Suplement

Ho negaré tot

Clint i els prejudicis

Jordi Remolins
25 de gener de 2017

Durant els dos anys que Clint Eastwood va exercir d’alcalde de Carmel-by-the-sea, feia molta gràcia imaginar-lo dirigint els plenaris d’aquest municipi de la costa oest californiana (a California de fet tot és costa oest excepte que hagis begut per sobre de les teves possibilitats) amb una Magnum a sobre la taula. El paper de Harry el Brut que va interpretar en una sèrie de pel·lícules d’acció dels anys 70 i 80, de caràcter filo feixistoide, va afavorir tota mena de rumorologia al voltant d’un càrrec públic, al qual va accedir per majoria absolutíssima i que les males llengües atribueixen a unes obres particulars que la normativa de Carmel no li deixava executar. Eastwood va encapçalar el consistori de la població des de 1986 fins el 1988, com a representant del partit republicà. O sigui de la dreta més intolerant, per entendre’ns.

La repercussió de l’actor va reforçar-se a mesura que les seves propostes com a director mostraven un orfebre del setè art amb una sensibilitat molt per sobre dels trets que sortien de les seves armes. Després d’uns inicis marcats pels films de sèrie B i les sèries televisives -en una època on els productes per televisió no tenien exactament el mateix prestigi que ara- va tenir la sort de ser reclamat per Sergio Leone per protagonitzar una trilogia de l’anomenat “genet sense nom”. La muerte tenía un precio, Por un puñado de dólares i El bueno, el feo y el malo van ser les tres pel·lícules que van dotar l’spaghetti western de la pàtina de virtut i talent que necessitava aquest subgènere mediterrani. El triangle format entre Eastwood, Leone i les immortals composicions del compositor Ennio Morricone, van elevar als altars del cinema totes tres produccions.

 

 

Recuperat de nou per la indústria nord-americana, Clint Eastwood va compaginar les notables pel·lícules d’acció de Harry Callahan, amb altres tasques com a actor i director. Als anys vuitanta es deia que les pel·lícules més comercials que eren èxit de taquilla li servien per fer-ne d’altres de més personals com Bird o Cazador blanco, corazón negro. El cas és que la seva filmografia és una impecable successió d’encerts, que finalment van permetre-li superar les etiquetes d’autor de culte i d’intèrpret de blockbusters, per ser reconegut fins i tot per l’acadèmia americana del cinema, que li va atorgar Òscars per Sin perdón i Million Dolar Baby, i ser nominat en altres ocasions.

Tornant a Carmel, em va sorprendre que Javier Gurruchaga esmentés la setmana passada en una entrevista a El món a RAC1 que havia perdut l’interès per Clint Eastwood a causa del seu suport a Donald Trump. L’irascible front-man basc afirmava que li havien interessat cintes com Bird, on biografiava el jazzman Charlie Parker, però que ara ja no es mira el seu cine. Bird és una pel·lícula de 1988, just l’any que Eastwood va deixar l’alcaldia. Aleshores ja se sabia que era republicà, però això no va impedir que els aficionats al cinema gaudíssim d’aquella i altres de les seves obres.

 

 

Els prejudicis pel que pensen o deixen de pensar les altres persones són una de les lloses que ens tenallen com a individus. Si només som capaços d’apreciar el que fan aquells que pensen exactament com nosaltres mateixos, reduïm el diafragma fins a un nivell ínfim. De fet si radicalitzéssim aquesta tendència només veuríem pel·lícules, llegiríem llibres o escoltaríem la música que féssim nosaltres mateixos, en tant que les tensions cerebrals ens ho permetessin. Bé, només es tracta de plantejar-nos la capacitat que tenim de mirar-nos el melic. La imbecil·litat mai deixarà de sorprendre’m prou.

Gurruchaga és molt lliure de veure les pel·lícules que vulgui. Només faltaria. Jo mateix segueixo escoltant sovint el seu àlbum Muñeca hinchable, per molt que durant anys hagi flirtejat amb el PSOE. Si hagués de tenir en compte aquestes collonades, potser ni sortiria de casa.

 

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *