Suplement

L'entrevista

Cesk Freixas: “Les modes t’acaben imposant una autocensura”

Clack
17 de maig de 2020

Durant aquesta crisi del coronavirus, el cantautor Cesk Freixas (Sant Pere de Riudebitlles, 1984) ha trobat en les seves Cançons de confinament una fórmula de vincular la rutina creativa amb la realitat excepcional del dia a dia. “M’escriuen treballadors d’hospitals o ambulàncies per dir-me que fan servir la meva música per destensar la situació que estan vivint”, explica. Tot i confinat, Freixas ha impulsat aquest darrer mes d’abril un Verkami que el té “al·lucinat” pel suport rebut, amb el qual busca finançar el seu vuitè treball discogràfic, una tornada a l’arrel de la cançó d’autor que té previst gravar el setembre d’aquest any 2020.

És difícil obviar la situació d’excepcionalitat durant aquests dies, que afecta la cultura especialment. En el seu cas, ha optat per engegar una campanya de micromecenatge per finançar el seu vuitè disc. Quina acollida ha tingut?
La veritat és que estic molt content i sorprès, una miqueta al·lucinat. És veritat que havia fet altres micromecenatges a través de Verkami i que estem molt contents de la resposta, però mai havíem tingut una acollida tan gran com aquesta. Entenc que s’ha evidenciat que els projectes culturals, de per si amb economies molt precàries, accentuaran la seva precarietat com a conseqüència de la crisi que vivim. I crec que els nostres seguidors ho han entès i han fet un pas endavant comprant aquest disc anticipadament. Això m’omple d’orgull perquè t’adones que la xarxa d’un projecte musical no és només aquella que crees amb les teves pròpies cançons, sinó que és una xarxa invisible de persones que s’estimen la cultura i que se senten acompanyades amb les teves cançons. És en aquestes situacions complicades quan t’adones que la força del plural, del col·lectiu, pren sentit.

Parla de les seves noves cançons com “un retorn a les arrels i a l’essència de la cançó d’autor i de protesta”. En què consisteix aquest retorn?
Fa molts anys que persegueixo la idea de música comercial, perquè al final les modes t’acaben imposant una autocensura que busca de la teva pròpia creació aquest “agradar al màxim nombre de gent possible”. Vulguis o no, jo crec que tots els creadors estem contaminats per aquestes modes, i el que vull amb el nou disc és deslliurar-me d’aquesta crosta superficial que es basa en una estètica, en una manera molt epidèrmica d’entendre la cultura i la música, i aprofundir en el que jo entenc que és l’arrel i l’essència de la cançó d’autor i de protesta. I per fer-ho, inevitablement necessito fugir de les modes i tendències perquè l’aprofundiment de les idees, el fet d’intentar crear concerts com a espai de debat, no està de moda en la societat en què vivim. Necessito fugir d’aquestes tendències i anar a buscar un so molt més íntim, més propi de la cançó d’autor. Farem un disc que reculli l’essència dels nostres directes, on es recuperi la sonoritat que és pròpia a la cançó d’autor, amb el punt reivindicatiu i compromès que havia deixat una mica de banda a l’últim disc i que, pel context que hem viscut els últims anys, em ve de gust recuperar. És en aquestes situacions complicades quan t’adones que la força del plural, del col·lectiu, pren sentit.

Quins temes preocupen i fan protestar el Cesk Freixas d’avui?
Els temes que em motiven a fer cançons avui són els mateixos que em motivaven, malauradament, a fer també les meves cançons fa quinze anys, perquè el context polític i social és molt similar, i al final els moments d’opressió i de desigualtat que vivim són pràcticament iguals. Els temes són aquests: el context social; com a les democràcies capitalistes, les grans corporacions, que són les que acaben determinant els models polítics, fan servir l’excusa d’aprofitar els moments de crisi per seguir retallant tot el que té a veure amb l’espectre de les llibertats. Moltes vegades t’adones que allò que dius ja ho ha dit algú altre fa molt de temps i continua vigent, i per aquest motiu en aquest disc nou també recuperaré poesies que van ser escrites fa molts anys però que segueixen explicant situacions d’injustícies equiparables a les que podem viure avui a les nostres societats.

La crisi del coronavirus està obligant molts artistes a explorar noves fórmules creatives durant aquesta situació d’excepcionalitat. En el seu cas ha impulsat el projecte de les anomenades “Cançons de confinament”. Què representen per a vostè?
Vaig començar les Cançons de confinament com una manera de no perdre una rutina que sabia que, amb la nova realitat, em costaria mantenir com a creador, pel fet de tenir una filla petita a casa, haver de canviar els horaris… costa més organitzar-se, més en un pis de 60 metres quadrats, on queda poc marge per poder concentrar-te. Per això vaig crear les Cançons de confinament: temes que jo conec i que intento adaptar a la meva manera, que els gravo i, quedin com quedin, penjo a internet. L’esforç creatiu que aquest procés m’ocupa és relatiu, però a mi m’ajuda a mantenir aquesta rutina creativa del dia a dia. També ha sigut una manera que la meva filla participés en el tema creatiu, ja que li agrada implicar-se en algunes cançons, i ja ens va bé que tingui diferents activitats durant el dia: m’ajuda a triar la cançó i la cantem junts. Un altre motiu que em porta a seguir-ho fent és que hi ha molts sanitaris que m’escriuen cada dia, en el canvi de torn o en un moment de descans, per dir-me que fan servir les meves cançons per agafar una mica d’aire o per destensar la situació que estan vivint. M’arriba molt al fons del cor quan m’escriuen persones que treballen a un hospital o en ambulàncies apropant malalts i em diuen que les cançons els fan un servei d’acompanyament.

“Mai havíem tingut tan a prop aquest abisme de veure que l’estructura social i econòmica s’ha anat desmantellant institucionalment”

També l’hem escoltat donant suport a causes solidàries com l’ONG Casa Terra. Considera que aquest confinament pot ser un exercici de consciència per a tothom?
Sí, jo crec que la situació que s’està creant i el que derivarà de tot això ens obligarà a replantejar moltes de les maneres de viure que teníem: potser per primera vegada la nostra generació ens hem sentit molt i molt vulnerables; sí que abans ens havíem sentit vulnerables com a éssers humans, però potser mai havíem tingut tan a prop aquest abisme de veure que l’estructura social i econòmica s’ha anat desmantellant institucionalment durant els últims anys, i en el moment que ho hem necessitat ens hem trobat amb uns serveis públics de sistema sanitari molt precaris. Això ve derivat d’aquesta situació tan crítica en què ens han deixat els nostres governants; no és que sigui culpa directa dels nostres governants, sinó que és el model social i econòmic en què vivim: al capitalisme li ha interessat apagar l’anterior crisi a cop de fer retallades i ens trobem el que ens trobem: falta personal, el personal està molt mal pagat i falta material. I crec que tocarà replantejar-nos moltíssimes coses. Sobretot pensar nous models econòmics i socials i com enfortir aquestes xarxes de suport veïnal; intentar que pobles, barris, ciutats tinguin xarxes de suport per a quan tornin a passar coses d’aquestes, que segurament tornaran a passar. També tocarà replantejar si és gaire ètic que el poder econòmic mani i tingui tant de poder sobre el polític.

Recentment ha publicat el seu nou llibre, El delta de les paraules, poesia nascuda dels sentiments de dues situacions personals complexes. De què parlen aquests versos?
El llibre el vaig escriure com un encàrrec i em va semblar un bon moment per treure de dins meu una sèrie de temes que tenia molt agafats al pit. Potser sonarà molt tòpic, però en el meu cas escriure cançons o poesies m’ajuda a sentir-me una miqueta més alliberat: en compartir amb desconeguts sentiments que crèiem que són molt individuals, t’adones que són sentiments que tenim totes i tots i que a vegades, per por de mostrar-nos vulnerables, no acabem de compartir. El meu pare va morir fa quatre anys, i un mes després va néixer la meva filla. Jo vaig tenir molt poc marge de temps per fer el dol de la pèrdua perquè de seguida va arribar la meva filla, i aleshores vaig tenir seriosos problemes per gestionar emocionalment aquest embolic. El llibre em va servir per endreçar aquest nus emocional i parla una miqueta d’això, de la pèrdua de persones que t’estimes i l’arribada de persones a la teva vida.

El llançament del llibre va coincidir amb l’estat d’alarma, tot i que va tenir oportunitat de presentar-lo oficialment. Quina rebuda està tenint?
Estic content, però la situació ha sigut tan estranya… el llibre va sortir una mica més d’una setmana abans de l’estat d’alarma, i la veritat és que tenim pocs inputs; sí alguns que ens diuen que més o menys ha agradat, però tot, incloent entrevistes i presentacions, s’ha parat i el llibre s’ha quedat en stand-by, així que no podem saber amb gaire exactitud si ha tingut recorregut. Jo m’atreviria a dir que no i que ha sigut un autèntic problema en el terreny editorial, tot i que el vaig poder presentar a Barcelona i València, però ja va ser en una situació de semialarma, on la gent no s’atrevia massa a anar a actes culturals i tot era força estrany. Esperem poder-ho reprendre quan les autoritats sanitàries ens ho recomanin i puguem seguir l’embranzida que havíem agafat abans de l’estat d’alarma.

  • Compartir