Suplement

Literatura

  • Compartir

Cobdícia inerta

Sara Toledo Rodríguez
28 d'abril de 2022

La Regió Policial Central dels Mossos d’Esquadra, que inclou les comarques d’Osona, el Moianès, el Bages, el Berguedà, l’Anoia i el Solsonès, ha estrenat aquest 2022 un concurs literari de relats de temàtica policial. La convocatòria s’adreçava a alumnes de primer de Batxillerat i cicles formatius. L’ha guanyat Sara Toledo, de Castellnou de Bages, amb una història sobre violència de gènere. El jurat n’ha destacat sobretot la capacitat d’atrapar el lector de principi a fi i l’originalitat d’escriure des del punt de vista d’un objecte inanimat.

La humanitat sovint vacil·la amb la idea de definir les persones. Què sou vosaltres, doncs? És la vostra història la que us defineix, o és la manera com escriviu els nous capítols de la vostra vida el que determina qui sou? No hi ha resposta correcta a totes aquestes preguntes; potser per la complexitat que s’atribueix a l’ésser humà, o perquè és impossible que us entengueu els uns als altres atès que viviu egoistament tancats en vosaltres mateixos. Tot això us condueix a fantasiejar sobre la idea de com seria ser un objecte. Una cosa, a la màxima expressió de la paraula. Una cosa material i inanimada que pot ser percebuda pels sentits. Sona simple, oi? I si penseu en l’asfixiant que pot resultar ser un humà i tot el que això comporta, sentiu certa pau a imaginar-vos la vida sent un objecte. Existint, sense esperar res de ningú, sense decebre, sense patir, sense pensar i, al final, tot rau a no sentir. No obstant això, si és sentir el que us fa estar vius, per què soc jo capaç de sentir la pesantor de la vida a cada àtom que em constitueix si se suposa que mai he estat viu? Jo sento, sento fins a l’última fibra de l’acer de la meva fulla, sento fins a l’últim mil·límetre quadrat del meu mànec. Vaig sentir nervis quan la família de cognoms Ortega i Pasqual em va comprar, vaig sentir alegria quan em vaig convertir en el cobert favorit de la casa i vaig sentir dissort sota la possibilitat de romandre abandonat en un calaix polsós i oblidat. De la mateixa manera que vosaltres, els humans, jo pateixo de desitjos i ambició. Com ser un ganivet que més enllà de tallar ordinaris aliments, talli vidre o materials més interessants. Vosaltres sou covards, tot i tenir la capacitat de canviar la vostra vida decidiu no fer res i queixar-vos, com si en fer-ho alguna cosa anés a millorar. En canvi, jo, igual que els altres objectes del món, estic condemnat a viure la vida que un humà m’assigni; sense possibilitat de lluita, acceptant el càstig de sentir el sentiment que em sigui atorgat, encara sigui monstruós i desesperant. Per això la pesantor de la vida m’asfixia i la monotonia és la que em manté esclau d’ella, que encara que meva, no vaig ser jo qui la va triar. Perquè entengueu el sentiment, podria aventurar-me a afirmar que l’angoixa que sento és la mateixa que sentiu vosaltres en enamorar-vos i deixar el vostre cor en mans d’algú més, sense control, amb incertesa.

Recordo que aquell dia feia especialment fred, ho sé perquè l’Oriol, el fill gran de la família, es va passar tot el matí buscant uns guants, ja que es negava a sortir de casa sense. Va recórrer cada racó mentre corria amb l’agilitat amb què un nen de sis anys ho pot fer. La seva germana Paula, de cinc anys, el seguia a pas apressat, encara sense saber el perquè. Era difícil que un parell de nens trobessin alguna cosa que no sabien on era, més encara quan els únics a saber-ho eren els seus pares, que, en aquell precís instant, estaven molt ocupats. Sempre ho estaven, en realitat, i per diversos motius. De vegades per estar treballant a canvi d’uns diners que acabarien convertint-se en l’odiosa farina que tant canviava el papa, com va dir una vegada la Paula. Altres dies era perquè, segons l’Oriol, els seus pares patien de sordesa selectiva, ja que a estones necessitaven cridar-se l’un a l’altre per aconseguir escoltar-se. Per això, quan la Paula volia fer servir el maquillatge de l’Amanda, la seva mare, no li demanava ajuda, ja que segurament ella estaria molt ocupada com per ajudar-la. De manera que la nena imitava allò que la seva mare feia; es maquillava la cara amb aquell producte que imitava el color de la pell, encara que, a diferència d’Amanda, la Paula no tenia aquelles taques morades a la cara.

–¿Per què no em pintes com el pare pinta la mama? –li va preguntar la Paula al seu germà l’Oriol, després de veure que la seva cara no es veia igual que la de la seva mare ja que no tenia aquelles taques morades pintades sobre la seva pell.

–Perquè quan el pare pinta la mare, ella plora, i jo no vull que ploris –repetia sense parar l’Oriol.

–Però el pare i la mare s’estimen –va replicar la nena–. Si em pintes, és perquè m’estimes, llavors ploraré i veuràs que jo també t’estimo a tu.
Tant de bo haver tingut veu en aquells instants per dir-los a aquests nens que això no era estimar algú, que tot i ser jo un simple ganivet podia entendre que entre els seus pares no existia gens ni mica d’amor.

–No tornarà a passar –deia l’Oriol després de jugar amb el menjar del plat tot i saber que passaria mil vegades més. Doncs el Jofre, el pare de la família, sempre ho deia a l’Amanda després d’agredir-la, i estava més que comprovat que després de dir-ho sempre tornava a passar.

Recordo que aquella vegada no m’havien fet servir durant tot el dia. Els llums estaven apagats i l’ampolla d’alcohol que en Jofre havia estat bevent va quedar buida sobre el terra deixant en evidència que havia caigut rendit davant del son. L’Amanda em va agafar amb suavitat, com si subjectar-me en aquell moment li resultés més temerari que mai. No vaig entendre per què em va portar fins al bany, però la confusió va guanyar encara més terreny en el meu ésser quan va agafar una tovallola i la va mossegar amb força. A continuació, vaig experimentar el que era travessar carn humana i sentir la sang que brollava del seu avantbraç lliscar sobre mi. I és que, deixant la moral i l’ètica de banda, vaig sentir una cosa increïble. Durant tota la meva vida havia desitjat sortir de la rutina, i en aquell precís instant vaig sentir que la meva funció com a ganivet s’ampliava a alguna cosa més. Una cosa macabra, sinistra, trista i dement, però una cosa nova, i potser per això especial. La situació es va repetir diverses vegades més durant dies, i amb el mateix drap que l’Amanda netejava la sang de la meva fulla també netejava les seves llàgrimes.

Recordo que aquell dia la Paula em va agafar entre les seves petites mans, també recordo els ulls d’espant que l’Amanda va dedicar a la seva filla. Era un dia trist, o l’ambient així ho acreditava.

–No toquis això –li va advertir a la Paula traient-me així d’entre les seves mans.

–Jo només volia ajudar-te a cuinar –va replicar ella.

–Encara ets molt petita per a això –va concloure la seva mare. La Paula va arrufar les celles, incrèdula davant les paraules que acabava de sentir.

–Això és mentida, el pare diu que ja soc una dona –es va creuar de braços.

–Doncs el pare menteix –va intentar explicar l’Amanda.

–No, això no és veritat –es va frustrar la nena–. Em va fer mal que em fes dona –va dir prement el seu vestit amb les seves petites mans–. Jo soc una dona.

En aquell instant l’Amanda em va deixar caure a terra, vaig deduir que va ser a causa del que la Paula acabava de dir.

Els dies següents van ser pitjors del que era habitual. L’Oriol i la Paula romanien a la seva habitació fins que els crits i els cops cessaven, o fins que el pare i la mare deixaven de jugar. Mentrestant, jo anhelava que l’Amanda m’utilitzés per autolesionar-se. Creieu que és cruel, oi? No obstant això, fins fa uns moments, no gosàveu veure’m com una cosa que estigués viva, però ara sí que goseu atribuir-me una cosa purament humana com és la crueltat. Quin pecat, el vostre, el de jutjar des de la ignorància. Encara que si parlem d’ignorància, podríem pensar en l’Amanda, i com des de la paraula amor havia acceptat coses que mai no s’hi associarien. Però era realment ignorància el que patia l’Amanda? Al cap i la fi, era una dona maltractada, reduïda a un home, reduïda a uns cops i, en el fons, reduïda a estar morta en vida. Per això mateix ella ja no sortia al carrer, tampoc no gaudia dels seus passatemps ni parlava amb els seus amics; encara que estigués respirant, l’Amanda havia regalat la seva vida a un home que l’havia destruïda i deixada en res. I és que igual que estant mort, pots continuar viu en el record de les persones, també pots estar viu i valgui la redundància sentir-te mort. No sé si va ser entre el setè o el desè cop que l’Amanda va deixar de moure’s, estesa a terra, com si per fi el seu cos descansés. I és que resultava horrible la idea que es veiés més en pau en aquest estat que no pas quan n’estava conscient. En aquell instant, el Jofre em subjectava entre les mans, com si estigués disposat a acabar el que havia començat. No obstant això, ell era un covard, i per ser sincers, la seva intenció no era assassinar l’Amanda. Li resultava més còmode que ella estigués viva, cuidant dels seus fills i fent les tasques de la llar. D’aquesta manera va ser que per primera vegada vaig veure autèntica por al rostre d’un monstre, qui se suposa que és el que exerceix aquesta por en els altres. Por de les conseqüències, por d’haver arribat molt lluny, por d’abandonar la seva còmoda vida. Estona després, el Jofre em va tornar al calaix i va aconseguir fer que l’Amanda tornés a estar conscient.

Recordo que aquell dia l’Amanda em va netejar amb molta cura a altes hores de la nit. Diverses coses es van reflectir a la meva fulla: els seus llavis plens de ferides, la seva cara plena d’hematomes i, en última instància, llàgrimes lliscant fins al capdavall de les galtes. D’alguna manera vaig entendre que l’Amanda posaria fi a la seva guerra aquella mateixa nit, i no va ser l’expressió de pena a la cara el que em va fer pensar en aquesta idea, sinó el somriure d’orella a orella que tenia plasmat a la cara.

A casa regnava el silenci, però no va ser fins que es va acostar a l’habitació dels fills que uns sons van començar a ser audibles. L’Amanda va obrir la porta i va estrènyer amb extrema força el meu mànec, com si realment tingués la idea de clavar-hi els dits. L’Oriol estava estirat al seu llit, mirant el sostre com si fos impossible dormir envoltat de tanta maldat. La Paula, però, plorava mentre el seu pare s’encarregava de fer-la una dona. L’Amanda va posar el ganivet sobre el seu braç, com si tingués la total intenció de suïcidar-se en aquell mateix instant, en aquell mateix lloc i d’aquella mateixa manera. L’Oriol va mirar amb confusió i temor la seva mare sense entendre per què pressionava un objecte tan perillós contra si mateixa. El Jofre s’hi va acostar amb una expressió de terror, com si de sobte tingués molta por que l’Amanda morís. Irònic, ja que ell mateix s’havia encarregat de matar-la cada dia durant anys.

–Deixa el ganivet –va dir el Jofre una vegada va ser davant seu, nu, sentint els sanglots de la seva filla de fons.

Es va dedicar a dir i suplicar mil coses més que, realment, l’Amanda no va voler escoltar. I potser va ser en aquell instant en què ella va percebre desesperació per primera vegada a la cara de l’home de qui s’havia enamorat anys enrere, l’home a qui li havia dit t’estimo mil vegades i l’home amb qui va confondre el terme amor. Se li van cristal·litzar els ulls sense entendre com era que de l’afecte en podia néixer una aberració així.

–Jo t’estimo –va xiuxiuejar el Jofre posant una mà sobre el rostre de l’Amanda i recolzant l’altra sobre mi.

Només n’hi va haver prou amb aquest trio de paraules perquè ella prengués una decisió que mai no tindria marxa enrere. Em va estrènyer entre les mans mentre els artells es tornaven blancs. Va sentir el tacte dels dits del Jofre, els mateixos que l’havien colpejat tantes vegades, els mateixos que havien tacat la innocència de la Paula. I llavors, va passar. Res no s’assembla al que vaig sentir en aquell instant quan vaig travessar profundament la carn humana. Ja no es tractava de simples talls superficials, sinó de com la meva fulla va quedar enfonsada en una massa de carn i sang. Les llampades que es reflectien a la part d’acer que no va quedar enterrada s’assemblaven a l’èxtasi que vaig experimentar en aquell moment. Diverses punyalades més van posar fi a la vida del Jofre Ortega, home maltractador, pederasta i, des d’aquell moment en endavant, home mort.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.