Penn el descobrim ple de gestos apresos, ara completament amanerats, que apropen la seva actuació a la caricatura.
Tot i la seva davallada crítica pel que fa a la seva darrera filmografia com a director, lluny del ressò de films com Hacia rutas salvajes (Into the Wild) (2007), aquí podríem dir que dirigeix molt millor que interpreta, tot i les seves evidents limitacions. L’usual format trencaclosques de la trama i el seu to melodramàtic ple d’estereotips, a més de l’ús de clixés visuals evocadors del cinema de Terrence Malick, un estil entre la publicitat i la poesia, l’acaba perjudicant més que beneficiant.

Cal fer esment que aquesta pel·lícula compta amb versió doblada al català i versió original subtitulada en català en algunes sales de cinema.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *